VEURE EL MÓN, VEURE LES COSES. Sempre m´ho repetesc: mir molt, veig poc. I quan acab d´arribar d´un viatge es produeix un fenomen extraordinari. Allò que havia mirat i no havia vist s´ha transformat i m´ha mostrat i demostrat que tenia la percepció un poc adormida, l´atenció oblidada, i que el paisatge, el meu paisatge casolà, em donava de bell nou una lliçó de vida.
Quan ho cont pot semblar molt senzill, fins i tot algú ho pot classificar de trivial, però aquestes coses insignificants, sense importància, minses i simples són la sal de l´existència. Quan vaig partir el camp que envolta ca nostra era d´uns blats verds, tendres, que es movien amb suavitat i feien un xiuxiueig que m´agradava escoltar. Potser m´imaginava que aquella verdor tan vellutada havia de durar per sempre. És alguna cosa molt humana: voler que allò efímer que ens entusiasma esdevingui etern. I no ens temem que això no és ver mai, som pura metamorfosi, som canvi, som naixement, creixement, decadència i mort, som matèria d´oblit. Aquest és el cicle que coneixem del fet de viure. I ens agradaria ser eterns, sobretot quan tocam aquestes espurnes de felicitat com la contemplació dels blats verds i la seva glòria.
I en arribar el paisatge era un altre: tot havia baratat. Els blats eren grocs, daurats, d´or pur, i a la vorera del caminal havien tret aquelles vares llargues amb aquella flor blanca dels lliris de Sant Josep. Va ser impressionant. Com si anàs a una altra terra, a un altre país, a una altra casa. Jur que em vaig emocionar. També va ajudar que quan vaig ensumar les flors blanques dels lliris em va venir aquell perfum de la infantesa en què es mesclava l´altar ple de flors del mes de Maria de l´església de Sant Josepet de Manacor, una bacina estibada d´oloroses roses que jo donava a la gent i la meva veu de nin cantant els goigs de la Marededéu.
El pas del verd al groc era el temps. Sabia que allà se´m presentava una metàfora meravellosa del temps i això em donava un sentiment de finitud per un cantó i de joia per l´altre. I recordava el carpe diem i, sobretot, el carpe momentum, com diu amb una rialla magnífica na Glòria, una amiga que va ser companya dels estudis de Biològiques a la Universitat de Barcelona.
Aquesta meditació sobre el temps, els blats i els colors m´ha fet molta de companyia i m´ha ajudat a trobar una certa serenitat entremig d´aquest món travessat de carnisseries i dolor arreu arreu.
HELEN KELLER, UNA DONA QUE CAL LLEGIR TOT D´UNA. Per un atzar, que no existeix a l´atzar, m´he trobat amb un fragment d´un relat meu de fa estona que em va molt bé com a introducció d´aquests dos llibres que, Lector sensible dels mil i un sexes de l´esperit, et vull recomanar. Escolta aquesta prota: "A Mallorca vaig descobrir el silenci de les pedres. La immobilitat, la immortalitat d´aquella matèria que ha precedit l´home (hauria de dir "els humans" per ser políticament correcte. Me´n fot! Som una dona vella i no canviaré les meves aradores per una correcció impostada), i el sobreviurà, s´oposen a les metamorfosis incessants del món botànic, zoològic i humà que s´han d´adaptar d´una forma més estricta i visible a les proves que els obliga el medi natural. Aquell viatge que havia organitzat el meu nét, en Salvador, em semblava l´inici d´una aventura incomportable. Què és el que permet un encontre? Per què em sent més atreta per un que per l´altre? Per què serveix escriure si no és per desxifrar el món, per intentar veure-hi més clar? Per què cal formar frases per desespesseir l´ombra, mantenir el pensament en estat d´alerta i així poder avançar un poc? És en mi que la història pren cos. És del meu cos d´allò que la història prendrà possessió."
Quan he sentit aquesta vella dama he pensat en Helen Keller, que vaig conèixer no sé com ni per què en la meva joventut i que em va impressionar. Quan tenia un any i mig va quedar cega i sorda i no es va poder comunicar amb ningú fins que a set anys va trobar una educadora excel·lent que la va treure d´aquest món de solitud absoluta on vivia. Un món en què la realitat, la ficció i els somnis s´entremesclaven. La Keller és una magnífica escriptora que ens fa entendre com varen ser els camins del tacte, l´olfacte i el gust que la traslladaren de bell nou a la vida. Diu coses així: "Lo que una vez disfrutamos, nunca lo perdemos. Todo lo que amamos profundamente se convierte en parte de nosotros mismos. Utilizarías los ojos como nunca hasta entonces. Todo lo que sintieses se convertiría en algo querido para ti. Tus ojos tocarían y abrazarían cada objeto que entrase en el radio de tu visión. Y luego, por fin, verías y un nuevo mundo de belleza se abriría ante ti. Daría un largo paseo por el bosque y embriagaría mis ojos con todas las bellezas del mundo de la naturaleza, intentando desesperadamente absorber el gran esplendor que se despliega en todo momento ante lo que pueden ver." Amb paraules senzilles ens mostra i ens fa testimonis de la seva pelegrinació de les ombres a la llum, del silenci a la música, de la insensibilitat a les olors i els colors. A través d´ella veiem detalls (allò que deia al principi: la importància essencial dels detalls!) que als que sentim i veiem ens passen desapercebuts. Ens passeja per un univers de tactes -la mà com a eina suprema- que formen el verb acaronar. Cal llegir La puerta abierta (editorial Plataforma) i El món on visc (Viena Edicions) com dos llibres de literatura vertadera, aquella que ens ajuda a viure. Quan Keller pensa en una muntanya sent la força vertical amb què la puja, quan diu aigua sent el tacte de les ones que envolten el seu cos, quan diu tacte sent la mà de l´educadora que li mostra els camins del contacte. Dos llibres emocionants i que obren horitzons desconeguts i humaníssims, portes a la sensibilitat!
