Si de tant en tant hi ha joves és, generalment, perquè són estudiants de música, toquen un instrument, fan la carrera al conservatori o simplement, els han regalat l´entrada. Vivim una època de pedofília musical: mentre els compositors que conformen el repertori habitual eren joves quan van escriure les seves obres mestres (fins i tot, alguns eren adolescents o nins), els seus seguidors d´ara són adults seriosos i celluts i fins i tot respectables pensionistes.
Aquest detall anecdòtic no és del tot irrellevant. El problema més greu que ara mateix té el món de la música clàssica és la insuficiència de públic, l´envelliment dels melòmans i la seva falta de renovació. Tots els gestors culturals ho saben i la majoria han posat en marxa diversos plans per combatre aquesta qüestió. Els programes de formació d´escolars solen ésser la primera mesura d´urgència (música a les escoles; les escoles de visita a la seu de l´orquestra simfònica; els escolars jugant amb els timbals o apallissant el teclat del piano, etc.). Una altra solució ha estat ampliar el repertori habitual, tocant música de pel·lícules, afegint una cantaora o una guitarra elèctrica a la instrumentació normal d´una grup de cambra o simfònic.
I ara, des de fa uns deu anys, als EUA, especialment -però també a molts altres llocs- la solució que sembla funcionar per reclutar públic jove és sortir dels escenaris habituals, la sala de concerts "normal", el teatre d´òpera convencional amb escenari, prosceni, sala de butaques, llotges, vestíbul, etc. Seguint la pauta del món de l´art -sempre menys tímid amb l´experimentació- i que ja fa anys va posar de moda els espais industrials reciclats com espais d´art, ara mateix a NY ha aparegut moltes sales alternatives. Són espais on es pot escoltar un concert de compositors "joves" (com Mozart i Schubert) interpretats per joves i amb assistència de públic jove. (A més, es pot prendre un gintònic).
Per què un espai alternatiu ho sigui de bon de ver, és imprescindible que se situï a la perifèria de la ciutat, al marge dels nuclis comercials i burgesos. Un altre requeriment és que ha de ser un edifici reciclat: un magatzem abandonat o, millor encara, una fàbrica amb històries proletàries d´abús, explotació i revolucions socials. Els governs a vegades contracten arquitectes estrelles per construir espectaculars sales de concerts. Aquesta nova bohèmia, emperò, vol estar explícitament al marge de les grans institucions i les seves gran sales, que per definició acaben essent sempre pèrfides o, en el millor dels casos innòcues per a l´art vertaderament original. No és requisit essencial que aquestes sales tinguin escenari i butaques. A vegades un espai desolat que obligui al públic a estar dret pot també obligar a escoltar realment la música, no just sentir-la.
Segons un acudit repetit molt sovint i mitjanament graciós (i, clar, la traducció li fa perdre agudesa), un turista que arriba a NY, un poc perdut, però molt àvid de cultura musical, vol veure directament el gran temple musical del Carnegie. Així, demana a un apressat vianant novaiorquès: "Escolti, perdoni una pregunta, com podria "arribar" al Carnegie Hall?" "Al Carnegie?", diu aquell, "Estudiï, estudiï, estudiï!". I efectivament, per "arribar" a tocar al Carnegie s´ha d´estudiar molt, i així i tot no tothom hi arriba. Avui en dia, però, aquest acudit s´hauria de re-escriure i adaptar als temps moderns perquè la vida cultural de Manhattan, sense haver disminuït, s´ha ampliat cap a Brooklyn; i les sales convencionals de concerts, com el Carnegie Hall i el Lincoln Center, comencen a sentir la competència de les sales alternatives. ¿Quines són aquestes sales que han aconseguit atreure públic jove pels clàssics de tota la vida? Vet aquí una llista selectiva: el seu gran mèrit no és que hagin trobat una solució definitiva, sinó que han sabut diagnosticar el problema: l´envelliment del públic i el desinterès dels joves.
Manhattan:
Park Avenue Armory: Antic quarter militar amb un espai cavernós. El repertori se sol centrar en obres tradicionals (Schubert, Bach, etc.) presentades amb col·laboracions d´artistes d´avantguarda interdisciplinaris (Marina Abramovic, Laurie Andersen, etc.).
http://www.armoryonpark.org
(le) poisson rouge: Antic club de jazz ara dedicat als clàssics de tota la vida però amb copes i explícita informalitat; i també de tant en tant, rock, pop, jazz, avantguarda, etc.
http://lpr.com/
Brooklyn:
National Saw Dust: Antiga fàbrica de serradís amb interiors renovats futurísticament com d´estació o nau espacial. L´èmfasi és en els "curators" o comissaris de projectes: músics, artistes, directors escènics o teòrics i crítics que presenten obres més o menys conegudes però en context nou (noves escenificacions, per exemple).
http://nationalsawdust.org/
Loft Opera: companyia d´òpera tradicional (Verdi, Berlioz, Puccini. etc.) però presentada amb escenificacions minimalistes i sempre en espais industrials distints (abans d´anar-hi, per tant, convé saber a on anar, perquè canvia cada setmana!).
www.loftopera.com/
ISSUE Project Room: Petita sala dedicada a la música clàssica d´avantguarda i al jazz experimental. L´interès per aquest repertori és minoritari, però intens.
http://issueprojectroom.org
Roulette: Igualment, petita sala dedicada a la musica clàssica d´avantguarda.
http://roulette.org/
