ELS DIETARIS SÓN EL MEU FORT. Crec que la biblioteca de mumare em va peixir amb dietaris que foren unes de les meves entrades per la porta gran de la literatura. Record com m´amagava a l´escala que duia a la terrassa de la casa de la padrina del Terreno, aquells llargs horabaixes d´estiu de la meva adolescència, per assaborir amb gust i emoció les planes del Diario íntimo d´Henri-Frédéric Amiel, que estava publicat a aquella col·lecció Austral estimada, on em submergia en la vida d´aquell ginebrí de principis del dinou que va escriure disset mil planes en què contava les seves solituds. Encara record alguna de les frases que em quedaren gravades: "Un dia més, un pas més cap a la mort; per què i per a qui hauré estat útil?; durarà el meu nom un dia més que jo i significarà alguna cosa per algú?; res no s´assembla tant a l´orgull com el desànim; el que governa els homes és la por de la veritat." Una altra dietarista que em seduí i m´enamorà fou Marie Bashkirtseff, una al·lota russa que va ser feminista avant la lettre, cantant, pintora, escultora, escriptora i que ens ha deixat un dietari fastuós i riquíssim malgrat que només hagués viscut des de 1858 a 1884. Les planes plenes de fervor i emoció, de saviesa, de la Bashkirtseff bressolaren molts de dies i nits d´aquella llunyana joventut i em deixaren l´empremta d´una vida intensa i d´una Europa inoblidables. Després vendrien altres dietaris que m´han acompanyat al llarg de la vida, com L´ofici de viure de l´estimat Cesare Pavese, del qual dec tenir unes set o vuit edicions, i que fou un dels maîtres-à-penser de la meva època barcelonina. Le Journal d´André Gide també és un dels més estimats i, amb els de Jules Renard i Henry James, ocupa un lloc preferent a la meva biblioteca.
Per això quan l´any 1982 Valentí Puig va publicar un dietari dels anys setanta, Bosc endins (Quaderns Crema), el vaig llegir tot d´una i em vaig trobar amb uns moviments de la prosa que anaven llatins, amb unes aventures i desventures personals que m´interessaven i amb un nou autor que formaria part del meu món lector. L´any 1991 va publicar Matèria obscura (Edicions 62), dietari que agafa des de l´any 1980 al 1984, que confirmà la meva primera impressió i que vaig llegir amb fruïció. El 2011 publica Rates al jardí (Edicions 62), dietari de l´any 1985, que m´entusiasmà perquè em donava una visió d´una Mallorca que semblava estar a anys llum de l´actualitat i en la qual podia reconèixer paisatges i persones amb la nitidesa que dóna la literatura feta amb una bona tecné i amb molta d´intel·ligència.
Ara ens han arribat les quatre-centes noranta-quatre planes de Dones que dormen (editorial Proa), que són les notes i comentaris que van de l´any 1986 a l´estiu de 1990. Puc dir, i això és un amoret, que he llegit aquest totxo com si fos una novel·la, o sia que amb tres dies m´he dedicat a liquidar-lo amb una voracitat de caníbal. Com a lector antic de Puig no m´han sorprès aquestes planes que es dediquen d´una forma constant i plena de giragonses a mostrar-nos el paisatge personal, moral i intel·lectual d´un jove escriptor, que encara no tenia quaranta anys, que vivia a una caseta de foravila d´Alaró (Mallorca) amb M., la seva dona, i que contemplava el món, els noms i les coses, les dones i els homes, els treballs i els dies amb la lletra subjectivíssima i esplèndida d´un escriptor fonamental.
"Per què la vida és tan vulnerable mentre l´art o el mal duren més?" Una primera frase que fa que des d´un bon principi em mengi l´ham de les paraules i no l´amolli fins al final. Ja des de l´inici surt Palma. I Palma serà un bon leitmotiv al llarg d´aquests anys: el pis del carrer Rubí, del qual podria descriure la distribució, l´atmosfera, les olors i també reconec els personatges d´aquell barri en què la Plaça Major, el carrer de Sant Miquel i la plaça del Banc de s´Oli en són els encontorns que ens contarà en nombrosos fragments amb aires tan descriptius com plens d´una nostàlgia que no vol dir el seu nom (les pàgines 282 a 285 són esplèndides); el bar Bosch, on trobarem una galeria de personatges pintats amb aquesta mescla d´ironia que voreja el sarcasme i que comencen amb aquell conegut, l´home d´aperitius, ordinari, hortera, que es toca la bragueta i té molt de depredador rural.
La casa de Son Penyaflor, convertida en llar gràcies a M., serà un altre dels indrets que al llarg del temps „fins que es canviaran a Sa Serreta el 1988„ recrea la lletra puigiana amb tot un calidoscopi de paisatges exteriors i interiors que ens mostren la vida quotidiana de l´escriptor amb els seus cans i moixos, amb les seves manies, amb els seus passeigs, amb la seva mirada sobre la rerum natura de cada dia amb unes pinzellades tan plenes de clarobscurs, de frescor, de veritat que em resulten de les parts més impressionants del dietari. No hi podia faltar la visió de Puig de la política, de la mundial, l´espanyola i la mallorquina, que analitza i jutja amb ardor i minuciositat d´entomologista; i també es potent i esmolada la visió de les mediocres màfies literàries d´aquí i d´allà, el xaronisme de tants estufats i bufes, la mossoneria ambiental, la incompetència, malures que són atacades amb un ploma clara i catalana sense subtileses de saló.
Tot el llibre està constel·lat d´aforismes, que, encara que Nabokov se´ls carregava, aquí fan la funció de fites que marquen com a pancartes brechtianes molts del territoris de les transformacions vitals.
Quan fa llistes de coses per recordar (pàgina 380 i moltes d´altres), aconsegueix que aquest lector tremoli i senti profundament que allò és fet per un écrivain i no per un écrivant, que els dietaris no tenen res a veure amb la teràpia, sinó que són lletra d´un basso continuo trencada per allegros maestosos i appassionatos, i que, com diu ell mateix: "Fa vint anys que escric un dietari. És per temptejar la literatura, per veure si és possible." Lector, Dones que dormen és literatura de bon de veres que et dóna gust, música, coneixement i et fa pensera. Què més vols?
