CARPE MOMENTUM. La primera cosa que m´ha cridat l´atenció (cal reflexionar molt sobre l´atenció. Qualitat bàsica per al bon lector i que avui en dia es perd a les totes. No posam atenció a quasi res empesos per aquesta riuada de foteses, d´actes consumistes, de tevés fems, de diaris grocs, de converses insípides, de vides fades, etc.), sí, m´ha agafat totes les forces de l´atenció una mèl·lera mascle (ja saps, Lector, negra amb el bec carabassa), que es dedicava a berenar amb les baies (són baies?) del fruit d´una heura que s´envolta a la torre d´un molí vell.
La importància del meu mirador era total: la mèl·lera no em podia veure (estava enfora) i més amunt de perspectiva, i darrere uns vidres. Allò m´ha donat totes les facilitats de voyeur: he pogut observat la violència amb què arrabassava les boletes, com se les enviava, com tornava a l´assalt d´aquell preat aliment. I el meu cap barrinava. I he recordat una història de la infantesa. Un home bo que vivia separat del món i es dedicava a la lectura, a la meditació, a l´escriptura, al passeig i a una alimentació mínima es va trobar un dia dins un d´aquells boscos plens de clarianes on es dedicava a caminar i contemplar la natura. I cop en sec va veure un ocell. No sé com devia ser l´ocell però aquell cenobita hi va posar tota la seva atenció. I com més el mirava més gust passava. I com més gust passava més el volia mirar. I no es va témer de res fins que l´ocell, que, segurament, havia refilat els seus millors cants, va emprendre el vol i desaparegué. Quan l´home bo va tornar a la seva estança precària i bella en una de les coves dels encontorns va veure que tot s´havia transformat. Aquell poblet que veia s´havia convertit en una gran ciutat amb gratacels i fums, aquells camps d´arbres fruiters s´havien convertit en fàbriques. No se´n podia avenir. Què havia passat en tan poc temps? Després ho va saber, ho va entendre, ho va descobrir. En aquell petit espai de temps en què ell havia posat l´atenció sobre l´ocell seductor, en aquell espai de temps en què havia escoltat les notes que exhalava havien passat cent anys. No ho trobes meravellós, Lector fidel i estimat?
Aquesta història que no sé qui me la va contar o on la vaig llegir em va quedar gravada i forma part d´una de les meves meditacions més actuals sobre el pas del temps, sobre la brevetat de la vida dels humans sobre la terra, sobre el temps comptat que tenim i que cal aprofitar i no perdre en beneitures i dois.
Quan m´he distret un moment la mèl·lera ja no hi era. He mirat el rellotge. Havia passat quasi mitja hora i em semblava que només feia un minuts que dedicava la meva atenció a aquell ocell negre amb el bec carabassa. He pensat en una frase que em va dedicar una bona amiga, na Glòria Moragues, companya de Biològiques, aquella carrera magnífica que férem fa quaranta-set anys a la Universitat de Barcelona (quaranta-set anys que ens han passat com un buf, com una flamarada, com un alè) i que serà un dels meus lemes d´aquest MMXVI: "Res de carpe diem com el clàssic, Carpe momentum és el que hem de fer!" Totalment d´acord, Glòria, Carpe momentum, Lector intel·ligent i hedonista!
BELL ANIVERSARI. He trobat, tirant diaris i revistes, una notícia d´octubre de 2015 (que llunyà i vell em sembla el 2015!) que m´ha fet pensar que hauríem de celebrar moltes de commemoracions culturals amb més plaers als cinc sentits alhora.
Anem per feina. El desembre de 1935 es va estrenar al Teatre Principal de Barcelona una obra de Federico García Lorca, Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores (la vaig veure a càrrec d´una companyia d´aficionats a la terrible ciutat militar i militaritzada -que em cauen de malament els Homo sapiens armats!- de Cartagena i és un dels pocs records bells d´aquell curs infernal a l´Institut Isaac Peral el 1970-1971, final del franquisme i època de repressió), protagonitzada per la gran Margarida Xirgu. El desembre de 2015 feia vuitanta anys de l´estrena de l´obra, de la visita de Federico García Lorca a Barcelona i del sopar que els intel·lectuals catalans li oferiren. Per mor d´això, i organitzat per Quim Vila, es va fer una vetllada literària amb sopar al menjador del primer pis de l´Hotel Majestic de Barcelona. El sopar fou preparat pel cuiner Nandu Jubany. Bunyols de bacallà i patata, unes sardines de la Barceloneta en escabetx, crema de gallina amb foie, mongetes del ganxet amb tripetes i cansalada eren els entrants. I la beguda preferida de Lorca: una barreja de llimona, llima, sucre de canya i menta. Laura García Lorca va dir que el seu oncle es considerava "català aficionat" i recordà els seus grans amics -la Xirgu, en Dalí i en Sebastià Gasch. I també Josep Palau i Fabre, del qual es va llegir un retrat lorquià: "Era un home de geni del qui el geni es manifesta en el tracte immediat. Era arborat, per al nostre seny, exageradíssim." El menú fou d´ous pochés amb popurri de bolets de tardor i migas de sobrassada, acompanyats de xerès. Després llagosta vermella Thermidor -amb un Drouhin Chablis Grand Cru Vaudésir 2012- i una poularde rôtie farcida de pa i tòfona, acompanyada d´un priorat excepcional, Les Terres Vinyes Velles de 2010.
M´imagín la Xirgu que espera, ja feta una fadrinanga mustia i vella, l´home que estimava i que amolla: "Yo ansío verte llegar / una tarde por Granada / con toda la luz salada / por la nostàlgia del mar". I l´home no tornava, i es casava amb una altra. Un espectacle commovedor i un sopar de festa magnífic per a una recordança. Mem si en prenem exemple per aquí d´organitzar aniversaris en què teoria i plaer es conjuguin!
