Deuen ser molts els ciutadans, i encara gràcies, que per situar la literatura escrita en occità es traslladarien allà pels segles XII-XIII, en plena Edat Mitja, quan senyorejaven els trobadors, els primers poetes laics de la literatura occidental, que varen produir una poesia d´una qualitat extraordinària, que va marcar les línies mestres de la tradició poètica europea, fins ben bé el segle XV, quan altres models de poesia més sofisticats varen substituir-la. Una poesia, la trobadoresca, que mai no hem de deixar de llegir i que va fascinar poetes tan diferents, posem per cas, com J. V. Foix o Ezra Pound.
Aquella esplendor, a remolc d´una història que, com és lògic, ara no és l´avinentesa adequada per parlar-ne, se´n va anar en orris, igual que el territori que la va agombolar, Occitània, convertida en una regió més de França, la màtria severa del jacobinisme. I l´occità, condemnat a la categoria de patuès. Tanmateix, les llengües no són tan males d´exterminar. L´occità ha malviscut, com tantes altres llengües, en una situació depauperada; igual que literatura amb què s´ha expressat. Potser ens sonarà el nom de Frederic Mistral, el capdavanter dels felibres, un grapat d´entusiastes escriptors, que, al segle XIX, varen intentar-ne també una renaixença de la llengua i la literatura. Del segle XX sobresurten dos notables escriptors, Max Roqueta i Joan Bodon, els dos traduïts, per sort, al català.
Joan Bodon (1920-1975) seria un dels clàssics del segle XX de la literatura occitana. Per allò de l´atzar fa ja una colla d´anys que en vàrem poder llegir l´altra novel·la de Bodon traduïda al català, Catoia l´enfarinat; més enllà de la curiositat per les literatures que vegeten dins la marginació, es podia constatar l´evidència que teníem al davant un escriptor d´una notable qualitat. La recent traducció d´El llibre dels finals (l´original s´intitula Lo libre dels Grands Jorns) confirma aquella impressió primera, traducció, i la perspicaç nota introductòria, deguda a Joan-Lluís Lluís, un francès de nació i alhora un dels millors narradors de la literatura catalana actual.
L´innominat narrador-protagonista, portador d´un càncer que li segarà la vida en un tres i no-res, decideix abandonar-ho tot («Lliure. I per sempre més»), arreplegar els diners estalviats i deixar-se viure el poc temps que li queda. L´atzar el du a Clarmont d´Alvèrnia (el nom occità de Clermont-Ferrand), la capital d´Occitània. Anam sabent que aquella era la seva terra natal, intuïm que és escriptor, que la seva llengua materna era l´occità. Estableix un seguit de coneixences, algunes força estrambòtiques com és ara la del capellà de Cotofuny, un pastor mig filòsof i un grapat de al·lotes de vida fàcil, que l´agombolen en el seu retorn als orígens. El protagonista redescobreix la seva terra, revisita indrets, trepitja els llocs que varen fer d´Occitània una nació sobirana. A més de fer paperets no gaire galdosos, com el d´actor porno.
L´eix de la novel·la és, però, la relació, un temps se n´hagués dit dialèctica, entre el passat i el present; sempre seguit, el protagonista entoma reflexions de caire historicocultural contrastant el passat esplendorós d´Occitània i el present miserable, la pèrdua secular dels seus trets d´identitat. La llengua, per damunt de tot, és la pedra de toc de la derrota; una llengua que va tenir, com dèiem, els moments de glòria amb els trobadors i ara pràcticament no és parlada per ningú. La seva pròpia mort corre paral·lela a la mort de la llengua, com si se´n sentís un dels darrers parlants.
L´extensió, breu, (hi ha moments, no m´hi acaben de quadrar, com és ara la història de la màquina de fabricar carn de bou ideada pel guillat doctor Spallanzani) i l´estil, impressionista, tallant, vorejant el grau zero de l´escriptura, encerclen de forma brillant la mort definitiva de tot.
JOAN BODON
El llibre dels finals
Traducció de Joan-Lluís Luís
CLUB EDITOR, 160 PÀGINES, 16,50 €
