Evolució, canvi, adaptació... són imperatius. Per ventura Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer Manila, es considerarà qualque dia un text magistral, que marca límits entre èpoques. L´afirmació anterior no és hiperbòlica, o no pretén ser-ho: feia temps que no llegíem amb tant de plaer una escriptura. Una altra cosa són els gustos particulars, discutibles i opinables. És indiscutible, al nostre parer, que les quatre-centes pàgines memorialístiques que Janer acaba de publicar són un excel·lent compendi dels seus trets literaris, de les seves passions, de les seves obsessions. Si l´autor té lectors lleials, li agrairan cada pàgina. Aquí hi ha una torrentada de records escrita amb la voluntat de parlar d´un mateix des de l´enyor i l´evocació "d´aquells que m´ensenyaren a sostenir-me dret i caminar", d´aquells que li ensenyaren les primeres paraules i li narraren, quan ell era un infant, les primeres històries escoltades, sense saber que la Literatura existia i que aquest infant hi arribaria, passats els anys. Literatura, memòria i invenció: "Els records són això, segurament: una representació per mitjà de la qual tornam a inventar la vida". Sobretot, si la que hom ha viscut ha deixat escarrassos. Literatura que salva, ens ve a dir Janer.
Hi ha un deix amarguenc i molt trist, amb esperonades de ràbia, en les pàgines del llibre. L´estil és sovint tallant, la frase breu i esmolada, amb instants de feredat i amb un alè permanent, no obstant, d´una gran bellesa. I és per la bellesa que trobam esperança. El vocabulari és ric i d´un altre temps i d´una altra cultura i d´una altra gent. Mallorca, la del Pla, era així? Janer la va viure pobra, vençuda i desesperançada. El paisatge de la seva infantesa, ens diu, és el paisatge de la por. L´escamparen, fa segles, rebels amagats en les coves de Galdent. Janer, que neix a Algaida el dia de Tots Sants de 1940 (i com vol la creença, amb una creu al paladar, signe de fortuna) en dóna un testimoni que escarrufa: "Ara sé que vinc d´aquest espant". La Guerra, la infamant repressió, els crims consentits i vitorejats, la misèria humana vista per un nin que just badava els ulls i mirava, i que escoltava, i que tenia, sembla ser, una gran memòria. Encara hi té desats noms d´assassins o dels seus còmplices que prefereix callar: homes i dones de bé, de missa i de pau. "De vegades la pau no és més que por", diu Janer que Raimon canta.
Del "Cantemos al amor de los amores" de les processons del Corpus al "Satisfaction" dels Rolling Stones. De la pedagogia intuïtiva de Sor Victòria, agustina local, de quan l´autor hi anava a costura, a la il·lusió pedagògica, renovadora i alliberadora descoberta malgrat la grisor de l´Escola Normal dels anys seixanta, refugi de docents repressaliats (quin homenatge als mestres de la República i a les seves aspiracions!).
D´El Sansón de San Lorenzo, que arrossegava amb la força de les barres camions, a la mort de Marilyn. D´Els Tres Tranquils, la companyia de teresetes d´Antoni Faidella, al cinema de Fellini, Visconti, Godard..., passant per la Companyia Artis, el Teatre Sindical, el Círculo Medina... Un dia decideix, ha vist una obra de Pere Capellà, que ha d´escriure teatre. Estudia, fa de mestre, coneix Alícia. Escolta. Escolta més. Passa del catecisme als quaderns literaris Ponent. Compra llibres en la llibreria clandestina oculta sobre el Bar Bosch de Ciutat. Va i ve amb moto. Coneix Josep Maria Llompart, Bernat Vidal, Jaume Busquets, Miquel Dolç, Jaume Vidal, Joan Bonet, Cion Rosselló, Cristina Valls, Serafí Guiscafré, i tants d´altres... Una llarga nòmina i uns llocs, fets i circumstàncies que no ens podem permetre el luxe d´oblidar.
Els Dotze Sermons i la hipocresia d´una església fanàtica. Els Cossiers (que un sord balla a la perfecció). La cova postissa de Lourdes a Pina. Els arbres, els topònims quasi selvàtics -Vallgornera, Es Porrassar, Randa, Gomera, Calicant...- i les olors de la infantesa. La botiga de roba i fils dels pares. El contraban de sobrassades. La carn de desgràcia. Cacics i prestamistes indecents. L´emigració de familiars a L´Havana o a Veneçuela. Les "varietés" on s´hi veien cuixes de dona. El cinema enlluernador. Els carrers sense asfaltar. Morts que passen cap el cementiri. Les fires, a les quals s´hi anava amb carro. L´escola franquista de clatellades, doctrina i guix. El servei militar obligatori. La màquina d´escriure. Exàmens universitaris a Eivissa, a València, a Barcelona... Ha caigut, en efecte, molta de neu sobre l´ahir. Neu que, esperem-ho, neteja paisatges i deixondeix esperances.
GABRIEL JANER MANILA
Ha nevat sobre Yesterday
PROA, 400 PÀGINES, 21
