Es diu que és un gegant demogràfic, i ho és; que la seva producció industrial és aclaparadora, i ho és; i que el país té una insaciable fam de productes culturals occidentals, i efectivament els té. Però no hi ha por que arrambin amb tot, com molts temen. El balanç final d´aquest consumisme desenfrenat per a Occident en general i per a la música clàssica en particular, és immensament positiu.
La música europea va entrar a Xina en el segle XVII, quan un missioner jesuïta va regalar un clavecí a l´emperador, el qual, durant anys, el va fer tocar als seus eunucs personals. Poc desprès es va fundar una magnífica orquestra occidental també formada per caponats. A principis del segle XX, però, es va crear el Conservatori de Xangai a on es va formar el primer compositor de música occidental, Li Delun, divulgador dels clàssics europeus. Durant la Revolució Cultural (1966-76), però, la música occidental es va prohibir i quan poc després es va re-obrir el Conservatori de Beijing, se van presentar deu mil alumnes per a unes cent places. Els xinesos tenien fam de música.
Amb Lang Lang, un dels pianistes clàssics més valorats actualment, i Tan Dun, un dels compositors de més prestigi, Xina ha esdevingut una potència musical, com ho és en altres camps. Ara mateix hi ha més de trenta milions d´alumnes de piano a Xina i uns cent milions en total que aprenen instruments occidentals. Per afegitó, aproximadament el seixanta per cent dels alumnes als conservatoris occidentals de categoria (com al Julliard a NY) són xinesos. Tots paguen matrícula i donen feina als professors occidentals i, lògicament, els hem d´estar agraïts. Igualment el seixanta per cert dels instruments venuts arreu del món es fabriquen a Xina; pels pianos, de fet, el vuitanta per cent del pianos son xinesos (siguin de la marca que siguin, la caixa i cordes es manufacturen a Xina).
Per què aleshores Chopin, Beethoven i Brahms tenen tant d´èxit a Xina? Per què fins i tot Turandot, l´òpera de Puccini que fins fa poc es considerava un insult occidentalista al poble xinès, és ara un espectacle per a les masses que es representa contínuament davant cent mil espectadors a Beijing? De teories, com és d´esperar, no en falten. Una racionalitza aquesta voracitat com la conseqüència de la prohibició de Mao i la seva Revolució Cultural. Però una altra explicació troba les llavors d´aquesta passió en el confucianisme, un sistema de valors enfocat cap als valors ètics basats en l´esforç personal i la disciplina. Al mateix temps la música occidental projecta valors científics, tecnològics i polítics com la democràcia i l´estat de dret. Tot plegat, un conjunt de valors molt desitjables per a ells.
Amb ressonàncies de la paranoia esmentada abans, s´ha acusat els músics xinesos d´haver acceptat la disciplina que Beethoven exigeix obtenint resultats tècnics impressionants, però sense acabar d´entendre l´esperit de la música. Naturalment aquests tipus de generalitzacions just són certes molt parcialment. El que sí és cert és que Xina encara no té cap orquestra que pugui competir amb les europees o americanes; de compositors, també n´hi ha pocs que destaquin; i fins aquí, els solistes que ha sobresortit interpreten únicament repertori de Mozart per endavant. Als xinesos els queda per descobrir el barroc, el renaixement i l´edat mitja: Rameu, Monteverdi, Palestrina, Perotin...
I tanmateix, la "invasió" xinesa de l´ultra protegit i estancat món de la música clàssica no ha creat més que beneficis. Mentre que en les societats occidentals la música clàssica sovint es considerada un art desfasat, just apte per a minories i certament esclafat per la musica pop, a Xina es valora com un bé a mantenir i promoure. El colossal Centre de les Arts Escèniques de Beijing dissenyat per l´arquitecte Paul Andreu i els milers de sales de concerts que s´han construït en els darrers anys demostren aquesta avidesa per a la música clàssica. Potser hauríem de començar a acceptar que Xina salvarà els clàssics occidentals. I Lang Lang ja ho ha dit, pràcticament: "Fa dos-cents anys, va ser Europa; fa cent anys van ser els Estats Units; fa cinquanta anys Japó i Corea; ara ha arribat el moment de Xina". Que així sigui.
