El compositor, com era d´esperar, serà el llegendari John Williams que ja ha musicat les altres sis parts d´aquesta gran èpica. I, si les notícies que s´han filtrat a la premsa són ver, Williams ha creat un mélange de melodies reciclades dels episodis anteriors que es combinen amb alguns temes nous presentats amb la sumptuositat i luxe orquestral que ja és usual en ell. Sorpreses, per tant, cap ni una. Èxit assegurat, però, perquè a Williams la recepta no li ha fallat mai. No debades és la persona que més nominacions ha rebut a Hollywood (quaranta-nou, en total), just per davall de Walt Disney. Res, com aquell que diu.
A grans trets, la música de John Williams no és difícil de esbossar. La seva característica capital és que, contràriament a la majoria de compositors per al cine contemporanis, Williams no sol utilitzar mai sons digitals, sintetitzats o electrònics. Williams treballa artesanalment creant música amb un piano que posteriorment orquestra per a un conjunt instrumental simfònic. Els colors instrumentals són també molt tradicionals: la percussió i el metall s´utilitzen per connotar militarisme, autoritarisme, imperialisme. Les cordes (violins, sobretot) i el vent-fusta (l´oboè, per exemple) al·ludeixen a l´amor, la joventut, la noblesa de caràcter. Grans masses corals, sovint més de cent cantaires que entonen simples aaaaas i oooos, solen expressar el món irracional, l´ambició desmesurada i la maldat. La moral de l´argument de La guerra de les galàxies és maniquea, com sol ser el cas a les grans llegendes i mites. La música crea un sistema de significats igualment en blanc i negre, sense grisos que puguin confondre el missatge principal.
S´ha dit sovint que un dels grans mèrits de Williams és que ha recuperat el so clàssic de Hollywood, un estil de música creat durant la primera meitat del s. XX per compositors de formació centreeuropea (Erich W. Korngold, Max Steiner, Miklós Rózsa i molts altres) el referent musical dels quals era, per una part, el simfonisme del s. XIX i, per una altra, l´acceptació de la melodia com element imprescindible de la música, aspecte ridiculitzat per avantguardes naturalment. Aviat, però, Hollywood va abandonar la música "clàssica", virant cap als llenguatges del jazz i, molt posteriorment, el rock i tants altres tipus de músiques populars. El cas és que amb Williams -gràcies a ell, podríem dir- als anys setanta, Hollywood va tornar al simfonisme i a la música "clàssica". Qui pot oblidar a Jaws (Tauró) aquella ditada orquestral genial quan el peix assassí està a punt d´atacar els innocents nedadors i que s´inspira directament en La consagració de la primavera de Stravinski?
Per a Williams, però, el gran referent ha estat Wagner. Com ell, Williams usa leitmotifs, o sigui, un sistema de correspondències en què cada personatge té una melodia que l´identifica. I com Wagner, Williams defensa la Gesamtkunstwerk, l´obra d´art total en què el text, les imatges i la música comparteixen protagonisme a parts iguals. I com Wagner també Williams utilitza una orquestra simfònica molt densa, luxuriant de colors, plena i feixuga. Tanmateix, una diferència entre els dos compositors és que Wagner desplega el que ell anomenava melodies infinites que a cada moment que fan un gest d´acabar, esclatant en un orgasme musical, reprenen la volada, imbricant-se una sobre l´altre. Williams és molt més directe i fins i tot senzillot: les melodies comencen, tenen un punt mig i acaben ben acabades. Punt.
S´han estès rumors que la qualitat de l´enregistrament aquesta vegada serà inferior a les anteriors perquè la magnífica London Symphony Orchestra, que havia enregistrat les sis bandes sonores precedents, s´ha substituït per una orquestra de bolo (músics a jornal). I per cert, en una entrevista, Williams -reiterant la idea del secret total sobre el projecte- ha dit que ell ha escrit la música sense pensar en els detalls argumentals exactes o concrets d´aquest episodi que ell tanmateix desconeixia. Què podem esperar, aleshores d´aquesta nova partitura? Melodies memorables, sí, presentades a través d´un so orquestral sumptuós, exuberant, envellutat i luxós com una casulla de cardenal, naturalment. Res de nou, aleshores, justament una tradició sòlida i inalterable. Una tradició que espera recaptar durant les festes de Nadal més de mil milions d´euros.
