L'autor sembla dir-nos: amic lector llegeix en el mirall, amic lector llegeix en la senzillesa, amic lector llegeix amb realitat augmentada... perquè aquest és el pacte de la relació entre absents que s'estableix d'un bon principi. No pas debades, el primer fragment fa referència a l'estructura interna del relat que l'autor ambiciona contra el relat mateix: la corda tesada des de dins perquè sigui repetida cap enfora, és a dir, "privilegiar els efectes del muntatge, alguna cosa que és matèria de poesia", subscriu a les primeres línies. Sí, ens agradaria quedar-nos en aquesta alguna cosa que és matèria de poesia i posar-hi llit i taula en permanent vigília. Podríem fins i tot sobreviure en aquesta proa de l'ars poètica sense enyorar res més: peripècia, catarsi, reconeixement dels textos breus en cursiva..., però vénen tot seguit els relats anunciats entre onades que imperceptiblement van fent capes d'indecisió, penombra o salvatgia, iterativament i resoludament cap als marges de la veritat poètica. Funcionen, podríem preguntar-nos, com a escolis de les frases inicials? De fet, són demostracions d'aquelles premisses: un títol que suborna la realitat i el bastidor que n'insinua la factura. Ja som per tant, dins dels contes.
És el moment del trèmolo com a vibració: els mals de la societat, la consciència política, la inconsciència que porta als jocs desiguals de la carn que, gràcies al llenguatge, esdevenen viva passió, pura corda polsada de les veritats abans anunciades. Les emocions purificadores d'aquests contes parteixen d'una mimesi que ens remet al fons homèric. Sabem que l'autor busca la versemblança i no anem cap a la catàstrofe perquè la catàstrofe ja està instal·lada en la nostra societat. Mesquida ho refereix en una nota dedicada als temes de la narració: "De totes maneres no se sap mai. No coneixes res de ningú. Quin és el fons de les coses de l'interior de cadascú? Només veig superfícies, voreres, encontorns. Em persegueixen els temes de sempre: la desaparició, la fugida, les cites fracassades, els secrets de família, l'evanescència de la identitat, la descomposició, aquesta fragilitat de les vides que s'aguanten amb un fil". Però no oblidem que mals socials (separacions i herències), mals naturals (malalties) són només el pretext per destapar formes de llenguatge, pistes de tractaments alternatius de les paraules. Aurora Luque, en un assaig sobre la literatura grega i el mar, explica que el primer moment en què apareix el mar és al cant I de la Ilíada quan Agamèmnon no vol tornar Criseida i el sacerdot Crises s'allunya cap a la costa a contemplar des del seu silenci la remor imbatible de la mar. Luque diu que des d'aquell moment aquesta remor ja no abandona la literatura. I en aquesta banda de la Mediterrània de Mesquida aquest soroll i les seves aromes contrastades segueixen acompanyant sexe, paraules, cataclismes menors i majors agombolats tots ells per un llenguatge de sal i marès, adés com a clauet d'aigua de pluja en les introduccions, adés en desfermada tempesta, especialment en el primer relat en què el mar és l'escenari de l'adulteri anunciat per un guió i viscut fora de càmera. Com a exemple, "Magma d'un retaule barroc" comença amb una tragèdia per acabar amb una comèdia: una malaltia i una herència. Magma, retaule i barroc confereixen a la peça la simultaneïtat de clima, to, música i tema. Com escapar a aquestes giragonses narratives que t'atrapen sense miraments? Al punt que perds el detall comença la retòrica i ja és impossible de desfer-se'n.
Finalment, trèmolo com a tremolor: aquella gràcia de la poesia que s'escola per les arrels més fosques de la realitat i que ens torna a ofegar bellament en el mar vinós d'Homer perquè tot el que sentim com a perifèria passi a formar part del nostre centre més nu. El cant de vidre. El tremolor del mar. La catarsi del salnitre i la remor mental dels personatges que parlen i parlen a soles o amb aquesta entitat omniscient que és "mumare" per confirmar només el caràcter i el rumb erràtics de vides que són fragments.
Vibració, tremolor, reiteració
L'estructura dels contes segueix un principi poètic: mostrar el taller de l'artista en una prosa breu, en cursiva, que és el diari meta reflexiu que inspira el muntatge o història posterior, iniciades la majora d'elles in medias res i de resolució domèsticament anti heroica. La terra ferma del conte es deixa endur aleshores per l'onada lírica i navegants i lestrígons s'abandonen a un viatge sense rumb, que té l'aparença de... però que és un mirall de miralls de l'impuls èpic que va bastir la nostra cultura i que ara es perd en mil formes d'una modernitat esgotada i coral. Així són les ficcions versemblants del nostre temps: atraccions vitals reduïdes a l'absurd, personatges desubicats sense ironia tràgica, inconsistència de les passions en un paisatge esbatanat d'ègloga en descomposició, com a únic tensor incòmode de tota mena d'infidelitats reals, literàries i mundanes. El seu dramatisme és sempre líric. Cada final de conte és un salt a Lèucade, en l'embriaguesa de la passió mesquidana.
Res no us portarà tan enllà com l'últim relat del llibre en la comprensió de l'estètica Mesquida. Fixem-nos en uns quants trets representatius. És l'únic conte que no presenta un text inicial: ens trobem de cop dins de la història en un paratge recorregut per un jo narratiu, una nova trampa d'una falsa narrativitat perquè el lloc passa novament pel sedàs dels versos:
"He caminat per pletes i comellars, clapers i recessos, tenasses i replecs. Tot foravila em cantava. El cel era una firaria de núvols que em feien pensar en el poema de Baudelaire "Les merveilleux nuages": mots nutricis. El detallisme frenètic es deslocalitza i passa a ser una entitat lírica independent. Hem de recordar aquell anar "contra el relat" de l'inici del llibre perquè aquí l'atenció a la bastida passa per evocar una natura que no sabem si és real o fictícia però en la qual el protagonista s'interna a la recerca de sensacions proustianes. L'escriptor exerceix d'ull biònic: l'ull que relaciona el sistema literari amb el sistema natural, la llum amb l'energia i és per aquest motiu que la capacitat visiva es porta al límit, al punt que haurem d'inventar l'horitzó verbal "miramesquidar", un horitzó de llamps que abraça el mar i el succiona cap endins de la tradició literària.
"He escrit això a l'alba"
El teixit de la memòria es va fent amb olors, gustos i antropònims del passat, fins que el narrador deixa les ulleres damunt la taula. Ara sabem que això ho llegia. Al text visiu s'hi afegeix ara la memòria literària i descobrim que la ficció narrativa no busca la construcció com a tal sinó la veritat poètica: les illes representades entren en diàleg amb el procés de desig que la lectura amplia. Tot és, al capdavall, nostàlgia i per tant celebració del record: el protagonista, després de tastar els ametllons corre cap al seu passat i s'interna en una casa esplendorosa. En aquells moments es treu les ulleres: ja està, el muntatge, com ens deia al principi, ja està mostrat -això és la suma de referents sensorials i literaris que ocupen les connexions neuronals que provoquen l'escriptura-, i apareix el mot "lectura" -prefereixo compondre, ens ha dit també. D'aquesta manera arribem a una pàgina de construcció simultània: l'enumeració d'elements de l'espai, l'enumeració de construccions culturals que hi entren i en surten, l'enumeració de gestos que fa el lector-escriptor per acoblar-los raonablement a la seva pròpia existència. És un camí, és un passeig. De vertigen:
"Em trec les ulleres. Les lletres de la plana del llibre esdevenen una taca de tinta boirosa. Transformar l'experiència en consciencia."
Immediatament s'evoca la ceguesa d'una amiga. El lector té el joc de pistes: experiència, transformació i consciència ens porten als preceptes de la tragèdia clàssica, a Tirèsies; però tot just unes línies més avall ens sedueix el principi de l'illa com a tòpic literari de les prestatgeries on el protagonista estima el seu amant i és Ulisses i la seva vitalitat el que campa per les ratlles ara boiroses de l'opacitat poètica. Estem mirant o contemplant un mar, el mar de la literatura i constantment la retina s'ha d'ajustar al marc de referència per entendre si som en la ficció, en el paisatge versemblant o en el paisatge real, de Troia cap a casa, del jardí enraonat cap a la mirada de l'espai interior, de la cambra obsessiva del que llegeix, del que escriu, primer els fragments que l'ull té al davant, tot seguit la ficció que l'escriptor reprèn amb les seves mans, sense fractura ni frontera i novament la presència del muntatge.
Finalment plou a la realitat del conte, l'artista tanca el finestral i la darrera mirada és per a un retrat del passat, justament allò que només ha pogut salvar la literatura, aquella "matèria poètica" que exigia també al principi. Del macrocosmos de referències hem passat al micro argument, amb una acceleració de relat però amb una voluntat de gènere líric, concretament l'albada. Tremolor del vidre que permet veure un retrat d'enyorat amor. Un dels personatges del llibre pensa: "A cada escriptor li correspon una epifania indefinidament modulada, descrita, represa com un tema simfònic." Aquesta epifania marca, segons em sembla, un aspecte important de l'obra: la preocupació per la temporalitat. Una preocupació que es modula, em sembla, en totes les apreciacions obsessivament descriptives de qualsevol element del paisatge i que es fa avançar a hora batuda amb els personatges per expressar els canvis dels dies. És un paisatge de filat clàssic per a una textura contemporània: tot és desteixit pel temps o la destrucció i el gran escenari del món fa veritables esforços per romandre. Un retrat al final d'un conte llegit-escrit ens parla del pas del temps.
Reiteració, vibració, tremolor: paisatge llegit, abandonament de la lectura i mirada a l'entorn, descobriment del record viscut. El lector se sent en el melic de les aigües narratives que reverberen. I tal com diu l'autor, "l'estil no és una tècnica, és una visió". Aquí quedem novament per contemplar aquest mar no massa lluny potser agònic però amb la força de l'home que encara s'hi llança: aigua, verb i passió.
*BIEL MESQUIDA
Trèmolo
EMPÚRIES, 285 PÀGINES, 17
