Sens dubte, quan fa unes setmanes el programa va obtenir, amb gran sorpresa de tothom, el premi més cobejat de TV (el Golden Globe) la recompensa anava destinada a l´actor i ningú més. El guió, la cinematografia, la producció i fins i tot la música no s´ho paguen, francament. Ara explicarem per què.
En la jungla con Mozart conta les aventures dels músics d´una orquestra simfònica de NY amb un director (Gael García Bernal) jove i carismàtic que els realitzadors de la sèrie s´han obsessionat per dir que estava inspirat pel director d´orquestra real Gustavo Dudamel (de fet, Dudamel apareix fent un cameo). Generalment parlant, les pel·lícules que tenen per tema la música clàssica solen ser un fracàs (hi ha notables excepcions, naturalment). És com si el món pausat i antic de les simfonies i òperes, els fracs, les batutes i les claus de sol no s´acabàs mai d´adaptar a les exigències del llenguatge ràpid i immediat de la cinematografia. Com l´oli i l´aigua, música clàssica i cinema no es mesclen mai amb fluïdesa i naturalitat. El problema general sol ésser els estereotips que dominen el gènere: el genial compositor incomprès pel món; el foll creador solitari i permanentment descambuixat; l´artista excèntric, estrambòtic, estrafolari i excepcional. En la jungla con Mozart cau en aquests mateixos clixés.
I és una llàstima perquè l´argument, curiosament, es basa en un llibre interessant i que quan es va publicar va causar bastant de rebombori en el món angloparlant (no està traduït al català o castellà encara). Titulat de forma alarmista Mozart in the Jungle: Sex, Drugs and Classical Music (2005), l´autora Blair Tindall conta en primera persona les seves aventures (sexe i droga inclosos) com a oboista freelance, tocant en orquestres de bolo (sense contracte) durant vint anys a NY. El llibre conté dues narratives que s´entremesclen amb naturalitat. La primera és la trista situació dels músics free-lance que per guanyar-se la vida han de donar classes, tocar a musicals, a festes privades, a festes de poble, a estudis de gravació, etc. Hi ha, segons l´autora, un simple problema d´oferta i demanda: en els darrers trenta o quaranta anys els conservatoris han format milers i milers de músics, però el públic no ha augmentat suficientment per consumir tanta música. Naturalment, aquest aspecte del llibre no queda reflectit en la sèrie.
Un segon tema és que en la món de la música clàssica hi ha molta bohèmia, músics joves i vells que fumen porros i se colguen amb altres músics, viuen a lofts (no per estil, sinó necessitat) i tenen una voluntat genuïna de fer art i fer música. Aquesta és la part autobiogràfica de l´autora i és la part que la sèrie ha desenvolupat. Les històries dels músics d´aquesta orquestra fictícia de NY i el seu director són històries normals en qualsevol ambient. Però en el món de la música clàssica, hi ha la tendència a pensar que els homes i les dones vestits de frac que toquen les simfonies de Mahler o acompanyen les àries de Rossini són uns àngels sense vida familiar, social i sexual i que no saben fer res, més que tocar el violí o l´oboè. La sèrie ressalta molt aquest aspecte "real" o "normal" del músics, però sense gens de profunditat, i, francament, ¿quina profunditat o subtilesa emocional es pot esperar en episodis de trenta minuts? Així, una violoncel·lista jove i guapa té per amant un director de cabells grisos, però amb prestigi i doblers (clixé); el director excèntric (García Bernal) és un latin lover (clixé); alguns músics de sexe femení utilitzen els seus encants per pujar professionalment (clixé); i el delegat del sindicat de treballadors es queixa perquè s´ha incomplit la pausa reglamentària prescrita pel contracte (clixé).
N´hi ha que sostenen la teoria que hi ha films "bons" amb coses dolentes, així com hi ha films "dolents" amb coses bones. En la jungla con Mozart és una sèrie fluixa, en general, però amb alguns mèrits. Per exemple reflecteix molt bé la crisi econòmica que travessen totes les orquestres; les exigències sovint lògiques i a vegades insostenibles dels sindicats de músics; els entrellats inexplicables per a ments profanes de l´administració; i els egos desorbitats dels músics i directors. La sèrie ja ha tret dues temporades de deu episodis. Una tercera temporada està en vies de producció animada, sens dubte, pel premi Golden Globe que acaben de rebre les dues primeres. Esperem que millori.
