FA TANT DE TEMPS. Escolt "L´aquoiboniste" de Jane Birkin. No sé com es pot sentir un personatge que està més enllà del nihilisme: dins l´aquoibonitisme. Per això, i perquè m´he trobat cop en sec acaronant uns líquens d´un groc mandarina damunt la balaustrada de marès de la terrassa que hi ha davant la biblioteca, he decidit desempolvar aquell èxit de l´amiga Jane. Quan he clavat al vinil vell l´agulla de diamant del pick-up la veu m´ha transportat als teus braços. El meu estat es resistia i escapava a tota descripció. La lletra em resultava llunyana i familiar, pròxima i exòtica, fresca d´ara mateix i amb aquest toc ranci dels finals d´època. La fatiga, l´insomni i l´ansietat, els tres símptomes que el doctor Ramonell em demana si tenc em resulten coneguts i somniats. No vull que la química m´endolceixi els angles, erosioni les zones abruptes o juguli l´arribada de l´angoixa. Els efectes secundaris són més penosos que la malaltia. Ja he arribat a entendre la ineficàcia de tots els remeis. La conclusió és clàssica: només curen la solitud i el temps. Per què et mareig, X., amb les meves experiències de desaparició quan tu n´ets la meva mestra? L´escriptura em permet tenir enfora la representació de la meva pròpia mort. Una bona definició per aquella enquesta que em feres i no vaig saber respondre. Les migranyes fortes, les impotències sobtades de confegir dues lletres, els desitjos d´estar en un altre lloc m´empenyen més que cap altra cosa al treball de l´escriure incessantment, quasi irremissiblement, com el galiot, el forçat, fermat amb cadenes que no es pot aturar de remar. Em sent un mort viu: un sobrevivent. Stop! La cançó diu la ferida? La creació és una depressió? No ens curarem mai de ser mortals! Basta! La veu de la Birkin: C´est un aquoiboniste Un faiseur de plaisantristes Qui dit toujours à quoi bon A quoi bon Un aquoiboniste Un modeste guitariste Qui n´est jamais dans le ton A quoi bon Un aquoiboniste Un modeste guitariste Qui n´est jamais dans le ton A quoi bon Un aquoiboniste Un peu trop idéaliste Qui répèt´ sur tous les tons A quoi bon Un aquoiboniste Un drôl´ de je m´enfoutiste Qui dit à tort à raison A quoi bon Un aquoiboniste Qui s´fout de tout et persiste A dire j´veux bien mais au fond A quoi bon Un aquoiboniste Qu´a pas besoin d´oculiste Pour voir la merde du monde A quoi bon Un aquoiboniste Qui me dit le regard triste Toi je t´aime, les autres ce sont Tous des cons.
LA PEDRA ANGULAR ÉS L´AFECTE. L´agulla de la bruíxola es mou en totes direccions. On s´aturarà? No passis pena. Trobaràs els fondals quan aquesta claror de gasa s´acabi. Ella: desesperada es perd per la pantalla de la vida. Un forat negre la vol engolir: una separació?, un assassinat?, un denou? Malavejaràs fins que tinguis alè. Els cànyoms de l´amor no es poden rentar amb blancol. Una ampolla negra es transforma en una trunyella, la trunyella en formiga, la formiga en núvol. La fórmula verbal i l´enigma visual s´encontren. El terror i la bellesa es donen la mà. ¿Com no vols entendre que aquesta dona dins la cambra duu uns records que ballen i boten en totes direccions? És una figura humana de carn i os. La dona estamordida no sap de quin món és. Ja ho val! diu la veu del Cor. Ja ho val ! repeteixen les Amigues. Ja ho val! crida Tothom com si no sabessin que el resultat pot ser espaordidor. Incorreguda i dolguda, així es troba. Sense eima per moure un dit. Li posava peixos dins sa naturalesa. La malmenava. Li pegava. L´arrossegava. La feia malbé. No facis capades. Tateix no et mira ningú. Cabòries i daltabaixos t´envolten. No passis pena. La bruíxola s´ha aturat en el punt de l´afecte. No has de passar gens de pena.
ACCIONS QUE NO TENEN REMEI. Segur de les tortugues. Camins impensats que duen enlloc. No passis pena. Ell era gentil i cruel, generós i egoista, cínic i hipersensible, lúcid i foll. Les partions no tenen remei. Aprendràs verbs obcens a la pissarra de les hores: pipar, rengar, voraviuar, febrir, estrènyer, bagassejar, esvirginar, agatir, caradejar, cloure, febrir, ganotxar, mugronejar, xarrupar, canyir, embrocar, pruir, natjar. Dones bellíssimes, enjoiades, amb un hair-style i un make-up perfectes, retratades a apartaments refinats, burgesos. Dones fascinants, etèries, sempre tristes, totasoles i infelices. Això és el que pintes. Un potosí de tendresa vessada pel carrer. Cafè de barriada amb taulell de fusta negra i les copes de la cobdícia. Unes escales amples i llargues que peguen damunt les ones davall una claror taronja. Senyor, el capaltard està servit. Contra tabús i banalitats bon cop de falç. Passejava davall l´ombra dels crits sebel·linencs. No et torbis, amor. Carretera de sal. Temps perdut per les pells dels mots, despellats.
