Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCXXVIII)

Rafa Forteza tremola llistes d´identitats fulgurants

Rafa Forteza, amb les seves creacions, a Es Baluard.

PER MIRAR, VEURE I SENTIR. Ja he anat un parell de vegades a veure l´exposició El tremolor de la màscara (1990-2015) (títol extret d´unes paraules que Antoni Saura li va dedicar) de Rafa Forteza, comissariada per David Barro, que estarà oberta a Es Baluard fins dia 6 de març. La primera vegada em vaig sentir com si entràs en el seu estudi immens i ple d´obres en un desordre organitzat, en un desordre ordenadíssim que m´anava marcant itineraris i laberints, que em mostrava panorames de molt diferents èpoques amb el fil conductor de la passió d´un artista molt fidel a les seves fonts, a les seves intuïcions, als seus desitjos, als seus contrasts, a les seves pèrdues. Pintures, dibuixos, gravats, escultures i una instal·lació són les fites d´una constel·lació d´obres que em travessen, em toquen, m´estamenegen, em fascinen, em feren i m´obren d´ampit en ample els territoris de la recerca de vint-i-cinc anys d´un artista que no s´ha aturat de mostrar territoris nous de l´invisible, de l´inexpressable, de l´inèdit amb joiosa i esforçada energia.

Des d´un bell principi em trob amb una peça en què ha embolicat diversos objectes amb una tela de feltre que em fa venir al cap el nostre estimat Joseph Beuys, un dels fars fortezians devora aquell Joan Brossa que tant estima i que impregna algunes de les obres que em fan toquera. Podria veure l´artista anant d´un lloc a l´altre agafant coses que després formaran la trama i el sentit d´una de les seves obres fetes a mà i a consciència: embuts, pinyols de taronja, pasta acrílica, fusta, tela, pasta de porcellana, paper, vidre, plàstic, carbó, goma, feltre, teixit de cotó, manta de llana, cinta d´embalatge, canyes, elastà, closques d´ametla, silicona, magrana seca... I aquests materials pobres, senzills, deixalles d´una arqueologia del segle XX, els esclafa, els enrotlla, els ferma, els desfà, els embolica, els pasta, els pinta, els esbuca, els retoca, els cus, els dóna la vida que flueix dels dits, de les mans, del cos, del cervell que no s´atura de tremolar sentiments, identitats, músiques, espectacles. Buen presagio Otto 7, Juntos (2006), Reunión hermética (2015), Password IV (2009), Fulgur (2015) són alguns dels títols d´unes obres amb una poètica forta amarada d´un poder evocador, d´una capacitat per a la commoció intensa, per a la vibració rítmica, per a la profundització abismal d´unes forces tan senzilles com tel·lúriques, per a la sensibilització completa dels replecs de l´esperit, de les pells més tendres...

Unes paraules d´Antonio Saura escrites a partir d´unes fotos de Julia Calfée en el llibre Têtes (Fundació Joan i Pilar Miró, Palma, 1995), on retratava escultures de Rafa Forteza em donen molts de desllorigadors: "Las órbitas vacías como agujeros negros, surgen del vendaje para indicar de forma aleatoria o efímera, rostros que parecen formarse y deformarse continuamente marcando rictus grotescos, gestos pasmados o de sobrecogimiento. Girando alrededor de sus signos matrices, de sus atracciones capitales -como si se tratara de internos puntos cardinales- cintas de deshidratadas carnaciones se envuelven o se desarrollan para ofrecernos el resultado de un extremado retorcimiento. De una acumulación de espirales, que parece tender hacia una nueva organicidad, hacia una nueva metamorfosis. En realidad, junto a estos signos de un evidente dinamismo constructivo, aparece como construcción un universo espectral caduco y desecado, como fosilizado en un instante preciso de su incipiente desarrollo. La forma monstruosa emerge, afirmativa y a un tiempo inconclusa, de un fondo de absoluta negrura."

TERINGUES. Hi ha unes llargues teringues de quadres de molt diverses mides i tècniques, enllaçats en sèries que recorren èpoques llargues com 1981-2012, que em demostren l´ardor, la tensió i la insistència de Rafa Forteza en l´expressió de temes (per exemple aquest crit inacabable que rugeixen molts dels seus rostres), en la pintura del dolor, de l´horror, de la por d´un ésser del qual podem tocar els voravius de l´esperit, en aquests retrats que són lúcids, boirosos, tancats, inconclusos, clausurats per les profunditats de l´apnea i del silenci.

Hi ha moltes de cèl·lules nervioses, moltes de sinapsis, moltes de correnties elèctriques i camps magnètics, ones gravitacionals i forats negres de Rafa Forteza en el fonament d´unes obres que es multipliquen en una física de l´ànima que és retratada amb la cambra fosca d´un pintor que no va de verbes i es dirigeix sempre a la recerca del més essencial, del més fondo, del més innominat: del desconegut de cada nit.

Les fesomies, els rostres, aquestes rodones amb cara, ulls, i orelles són invitacions a una humanitat que robotitzen i uniformitzen i que l´artista mostra en la seva nuesa interior, viva, de màscara tremolosa. La ironia i el sarcasme són salvadors com atmosfera d´aquest reguitzell de preguntes que es fa sobre la tecnologització del fet de viure en un segle XXI desballestat pels llocs comuns, la publicitat infecciosa, els mitjans atabaladors i un rentat mental dels poders dintre el desert de la crisi moral i material. Màscares de persona viva i bategant en les circumvolucions cerebrals que tota cara mostra amb incisions, ratllades, cops de pinzell incandescents. Hi ha crit, hi ha dolor, hi ha rebel·lió, hi ha feresa, hi ha la força del fons de la naturalesa humana que ix volcànica, espectral, monstruosa, amb la negritud de la vida vertadera.

No n´he sortit com hi havia entrat, en aquesta immersió en l´obra forteziana que crea terratrèmols del sentit, tempestes emocional de la visió, clarianes de bellesa quasi calidoscòpica, escultures que són flors irreals d´un univers oníric salvatge, objectes que dialoguen amb els quadres, quadres que parlen amb les escultures, escultures que ombregen el silenci en un creuament de diccions que no poden deixar cap humà indiferent. Cicatrius i sutzures, esqueixos i encletxes, bocins de vida convertits en materials quotidians que vibren quan els mires, que fan toquera i que fan gisquera, que fins i tot fan mengera. Versions inacabables d´uns retrats humanals que te´n dus dins el cap i t´ajuden a veure el món en molts de sentits abscondits, secrets, enriquidors, innombrables. Sí, innombrables!

Compartir el artículo

stats