No és estrany, aleshores, que hi hagi tanta literatura sobre el jazz ambientada a NY. Que una música sigui literària -i que el jazz ho sigui- pot voler dir moltes coses: que l´escriptor sigui un aficionat al jazz; que la narració tracti sobre el jazz; o que l´escriptura imiti les tècniques del jazz. Alguns escriptors, com Cortázar, compleixen els tres requeriments.
Quan a partir de la Segona Guerra Mundial la intelligentsia francesa va posar de moda el jazz i els seus tuguris fumejants, als EUA ja feia més prop de cinquanta anys que escriptors i intel·lectuals, la majoria afroamericans, ponderaven aquesta nova forma d´expressió musical com un mirall a on es podien negociar qüestions de classe social, raça i -sobretot- estètica, concretament la col·lisió de cada dia més evident entre l´art popular nord-americà i el cultivat d´origen europeu.
A La nàusea de Sartre, per exemple, el provincià protagonista se sorprèn enormement de la tibantor emocional i artística del jazz cantat de Sophie Tucker (la qual Sartre imaginava negra i, per tant, més "autèntica") i la seva cançó "Some of these days" contraposant-la a la vacuïtat inofensiva del piano de Chopin, just apte per a commoure damisel·les. Però ja el 1912, l´escriptor, compositor i activista polític Weldon Johnson havia escrit el que seria el primer llibre de creació sobre el jazz: The Autobiography of an Ex-Colored Man (Autobiografia d´un ex home de color). És la història de d´un mulato que decideix passar per blanc i ha de deixar de tocar ragtime per evitar sospites. La música, aquí, és l´eix que articula la narració: el protagonista, quan es veu estret, pot passar per blanc perquè també pot tocar música clàssica.
Nova York ha tingut un paper fonamental en la jazz fiction, que és l´etiqueta que els crítics literaris utilitzen per aquest gènere literari de narrativa sobre el jazz. A principis del segle XX, el Harlem Renaissance, el moviment cultural del barri de Harlem dedicat a potenciar la identitat afroamericana, va donar peu a molta literatura sobre el jazz. Langston Hughes, amic de Rafael Alberti i Miguel Hernández i testimoni directe de la Guerra Civil espanyola, va escriure moltes narracions sobre el jazz. La seva poesia, a més, imita la cadència del blues i altres formes de la lírica afroamericana, cosa que també farien posteriorment Allen Gingsberg i Amiri Baraka. La narració "The Blues I´m Playing" ("El blues que toc"), per exemple, recicla el tema del conflicte entre jazz i música clàssica, mentre que el relat "Bop" se centra al voltant d´un personatge que és un entusiasta del bebop (el jazz ultra intel·lectual i exigent dels anys quaranta i cinquanta). A "Jazz, Jive and Jam" (el títol es gairebé intraduïble) el protagonista defensa que el jazz és la millor forma d´integració racial i lluita pels drets dels negres.
Un altre escriptor del Harlem Renaissance, Ralph Ellison, a la seva gran novel·la Invisible Man (L´home invisible, traduïda únicament en castellà per Lumen) a pesar d´una petita referència a Louis Armstrong no tracta directament sobre el jazz, sinó que és la prosa d´Ellison, l´escriptura en sí, que intenta reproduir el ritme sincopat, la velocitat i la repetició del jazz. Per una altra part, el celebrat James Baldwin, a la seva narració "Sonny´s Blues", ambientada al bohemi barri novaiorquès de Greenwich Village, descriu un tal Sonny, un jove desorientat, drogoaddicte, de vida precària, caòtica, desconnectat de les normes socials, però amb una gran passió pel jazz. El seu germà es un professor de secundària, un pilar de la societat i el narrador del relat que reflecteix sobre el futur incert del seu germà. Louis Armstrong i Charlie Parker apareixen en la conversa entre germans i s´esmenten cançons molt conegudes del repertori del jazz com "Am I Blue?".
La novel·la de Dorothy Baker Young Man with a Horn (1938), a pesar de mèrits literaris relatius va guanyar molts adeptes amb la versió en film (El trompetista) amb Kirk Douglas, Lauren Bacall, Doris Day i algunes insinuacions de lesbianisme (originalment censurades). L´argument relata la vida imaginada del trompetista de jazz Bix Beiderbecke i la pertinent mitologia del geni inadaptat i infeliç per culpa de la societat que no l´entén. Genis inadaptats, aleshores, discriminació racial i la topada d´Europa amb els EUA són alguns dels temes de la jazz fiction que tenen per teló de fons Nova York.
