En 158 anys d´història, el Teatre Principal ha passat per molts d´alts i baixos. Incendiat durant una representació de Macbeth de Verdi just un any després de la seva inauguració, va ser reconstruït amb rapidesa per obrir de bell nou poc temps després amb la presència de la Reina Isabel II. Ja en el s. XX i sobretot durant el franquisme va ser utilitzat per representar obres de teatre regional i costumista amb el mític Xesc Fortesa i altres. Tancat, posteriorment, en els anys setanta per reforma i modernització, finalment es va tornar obrir fa uns trenta anys; la seva fesomia actual, però, es deu a una altra reforma que va acabar el 2007. A pesar de tots aquests sotracs i accidents, enguany el Principal presenta triomfalment la seva trentena temporada ininterrompuda d´òpera. Costa creure-ho, francament, però és així.
Part d´aquesta llarga trajectòria es deu a un grup d´entusiastes de l´escena i la música que, que a finals dels anys 80 del segle passat, es van proposar reiniciar les representacions d´òpera al Principal. Serafí Guiscafré i Rafel Nadal (tots dos morts fa pocs mesos) i Sylvia Corbacho van ser capaços de coordinar el Teatre amb l´Orquestra Simfònica, que ja s´havia consolidat professionalment, completant el projecte amb la formació d´un nou cor oficial. Al mateix temps es va crear l´Associació d´Amics de l´Òpera, entitat que de forma independent, va fomentar l´interès entre els aficionats i que actualment continua generant públic a través de conferències i altres iniciatives de divulgació. Ara mateix, el Principal es manté a través d´una Fundació en què el Consell, l´Ajuntament de Palma i el Govern Balear contribueixen amb un poc més de cinc milions i mig d´euros anuals, mentre que la venda d´entrades aporta uns sis-cents mil euros.
Aquesta XXX Temporada va començar el passat mes de febrer amb dos títols emblemàtics, I pagliacci i Cavalleria rusticana, òperes respectivament de Leoncavallo i Mascagni, que estan adscrites a l´estètica del verismo o realisme, però actualitzades en aquesta ocasió en un context de la violència de gènere (ambdues òperes presenten relacions d´abús i d´extrema violència). Títols tan coneguts com La traviata i Nabucco (de Verdi) i Il barbieri di Siviglia (de Rossini) completaran la temporada durant els mesos de maig i juny.
El punt culminat de la temporada, probablement, serà la representació semi-escenificada de Salome de Richard Strauss. Tot i ser una obra de repertori molt coneguda als teatres de primera divisió, no es pot dir que sigui "popular". No té les melodies de Verdi ni l´harmonia luxuriant que toca directament la fibra sensible de Puccini. És, per tant, un repte per a l´orquestra, els solistes (el paper de Salomé ha de tenir una extensió molt ampla) i els escenògrafs (tot i que, com he dit, aquí s´ha reduït a una versió de concert o semi-escenificada). És un repte i hauria de ser un gran estímul, sobretot, pel públic que no conegui l´obra anteriorment i vulgui endinsar-se en l´estètica decadent de finals del XIX.
El tema bíblic esdevé aquí una història de sadisme, incest, mort i erotisme mal encaminat. Salomé, com sabem, se sent rebutjada per Joan Baptista; el seu odi és tan extrem que exigeix a Herodes que el decapi i li presenti el cap en una palangana. Quan Salomé besa aquell rostre sagnant i sense vida, Herodes, escandalitzat per aquell acte repel·lent, la fa matar. El llibret és una reducció d´una obra teatral d´Oscar Wilde i afortunadament el Principal també ha programat l´obra de teatre coincidint amb l´òpera. Serà interessant poder contrastar les dues versions.
La partitura d´Strauss, en tot cas, és aspre, densa i complexa a fi de reflectir
l´amoralitat del llibret i per tant enfora queden aquells amables um-pa-pà, um-pa-pà de Bellini, Donizetti i fins i tot de Verdi. Davall de tot el desgavell moral de l´argument, Strauss manté una inexorable simetria tripartita. Salomé sedueix el vigilant de Joan en tres intents; Joan fa tres profecies; Salomé declara el seu amor per Joan tres vegades; Herodes intenta seduir Salomé tres vegades; Herodes li demana que balli tres vegades; i també són tres les ofertes d´Herodes per no haver de lliurar el cap de Joan a Salomé. La decadència moral típica del fin-de-siècle, el pessimisme flagrant de Nietzsche, Freud, Baudelaire i naturalment Wilde i Strauss, no acaba de rebentar en caos total gràcies a una cosa tan senzilla com el número tres.
Teatre Principal de palma
´Salome´ de Richard Strauss
XXX Temporada d´Òpera
Sala Gran - 55, 45, 35, 25, 20, 10 i 8 €
Dijous 10, a les 20 hores, i diumenge
13 de març, a les 18 hores
´Salomé. Els set vels´ d´Oscar Wilde en versió de Jeroni Obrador
Sala Petita - 15 €
Març: 11, 12 i 13, a les 21 hores
