HE RETORNAT VIGORITZAT, OXIGENAT, ESTIMULAT. No puc escriure dels fets que he viscut de tan a prop a París, aquests dies i nits del 20 al 25 de març de MMXVI, amb la feta eufòrica, plena d´èxtasis de bellesa i d´amistat, de les exposicions d´en Miquel Barceló! Fa unes hores que som a Mallorca i encara no em sent amb la perspectiva suficient per poder ordenar les tempestes emocionals, mentals, conceptuals i de tota mena que he viscut aquests dies. Els atemptats de Brussel·les, la mort de tants d´innocents el dia següent de la festa expositiva d´en Miquel al Museu Picasso i a la Biblioteca Nacional de França (BnF) em va enfonsar, em va fer molt de mal. Però vaig reaccionar amb força i energia: calia visitar de bell nou a la BnF, el Vidre de meravelles, Le Grand Verre de Terre (passejar hores devora aquelles planes d´argila plenes d´incitacions al pensament fondo i a la lleugeresa de les visions, planes amarades dels miratges que les cal·ligrafies barcelonianes imprimeixen com una memòria laseriana en els fulls de fang, planes que em fan escriguera de la bona), calia anar a veure el Kiefer dur i complet que es mostra al Beaubourg i enviar-me la reflexió, la meditació i el pensament de tota una postguerra europea de la Segona Guerra Mundial que encara no ha acabat. Ai las! Calia fer de l´art una lluita contra la barbàrie! París em fa delirar, em fa creure que el gest artístic i literari encara pot canviar petites coses d´aquest món ple de carnisseries humanes a balquena. Que l´art, la literatura i la cultura ens fan més bons, més lliures, més generosos, i, sobretot, més plens de vida!
TROBADA AMB TZVETAN TODOROV. No puc dir el que vaig sentir quan li xiuxiuejava mots d´admiració a Todorov, un dels meus maîtres à penser dels setanta (el vaig llegir a Tel Quel, m´ensenyà la poètique dels formalistes russos, la realitat dels camps de concentració nazis i estalinistes, l´esprit de l´Europa de Rousseau, Montaigne, Voltaire, Montesquieu, les joies i les passions de la recerca, tantes de coses!!!). I allà, a la BnF, devora el Vidre de meravelles, d´en Miquel Barceló, el vaig veure gaudidor i amb aquells ulls que han sentit i dit tant, com mormolava fa poc: Quants de murs aixecam en temps de globalització! Va ser un altre prodigi inesperat, bell, enlairador!
D´aquests dies de París em revenen imatges, em retornen gestos del pintor M. B., em retrob amb moments que no sabia que havia viscut i una mà amiga, amb fotos i vídeos, me´ls mostra com un miracle. Sí, París ha estat una festa barceloniana, picassiana, kieferiana, reginedelatouriana, jeanmariedelmoraliana, anniesellentiana. He visitat estudis, cases, universitats, museus, catedrals, passeigs, he caminat vora el Sena molt de temps, he mirat aquests cels parisins infinits que ha pintat na Sagan a les seves novel·les estimades amb colors d´aquarel·la, he rigut i he plorat, fins i tot he vist les rates de la nit.
QUIN ESPLENDOR: UNA OBRA BELLÍSSIMA I EFÍMERA! Vaig arribar a París amb l´excitació de veure l´espectacular peça Le Grand Verre de Terre, el Vidre de meravelles, aquest cuc de 190 metres de llarg per 6 metres d´alt fet per en Miquel Barceló a la BnF. L´obra remet al Llibre de meravelles de Ramon Llull. Amb Le Grand Verre de Terre també juga amb Le Grand Verre de Duchamp i amb la idea de cuc. Com que l´obra és llarguera és com una eruga i amb el fang que ho cobreix tot sembla que està davall terra. És una paret de vidre immensa. Tot va començar amb el fang semilíquid empastifant tots els vidres. I en Miquel durant quinze dies ha rascat i ha marcat el fang amb ossos, amb raspalls, amb canyes, amb graneres, amb les mans i els dits, amb el cos. I tot això li ve d´una imatge d´infantesa: em deia ell que quan era petit a ca seva els vidres s´entelaven i hi passava els dits i feia dibuixos. També va utilitzar aquesta manera de fer amb els dits en els vitralls de la Seu de Mallorca, i ara hi ha jugat en aquests vidres de la BnF. Passar el dit per damunt el fang banyat és un gest fulgurant, és més ràpid que passar el llapis damunt un paper. El dit que llenega damunt el fang va més ràpid que el pensament. Em va confessar que estava molt content del resultat d´aquestes setmanes de feina. En Miquel ha fet peixos, esquelets, bolles, meduses, perfils, ocells, flors, autoretrats, cranis i caps, torsos femenins, indis, constel·lacions€ Ha construït un gran llibre ple d´escriptures d´imatges seductores, fascinants, belles, enlairadores, que deixen passar la llum i que creen ombres al terra, ombres que es mouen, uns altres dibuixos d´ombra i de claror que t´hipnotitzen, que et deixen bocabadat, que et fan veure miratges. Levitació, èxtasi, contemplació. Com si allò fos un miracle de l´art. Ha fet un exercici de demostrar, inventar, descobrir, fer el mostrari d´un miratgedor. Ens fa veure l´invisible, que aquesta és la funció de l´art. En Miquel desplega una força tel·lúrica, creativa, d´energia vital, de saber quan s´ha d´aturar, de saber com ho ha de construir, una gran invenció formal. El Vidre de meravelles no serà definitiu, tot el que ha fet s´esborrarà el mes d´agost quan es clausuri l´exposició. Això fa que sigui com dibuixar damunt l´aigua. Diu això i fa una rialla plena de polissonada. I em recorda la performance de Miró als vidres de la planta baixa del Col·legi d´Arquitectes de Catalunya, quan es va inaugurar l´exposició Miró Otro. La matinada del 26 d´abril de 1969, Joan Miró, va pintar amb poals i graneres i només amb pintura negra la façana de la COAC. Era una acció clandestina i pública alhora. Aquestes pintures ell mateix les va esborrar. Pere Portabella va fer un film sobre l´acció. I Manuel Huerga farà també una pel·lícula sobre el treball d´en Miquel. És el gran homenatge a Ramon Llull en el set-cents aniversari de la seva mort, al gran creador de la llengua catalana. En Miquel ha fet una gran festa lul·liana, des de la generositat, la precarietat i la cosa efímera i volàtil, que et deixa dins d´un somni.
Hi ha molta de ver en aquesta obra. És el que té en Barceló. Sempre transita sobre el fil d´una fulleta d´afaitar, la veritat, si cau si no cau en l´abisme. L´art vertader: el trèmolo de l´esperit.
