En aquesta línia ens arriba el poemari Lisbona (Lleonard Muntaner Editor), de Gabriel de la S. T. Sampol (Palma, 1967), professor de Filologia Gallegoportuguesa de la Universitat les Illes Balears, traductor i crític literari, que recorr metafòricament i físicament els racons més emblemàtics de la màgica i subjugant Lisboa.
Més d´una dècada després de Difícil naufragi (1997) i de Vulgata (2004), Sampol torna amb força a la poesia per establir comparacions entre la vivència poètica i les pròpies arrels ("Que s´ho paga / tornar a una pàtria / plena de gent que no sap fer un cafè / ni del cafè dir-ne només cafè"). Que, com a "Portela", dibuixen paraules convertides en el reflex latent i ansiós de la necessitat d´escapar cap a un altre indret, Lisboa, que no és el d´origen.
Així aflora la seva poesia com una dicotomia amorosa entre la ciutat portuguesa i Mallorca: "El Tejo que tant cantaren els poetes, / el Tejo que els mariners i els exiliats tant enyoraren, / també fa que el canti i que l´enyori, / tot i que el Tejo / no és el Torrent que passa pel meu poble". La Praça do Comércio acull el poeta, qui, sense haver partit d´ella, ja l´anhela ("cal que fugi de l´illa que es mor / i de l´agonia d´aquest país estrany país / amb el nom en pural.").
Malgrat això, el poema "Jardim Botânico" ens explica la necessitat imperiosa de Sampol de "llegir versos catalans", que "és de les poques baules / que no voldria trencar mai. / Llegir-los aquí, però, / d´on fa de mal fugir". I alhora podem entendre les seves paraules metaliteràries com l´envit a l´incessant galop dels revessos vitals ("seguir la via / de versos i de notes / és el que deixa / que la vida flueixi / a pesar de la vida").
Cal enaltir, a més, i de forma anecdòtica, la crítica subtil que Sampol -qui rebé mestratge del catedràtic Perfecto Cuadrado- fa del domini històric de la Corona Espanyola sobre Portugal ("Praça dos Restaudores"). Sens dubte, Lisbona porta magistralment el lector a pensar envers el seu origen, la història que l´envolta i la possible necessitat de partir allà on un se sent realitzat.
D´altra banda, l´últim poemari, Pluja (AdiA Edicions), del polifacètic Antoni Clapés (Sabadell, 1948), ens brinda una sèrie de microgrames d´estructura breu desdoblegats en localitzacions metafòriques ("Del Lloc", "Del Teixir", "Del Mur", "Del Núvol"), en les quals el poeta teixeix les paraules com si es trobessin dins un musical tempo curt, on s´ajunten memòries, boires, somnis i silencis ("Llum i memòria. / L´essencialitat de tot"). "Del Teixir" mussita: "El teu fer origina l´alè d´un silenci torbador - sense perquè". I parla Clapés de fronteres i mapes que es configuren en aquells espais de cal·ligrames que entreveuen llums ("Llum de desert - llum deserta: / nodreix-te d´aquesta llum...") i de morts en vida ("Morir d´oblit - doble mort viscuda en vida").
Entra després Clapés citant Robert Walser ("Alguns riuen, però jo continuaré escrivint") i, a mode d´homenatge a un poema desenvolupat ("Looren"), amb la capçalera "caminar pensar escriure", tornen a aparèixer temàtiques anteriors, a les quals hi afegim temps, espais i jocs de miralls que ens duen a paisatges i belleses: "Aquest, / on conflueixen la bellesa / i el bé: un paisatge, alhora, / físic i espiritual". I també a "Cels de plom", a "Deserts d´acer" i a la coda del subtítol "caminar pensar escriure" al qual segueixen tant "al principi" com "un silenci còsmic" i "les primer passes" amb referències existencials "...que la vida / et duria a triar". Conclou Clapés aquest llibre amb una paràfrasi de Víctor Sunyol (Vic, 1955), que recrea el món d´Antoni Clapés expressat en "camins de la mirada, paisatge / tot només mirall".
A l´epíleg ("Endreça"), l´autor reclama el poema com un "objecte opac" i agraeix la il·lustració de l´artista visual Alícia Casadesús. Sens dubte, la Pluja d´aquest bon poeta català ens segueix mostrant un escriptor en plenitud d´emocionalitat de qui esperam properes publicacions ben sucoses.
GABRIEL DE LA S. T. SAMPOL
Lisbona
LLEONARD MUNTANER, 64 P., 10 €
ANTONI CLAPÉS
Pluja
ADIA, 76 PÀGINES, 10 €
