D´una banda, el MoMA presenta una macro exposició d´escultures i d´una altra la New-York Historical Society (Societat Històrica de NY), una institució de gran prestigi però allunyada dels circuits i circs mediàtics i turístics mostra el teló de fons titulat Le tricorne que Picasso va pintar el 1919 per a l´espectacle dels Ballets Russos de Diaghilev amb música del seràfic Manuel de Falla.
Primer, un poc d´història. El 1919 el gran Diaghilev, creador dels Ballets Russos, va contractar Manuel de Falla perquè escrivís la música per a un ballet "espanyol". Falla va triar la novel·la d´Alarcón El sombrero de tres picos. L´argument conta com un dèspota provincià, "el corregidor", creu tenir dret a pernada amb la dona d´un humil moliner. De fet, a pesar d´intentar-ho moltes vegades, no arriba a obtenir els favors de la molinera. Amb un llenguatge musical modern i a la vegada costumista, la partitura de Falla inclou pinzellades de danses i tonades d´Andalusia, però sempre tractades per un compositor que havia après a compondre a París baix la influència indirecta de Debussy. Falla, a més, a vegades mostre un sentit de l´humor exquisit: quan el dèspota toca la porta de la molinera, se sent el motiu inicial de la Cinquena Simfonia de Beethoven (ta-ta-ta-TAA!). A l´Europa de 1919 el públic ja relacionava amb aguda premonició aquest motiu amb l´autoritarisme d´Alemanya. I és cert que el públic que va assistir a la primera representació el 1919 es va fotre a riure entenent perfectament la broma, com, en general, el públic d´ara encara esclafeix a riure.
Diaghilev va reclutar Picasso immediatament per a aquest projecte "espanyol". (Ja havien col·laborat en distintes ocasions anteriorment, per exemple a Barcelona el 1917, i l´artista, a més a més, estava enamorat d´Olga, una de les ballarines, amb qui es casaria). Picasso es va traslladar a Londres, va llogar un magatzem industrial i va pintar la colossal tela en tres setmanes i amb l´ajuda de dos ajudants descalços sobre la tela i armats amb unes enormes brotxes fermades a un mànec de granera. El teló representa una corrida a pesar que l´argument de la coreografia no té res a veure amb la festa nacional espanyola. El resultat, però, és una obra mestra. El públic real del ballet observa el públic pintat, que, des d´una llotja, observen, a la vegada, un bou que acaba de ser sacrificat (vegeu la il·lustració).
Van passar alguns anys i Diaghilev, endeutat i estret pel finançament de nous projectes, va decidir vendre la tela, però la va retallar i la va deixar d´unes mides d´uns quaranta metres quadrats (l´obra, per cert, continua essent un dels picassos més grossos del món). La tela va acabar a l´edifici Seagrams de NY, una de les obres mestres de Mies van de Rohe. El 1959, un altre arquitecte, Philip Johnson, el va col·locar al famós restaurant d´aquest edifici, el Four Seasons, fins que fa cosa d´un any l´actual propietari de l´edifici va voler traslladar la tela a un altre lloc. Les institucions públiques, però, varen protestar, al·legant que la tela es faria malbé. Desprès de dos anys de plets, judicis i polèmiques, finalment la tela ha acabat a la Societat Històrica de NY, una institució un poc grisa i casposa que espera atreure visitants i augmentar el seu ressò mediàtic gràcies a aquest picasso. I allà s´ha instal·lat, aleshores, la monumental tela i per contextualitzar-la s´hi han afegit obres que no acaben de tenir cap relació amb aquest gran teló de fons. A pesar de tot, els qui s´hi apropin a la Societat Històrica de NY no se´n penediran perquè un picasso sempre és un picasso i aquest és un dels picassos més grossos del món. I a més va de tricornis i corridas.
*PICASSO´S ´LE TRICORNE´
New-York Historial Society
170 Central Park West
at Richard Gilder Way (77th Street)
New York, NY 10024
Fins al maig del 2016
http://www.nyhistory.org/
