Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCXXV)

La Rodoreda en el paradís perdut

´Aloma´, versió teatral de la novel·la de Rodoreda.

LA INFANTESA MARCA L´ESCRIPTOR. Ja ho diu mestre Vladimir Nabokov en aquell llibre extraordinari, Parla, memòria: "Explorar la infantesa sembla el millor que hom pot fer després d´explorar l´eternitat". I és la feina que d´una forma ben detallada ha fet la crítica literària Carme Arnau al llibre El paradís perdut de Mercè Rodoreda (Edicions 62). Els fans de la Rodoreda, que llegim tot el que es publica sobre ella, coneixem l´Arnau per uns llibres en què aquesta professora ens ha introduït amb pas segur dins els llibres rodoredians i el seu entorn. Ella va conèixer la Rodoreda quan el savi Joaquim Molas la hi va presentar en el moment en què començava a escriure la seva tesi doctoral, que es titulava Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa (Edicions 62). Es varen caure bé, la va entrevistar llargament i, com conta al pròleg, quan la Rodoreda va tornar a Ginebra li va enviar crítiques internacionals que havia rebut i tres fotografies de la infantesa, una de les quals és la que il·lustra la coberta d´aquest llibre. Altres obres seves són Marginats i integrats a la novel·la catalana (Edicions 62), Miralls màgics de la ficció. Una lectura de ´Mirall trencat´ (Proa), i un text, ´Jardí vora el mar´, la novel·la de la represa, dins el volum col·lectiu del centenari de la Rodoreda, Una novel·la són paraules (edició de la Institució de les Lleteres Catalanes).

Fent servir cartes, retalls de diari, documents, fotografies, etc., de l´Arxiu Rodoreda de l´Institut d´Estudis Catalans ens passeja pel temps històric de la família rodorediana, especialment del seu avi Pere Gurguí, el patriarca, que va ser un dels seus més estimats educadors i mestre i del qual coneixem la genealogia i la vida com a fites que marcaren la nostra novel·lista. De Joan Gurguí -el fill de Pere que emigrà a l´Argentina a catorze anys per fer fortuna, germà de na Montserrat, la mare, cunyat de n´Andreu, el pare, i oncle i futur marit de la nina Mercè-, suport econòmic de la magra economia familiar, tenim moltes de notícies però sobretot s´han conservat les cartes que tots els membres de la família li enviaven a l´Argentina. Gràcies a aquestes dues-centes cartes l´estudiosa Arnau ens pot donar tot de dades molt íntimes de la vida en aquella torre de Sant Gervasi, el Casal Gurguí, amb un monument a mossèn Cinto Verdaguer, aquells parterres de rosers dels quals la nina Mercè arrabassava roses per posar-se-les al pit i una vida de barri intensa i plena de festes tradicionals. L´Arnau m´entusiasma quan ens conta la relació entre els llocs, els escenaris, els personatges de la infantesa rodorediana i els indrets dels contes i novel·les en què aquells apareixen sota l´escriptura de la ficció. A Isabel i Maria, a Aloma, a La plaça del Diamant, a Mirall trencat, a Quanta quanta guerra, molts de detalls, de llocs, d´experiències, d´esdeveniments i d´històries de la seva infantesa queden transformats per l´art de la lletra en pàgines clàssiques. L´Arnau no ha dubtat a cercar d´altres testimonis d´aquells temps -Gaziel, Joan Maragall, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Moisès Broggi, Sempronio, etc.- per confrontar-los i enriquir aquest univers tan ple de vida.

UNA FAMÍLIA SINGULAR I BONA. La família Gurguí-Rodoreda era aficionada a les fotos per la qual cosa ha quedat un àlbum que ens és descrit i que els lectors enyoraríem veure (potser sigui l´únic error d´aquesta obra, la manca de fotografies!). La nina Mercè era amant de la fotografia i del cinema i va viure la transformació espectacular d´aquestes dues arts. A Aloma la protagonista descriu unes fotos que semblen les mateixes de l´àlbum familiar de la novel·lista; a Mirall trencat la fotografia dels tres nins protagonistes agafa importància sobretot quan dos d´ells han mort, i quan la casa ha de ser esbucada els obrers que veuen el retrat no li donen importància i el tiren al foc. Vet aquí el valor simbòlic d´una foto segons hi surtis, coneguis els protagonistes, o aquests siguin uns estranys. Dues fotos de primera comunió de la Mercè són destacades i també una altra vestida de marinera quan va fer l´obra teatral El misteriós Jimmy Samson. Les fotos de disfresses de carnaval també són nombroses i demostren la importància d´una festa que permetia escapar de la rutina quotidiana.

Un llibre que es llegeix com un xafardeig cultural bellíssim que et mostra primers plans, detalls i informacions que ni les biografies ni les declaracions donaven, i farcit de connexions entre vida i obra que ens fan veure que els referents de la infantesa i el seu entorn són fonamentals en la construcció d´ambients, de personatges i de trames que ompliran l´escriptura futura. M´agrada molt un moment en què l´Arnau ens mostra les influències en matèria de joies entre Mirall trencat i la pel·lícula Madame de... A totes dues obres una joia hi té un paper essencial. Al principi de la novel·la i de la pel·lícula hi ha un joier a qui les dues protagonistes venen la joia que el marit els va regalar i que han fingit que perdien.

Amb la lectura de la vida infantil de Mercè Rodoreda l´Arnau ha fet una panoràmica sobre la història, els costums, la vida política, les festes, les tradicions locals, els espectacles de tota casta, els ambients ciutadans de la primera meitat del segle XX que serveix per mostrar l´atmosfera on va fer les primeres passes dins aquell paradís particular la gran escriptora.

És curiós que l´únic llibre que l´avi compra a la Mercè sigui El paraíso perdido de John Milton, en castellà. Un títol ben significatiu per a la nina que a dotze anys, amb l´arribada de l´oncle americà, va ser foragitada d´aquell món, el jardí paradís ple de jocs, flors, llibertat i poesia presidit per l´ombra protectora de l´avi. On podia dir amb els mots de Jean-Paul Sartre: "Allò era el paradís. Cada matí em despertava amb un estupor de joia, admirant l´atzar miraculós que m´havia fet néixer en la família més ben avinguda, en el país més bonic del món." I també: "En la lluita de generacions els infants i els vells són sovint del mateix bàndol: els uns donen els oracles; els altres els desxifren."

L´arribada de l´americano produeix a Mercè una gran decepció. La figura que li enviava obsequis i doblers és un ésser de carn i ossos, un home rude i poc generós, ens diu l´Arnau, un estrany.

Que siguin unes paraules rodoredianes, dirigides a l´oncle i escrites quatre anys abans del casament, les que tanquin aquesta lectura d´un llibre que ha de formar part de tots els lectors de la Mercè: "Per què has vingut? Per què no et quedares allà, amb la teva gent; el que és de debò el teu país encara que no hi hagis nascut. Per què vingueres a torbar la pau del meu pobre cor, tan alegre abans i tantíssim trist ara? Era tan feliç jo allavores i sempre."

Ja ho sabíem: els únics paradisos de veres són els perduts!

Compartir el artículo

stats