Ja fa una any o més que aquests films es van començar a mostrar a festivals internacionals i en els darrers mesos ja s´exhibeixen a les sales comercials dels EUA. És ben possible que cap d´ells s´arribin a mostrar a Espanya a sales comercials, però és d´esperar que alguna plataforma en línia les posi a disposició dels consumidors en breu. Sigui com sigui, els pirates faran matx.
És curiós com la cotització de Nina Simone en el panteó dels grans del jazz i la música popular va guanyant punts dia a dia. Fa vint o trenta anys, no hagués dit mai ningú que Simone avui en dia seria considerada una figura clau en el jazz, no just una cantant, pianista i compositora tangencial. Vet aquí els tres o quatre llibres biogràfics i les tres o més pel·lícules sobre ella, a més de centenars d´articles periodístics i uns quants estudis acadèmics. A què ve tant d´interès per Nina Simone? Com aquesta Nina deixa ben clar, Simone era una dona de gran complexitat psicològica, cosa que es reflecteix indefectiblement en les seves interpretacions musicals. Simone no cantava o tocava el piano simplement, sinó que encarnava amb llàgrimes, suor i olor cada un dels temes que interpretava. A pesar que els aficionats incondicionals de Simone no es voldran perdre aquest nou capítol en l´hagiografia de la cantant, Nina és un film que no s´ho paga -em sap greu dir-ho- i que no afegeix res a tot allò que ja sabíem sobre la cantant. Que el personatge de Nina sigui interpretat per una dona que no és totalment negra, com ho era Simone, és un punt polèmic, certament, però realment menor. El gran problema d´aquesta pel·lícula és senzillament que no és bona.
Miles Ahead, en canvi, a pesar que està plena del llocs comuns de gairebé tots els biopics, és una pel·lícula de qualitat. Efectivament, aquí hi ha pistoles, delinqüents, proxenetes, drogues, bregues i persecucions de cotxes amb grinyolants rodes. D´entre aquests clixés del blaxploitation, en tot cas, hi emergeix el geni de Miles Davis i la seva aportació al jazz, l´estil cool de la Costa Oest. Filmada amb tonalitats ocres i semi-obscures i amb un muntatge que recorda una improvisació amb abundants flashbacks i interrupcions del relat, Don Cheadle ha escrit el guió, i a més dirigeix i fa de protagonista amb sinceritat i convicció.
A Born to Be Blue, el biopic sobre Chet Baker, el protagonista, Ethan Hawke, fins i tot ha gosat tocar la trompeta (un poc) i cantar (molt) amb aquell xiuxiueig que caracteritzava la veu de Baker. Rodada a estones en blanc i negre, el director tanmateix no ha sabut evitar alguns dels tòpics de la vida del jazzman genial: com quan uns mafiosos li van esfondrar el barram perquè Baker els devia el pagament d´unes dosis d´heroïna. Qui la fa, la paga en aquest món de bohemis, drogoaddictes i artistes genials.
Amb els anys, el biopic sobre el jazz s´ha convertit en un subgènere amb les seves pròpies regles i convencionalismes. Els estudiosos distingeixen una primera etapa, que arribaria fins els anys seixanta, en què la representació del jazz en film s´enfoca en biografies de músics blancs (Al Jolson, els germans Dorsey y Glenn Miller). A partir dels seixanta, els negres entren en cànon sobretot amb els films pioners sobre Billie Holiday i Charlie Parker. Predominen aquí els relats convencionals que destaquen la pobresa, les adversitats i el difícil ascens a la fama dels protagonistes, sempre vulnerables a les drogues i el racisme.
Amb els recents biopics sobre Simone, Davis i Baker, es podria dir que hem entrat en una tercera etapa. Per exemple, els tres films són "feministes", a falta de millor adjectiu, i reconeixen el paper crucial de les dones en la vida d´aquests tres artistes. Tots tres, a més, articulen el relat evitant l´ordre cronològic i la narració linear. I tots tres comencen quan els protagonistes, trists i oblidats pel món, passen una etapa dolenta i es plantegen tornar als escenaris. El relat se centra en les dificultats de tornar a actuar, renovar-se i superar els èxits del passat: el repte de tot artista, en definitiva.
