Fa uns dies, un article de Valentí Puig advertia de l´alarmant escassedat de l´assagisme publicat en català, si descomptem els temes, aclaparadorament reiteratius,de la reivindicació nacional i l´obsessió lingüística. De fet, aquesta és una llarga rèmora de la nostra literatura: la manca de varietat en la reflexió literària sobre l´inacabable enigma del món, que entre nosaltres sembla més ampli i aliè que enlloc, pura terra ignota. El diagnòstic que podria explicar aquest desistiment també és conegut. El públic lector en català és reduït i, la seua curiositat, numèricament limitada. A més, hi ha la competència d´una altra literatura amb més clientela, que es pot permetre eixos i altres luxes. D´altra banda, és possible que la crisi editorial dels últims anys haja restringit encara més una oferta que ja era massa exigua. També és possible que l´actual infautació nacionalista Haja xuplat massa energies. Si jutjàvem a partir de gèneres pròxims al de l´assaig, la literatura filosòfica, la divulgació científica o el microcosmos personal dels dietaris, la conclusió seria semblant: la literatura catalana ha perdut món, i viu cada vegada més instal·lada en la monotonia genèrica i temàtica: ficcions i pamflets.
Un panorama que no pot ser gens grat per a l´autor de l´article, que és home de curiositats universals. Valentí Puig, que predica amb l´exemple, és un excel·lent assagista de omni re scibili, a més de comentarista polític, poeta, narrador i, sobretot (almenys per al meu gust), el millor dietarista viu de què disposa la literatura catalana. Que és un gran escriptor, és evident, i no cal més que llegir-lo per a comprovar-ho. Potser aquesta evidència no es pregona prou perquè la seua posició ideològica no és l´habitual en el gremi lletrat català, i això el situa en un relatiu extrarradi social (com sol passar en les cultures d´abast reduït, el sistema literari català és aferrissadament gregari), o perquè Puig excel·leix precisament en gèneres -la poesia, l´assaig, els dietaris- que són minoritaris. Siga com vulga, sempre és un plaer llegir-lo. Cada llibre seu és una festa d´idees, d´intuicions estètiques i d´insinuacions morals, i la seua prosa, amb aquell ús pròdig de la comparació casual que ell ha convertit en un art inimitable, és la més ben calibrada, flexible i suggestiva que es pot llegir a hores d´ara en català.
En tenim una prova amb l´últim dietari que ha publicat, Dones que dormen, el quart d´una sèrie que va arrancar amb l´iniciàtic Bosc endins, i que ara inclou anotacions de l´any 1986 al 1990. Perquè el temps passa, es fa difícil comparar aquest dietari amb l´enlluernadora revelació que significà el primer, i incorre cada vegada menys en la malícia epigramàtica que salpebrava joiosament el segon, però no costaria gens de dir que aquest quart lliurament dels seus journals és el millor llibre que Valentí Puig ha escrit fins ara: el més madur, el més refinat, el més subtil, el més sobreabundant d´intel·ligència, el més ric de reverberacions personals i el més amerat de melancolia, el més profund. I, si la gràcia encunyada en paraules es pot amidar, el més bell també. El lector que obri per primera vegada aquest llibre, té al davant moltes hores felices. El qui el rellegeix amb qualsevol pretext -com ara compondre un article urgit-, també.
En Dones que dormen, Valentí Puig ens parla dels seus temes de sempre, la literatura i l´art, la política, els records, la sempre sorprenent naturalesa humana -concretada en un grapat de retrats perfiladíssims-, les ciutats i els paisatges per on passen els dies: la calma entotsolada d´Alaró, la Mallorca estimada i inhòspita, canviant i esmunyedissa, la Barcelona i el Madrid laborals, els atzucacs del periodisme o l´incitant laberint viu de les dones, la comprensió i la perplexitat. Poques coses hi ha tan enigmàtiques com els somnis de la dona que estimem quan dorm vora nostre, tan a prop i tan lluny -immersa en universos que no compartirem- que arriba a fer-nos mal. Al capdavall, els nostres propis somnis també ens exclouen. L´art de fer-se adult implica aquest coneixement: tot se´ns evadeix. Potser el principal motor dels llibres de Valentí Puig, a més del desig universal de comprendre, siga la voluntat tenaç, incoercible, molt per damunt de qualsevol altra consideració, d´esdevenir un escriptor. Quan escriu les notes d´aquest llibre, Puig fa temps que ho és. La consecució dels nostres desitjos més fervents pot deixar al fons de l´ànima un soll tènue de pèrdua, de recança i de buit. Com, de vegades, després de l´amor. Els ocells canten lluny i ningú sap per què. Amb tot, hi ha instants molt purs en què la resolució es conjuga amb la pietat. És el moment d´escriure. La gran literatura és un art de la llibertat, però també de la solitud. Valentí Puig l´escriu, negre sobre blanc, una nit rere l´altra. Aquest és el seu do.
VALENTÍ PUIG
Dones que dormen
PROA, 496 PÀGINES, 18 €
