Llull en anglès

Concretament, els nombrosos savis de parla anglesa dedicats a Llull formen una curiosa galeria d´admirables erudits, excèntrics i visionaris -il·luminats, com el mateix Llull- motivats, es de suposar, per forces tan poderoses com les que agitaven Ramon Llull. Aquesta relació d´extravagants savis comença el 1484 amb William Caxton, autor de la primera traducció a l´anglès del Llibre de l´ordre de cavalleria. Coxton va ser, sobretot, impremter i va basar la seva traducció anglesa en unes versions prèvies del francès i l´escocès (!). Considerat un dels pares de l´estandardització de l´anglès modern, la seva traducció, curiosament, sona tan distant de l´anglès d´ara com el català de Llull als catalanoparlants actuals.

Durant més de quatre-cents anys, els anglesos no van demostrar molt més interès per Llull, però a principis del segle XX Samuel M. Zwemer (1902) i W. Th. A. Barber (1903) publiquen estudis sobre Llull centrant-se en el seu paper de missioner cristià. Als anys vint, però, Edgar Allison Peers va començar la primera traducció sistemàtica de les principals obres de Llull començant pel Llibre d´Amic e Amat (1923). L´interès de Peers era sobretot pel temperament místic de Llull, però paral·lelament també va publicar unes sonades sàtires del sistema universitari anglès i, durant la guerra del 36, alguns llibres sobre Espanya i Catalunya amb títols tan poètics com Catalonia Infelix (1937).

Durant els anys cinquanta, Frances A. Yates, una de les primeres dones lul·listes, va estudiar la relació de Llull amb Giordano Bruno i el 1953, Joan Triadú va publicar, a Oxford, una antologia de la poesia catalana que incorporava alguns poemes de Llull i que va tenir gran difusió. Altres anglesos lul·listes van ser Robert D. F. Pring-Mill i J. N. Hillgarth, molt coneguts a Mallorca i de gran importància per donar volada exterior a Llull dins el món universitari anglo-americà. Els anys vuitanta i noranta, van ser molt importants gràcies a la tenaç dedicació a la traducció d´Anthony Bonner. I sens dubte que el polifacètic Bonner -ex-pat il·lustre i extraordinaire, compositor i botànic, entre tantes altres coses- és potser un bon exemple del tipus de personatge atret pels escrits de Llull. Posteriorment, s´han anat escodrinyant distints aspectes de l´obra de Llull. Michela Pereira, per exemple, ha publicat un estudi sobre l´alquímia (1989), Harvey J. James sobre la càbala i Mark D. Johnston, sobre la filosofia escolàstica.

Actualment, hi ha més de mil cent tesis doctorals sobre Llull. Quasi res! Walter Artus va llegir la seva el 1967 i el degoteig continua rajant. Ara bé, si fins a finals del segle XX els interessos dels estudiosos se centraven en qüestions històriques, filosòfiques i religioses, amb l´expansió dels estudis de gènere, les darreres generacions han volgut reinterpretar els textos de Llull. Roberto J Gonzalez-Casanovas, per exemple, fa una lectura de Llull des del punt de vista dels queer studies (estudis sobre l´homosexualitat) i elabora diferents teories sobre els vincles d´amistat masculina a l´Edat Mitja (certament Llull seguia la tradició de la poesia en àrab a on un narrador masculí dedica delicats versos a un jovenet.). Per una altra part, el llibre The Other Middle Ages coordinat per Michael Goodich inclou una fluida traducció de la Vita i emmarca Llull als marges culturalment híbrids de la societat medieval.

Així, les traduccions i estudis sobre Llull en anglès continuen i continuaran. Ara, fins i tot novel·listes de primera fila com Paul Auster, William Gaddis i Patrick O´Brian ja l´han incorporat com a personatge de ficció. Just el 2013 es va publicar una altra traducció de Noel Fallows del Llibre de de l´ordre de cavalleria. I fa molts pocs mesos va morir a NY el jesuïta Charles Lohr, qui durant anys i anys va dirigir un centre d´investigació sobre Llull a Friburg. El seu obituari, a més de ressaltar els seus estudis sobre Llull, feia notar que la gran passió del pare Lohr havia estat el ciclisme (!). Un altre excèntric, evidentment, però en el millor sentit de la paraula.