UN ESCRIPTOR APASSIONANT. No record com el vaig descobrir. Potser va ser per Un altre pas de rosca (Quaderns Crema, 1999, la traducció de Jordi Larios és una meravella!), en el castellà macarrònic d´alguna edició sud-americana dels anys seixanta, i, així mateix, vaig caure amb tot l´equip de l´esperit dins aquella prosa plena de sinuositats, de meandres estilístics i narratius, de fondàries fosques, d´aventures en què els clarobscurs et deien més que les transparències. Henry James era d´una família burgesa de Nova York on va néixer l´any 1843, però estimava amb ardor la vella Europa on va morir a Londres el 1916. Aquesta dualitat de visions, d´experiències i d´universos és un dels elements de les trames de l´obra jamesiana en què les riques hereves de Boston, les velles dames de Venècia i els multimilionaris que compren a la seva filla un príncep italià són alguns dels personatges més normals i corrents. Precisament dues de les seves obres que no han estat traduïdes al català es titulen The American (1877) i The Europeans (1878).
Aquests dies, com a homenatge a aquest autor de capçalera, he rellegit una obra que sempre em fa somniar: Els papers d´Aspern. És una nouvelle, passa a Venècia, té una trama amarada d´intriga literària i sempre em duu cap a territoris de bellesa, de sensualitat, d´afectes i de traïcions, del desig que desencadena la lletra amb una frescor i una energia que quan l´acab trob que té gust de poc. Recoman la traducció de Joan Sellent del volum La lliçó del mestre i altres narracions (Destino, 1995). Aquest traductor va declarar: «Traduir James va ser una experiència gratificant i de les més difícils que he assumit. Mentre el tradueixes sempre estàs a la corda fluixa. La seva sintaxi és complexa, però el repte valia la pena.» Els papers d´Aspern va ser convertida en pel·lícula per l´amic Jordi Cadena. En sortí una pel·lícula que segueix al peu de la lletra l´enjòlit de la nouvelle i que em va resultar molt entretinguda. L´obra jamesiana ha estat portada al cinema moltes de vegades amb més o menys sort. Record una Uma Thurman amb una bellesa devastadora al costat d´un elegant Nick Nolte a La copa daurada. El meu amic Antoni Aloy va fer la seva òpera prima, El celo, basada en Un altre pas de rosca. Retrat d´una dama va ser interpretada per Nicole Kidman i dirigida per Jane Campion. I James Ivory va dirigir Les bostonianes.
Record una traducció catalana magnífica de Marta Pera en aquella col·lecció de Les Millors Obres de la Literatura Universal de La princesa Casamassima (Edicions 62, 1985). La traductora deia: "El repte era mantenir l´elegància, la contenció, la gran subtilesa i tota l´ambigüitat que són marques de la casa d´aquest mestre". Ara mateix s´acaba de publicar la traducció pòstuma d´Alfred Sargatal (1948-2014) de La font sagrada (Adesiara, 2016); Borges era un gran defensor d´aquesta novel·la de James en què hi ha una trobada en un casal aristocràtic, per un cantó una dona que abans era molt lletja apareix ara guapa i rejovenida, i el seu home, que és molt més jove, sembla un vell i, per l´altre cantó, un home que abans era completament imbècil ara sembla intel·ligent. Deliciosa! Sargatal, aquest traductor excel·lent, també va dur al català L´últim dels Valeri (Laertes, 1984).
Vull tenir present una de les primeres novel·les de James, Washington Square (Proa, 2008), que també em va impressionar perquè dins la senzillesa del plantejament „la història d´una rica i poc agraciada hereva novaiorquesa assetjada per un bell vividor„ té tots els elements jamesians més subtils i característics: intriga, passió, savoir faire i un desenllaç inesperat. La pel·lícula L´hereva de William Wyler amb Olivia de Havilland i Monty Clift de protagonistes era estupenda. La traducció és de Jordi Arbonès de 1981, recuperada després. D´Arbonès és també la traducció de La copa daurada (Edicions 62, 1995), una bella història d´un pare i una filla, amadors de l´art.
Pep Julià i Esther Sala traduïren Retrat d´una dama (Edicions 62, 1996), que està considerada com l´obra mestra de la primera etapa de James, i que va ser publicada el 1881. Maria Iniesta traduí molt bé Dins la gàbia (Edicions de 1984, 2001), la complexa història d´una al·lota humil que deixarà de somniar que és el que no és. I Alexandre Gombau va traduir esplèndidament Diari d´un home de cinquanta anys (Angle Editorial, 2006), en què un home de cinquanta anys coneix a Florència la filla d´un amor de joventut i el seu pretendent. Un altre traductor excel·lent, Miquel Casacuberta, no ha pogut veure publicada la seva traducció de Les bostonianes (1886), però l´ofereix amb generositat extraordinària a la seva pàgina web (traduccionsinedites.cat). Ell declarava: «De la prosa de James destaco l´ambigüitat de molts plantejaments: és el malson dels traductors, perquè moltes vegades trobes que no saps si escollir un sentit o un altre del que vol dir. L´estructura de les seves frases es va allargant a còpia d´introduir subordinades. La distància entre subjecte i predicat era, sovint, molt gran: entremig hi podien quedar un centenar de paraules.»
A James l´estimen molts d´autors contemporanis. Però un que li ha dedicat una novel·la extraordinària és l´amic Colm Tóibín, que l´any 2004 va treure The Master (Picador, 2004), que jo vaig llegir en francès, Le maître (Editions Robert Laffont, 2005), i que també va aparèixer en castellà, El maestro (Anagrama, 2006). Novel·la torbadora amb una atmosfera inquietant que comença quan Henry James el 1895 vol triomfar en el teatre anglès i escriu Guy Domville, que resulta un desastre. Humiliat, es refugia a Irlanda, lluny de l´agitació de Londres. I comença una feina d´introspecció que el durà a una anàlisi minuciosa dels seus records i desembocarà en una nova direcció del seu estil. El retrat d´un escriptor en plena reinvenció enamorarà tots els amants de James perquè veuran davant els seus ulls els misteris i els nus que transformen la vida en literatura.
Llegiu Henry James perquè assaborireu un llenguatge exquisit amb uns temes tan humans com eterns. Un clàssic d´ara! Per molts d´anys, mestre James!
