UNA EMPREMTA PER SEMPRE. Hi ha escriptors que et deixen una empremta per sempre. Aquests són els meus clàssics. I un d´ells que vull recordar una estona és Giorgio Bassani. Aprofit una avinentesa que sempre m´ha resultat bella: el seu centenari. Bassani va néixer un 4 de març de 1916 a Bolonya, però va passar tota la seva infantesa i joventut a Ferrara on la seva família, de la burgesia jueva, hi vivia. He posat des d´un bell principi el qualificatiu de "jueva" perquè és aquest un fet i una realitat essencial en la vida i, sobretot, perquè és allò que ens interessa, en l´obra. Era fill i nét de metges i va decidir no seguir la tradició i dedicar-se a la literatura. Sofrí la brutalitat de les lleis racials que Mussolini implantà el 1938. Fou militant antifeixista i el 1943 fou empresonat. Després de la Segona Guerra Mundial, amb una part de la seva família assassinada en els camps de concentració nazis, Bassani començà escriure el seus primers poemes, es va traslladar a viure a Roma, on va feina de guionista, d´actor, de professor, va dirigir revistes literàries i fou col·laborador d´importants editorials.
Un fet significatiu és que quan feia feina per a l´editorial Feltrinelli va descobrir la novel·la El Guepard de Lampedusa, que havia estat rebutjada per moltes editorials, i aconseguí la seva publicació. L´any 1940 va publicar la seva primera obra, Una ciutat en la planura, i per esquivar les lleis racials la va publicar amb el nom de Giacomo Marchi.
EL MEU GRAN DESCOBRIMENT. Corria el curs 1964-65 i havia començat a estudiar Biològiques a la Universitat de Barcelona. Allò vaig conèixer una al·lota bellíssima, sàvia, una patrícia barcelonina: Rosa Samaranch. A més a més era una dona molt literària perquè havia conegut en Blai Bonet i aquest li havia dedicat un poema que va publicar a L´Evangeli segons un de tants. Ens férem molt amics. I un bon dia, en aquell bar entre el pati de lletres i de ciències em va fer un regal que va canviar la meva vida: Il giardino dei Finzi Contini. Era una edició italiana. Crec que et pot agradar molt, estic segura que s´acosta molt a la teva sensibilitat. No havia llegit res d´aquell autor, no n´havia sentit a parlar mai, Fou un enlluernament, fou un descobriment. Fou un impacte, fou un xoc emocional. Vaig devorar aquella joia un parell de vegades i em vaig amarar tant dels personatges, que Micòl, Alberto, Malnate, Jor, aquella casa neogòtica, la Magna Domus, aquelles quarterades de jardins i horts devora la Via de Corso Ercole I d´Este i rere la Mura degli Angeli es quedaren dins mi i no m´han abandonat al llarg de la meva vida. Fa poc l´amic Narcís Comadira, em deia: Tots ens enamoràrem de Micòl i d´aquells personatges que jugaven a tennis en aquell mansió perquè, jueus com eren, no podien entrar al Club de Tennis de Ferrara.
Després vaig començar a llegir les seves narracions al llarg dels anys: Lida Mantovani, Una làpida a Via Mazzini, Els últims anys de Clelia Trotti, Les ulleres d´or, Darrere la porta, L´agró; i també la seva poesia, la primerenca Storie dei poveri amanti e altre versi i Te lucis ante i, després, In gran segreto i Epitaffio. I els seus magnífics assaigs com Un vero maestro, dedicat a Roberto Longhi, Les paraules preparades i Més enllà del cor.
Tot al llarg de la seva vida va anar corregint i refent la seva obra literària fins que el 1980 ens donà la versió definitiva de Il romanzo de Ferrara, que recull tots els seus textos de ficció en un ordre triat, bell i exquisit. Record que la primera edició d´aquest llibre que vaig llegir va ser la de l´editorial Gallimard a la seva col·lecció Quarto i després una magnífica traducció de Carlos Manzano a l´editorial Lumen.
La prosa de Bassani és com la d´una pintura antiga on el temps ha dibuixat un pàtina que ens fa veure els personatges i els paisatges en un espai tan especial, tan seductor, tan dramàtic, tan fràgil que es graven a foc lent en l´atenció i en la sensibilitat i els passejam anem a on anem.
Bassani s´enfadava amb els periodistes quan li demanaven qui era el referent real de Micòl i deia que allò era ficció, la veritat de la ficció. Però jo quan pens en l´home que escriu El jardí dels Finzi-Contini sé que va estar enamorat d´aquella al·lota que mai no va poder estimar i que morí en un camp de concentració, sé que va viure a Ferrara i que tot quan conta és ver, ben ver: la veritat fonda de la literatura bona, clàssica, immortal.
