Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Narrativa

Entre les nines i ses pepes

Passava d´hora de parlar de la nova edició de l´obra de Llorenç Villalonga ´Bearn o la sala de les nines´, ara amb el títol de ´Bearn o sa sala de ses pepes´, preparada per Na Mariantònia Lladó

Ángela Molina a la pel·lícula ´Bearn´, rodada a Mallorca.

No sé si hauria estat més convenient no fer-ne cap comentari, però, per al·lusions a la part que vaig tenir en la publicació de les Obres completes de l´autor i la meva relació personal amb ell, em sent empès, i encara diria obligat de cara al públic, a fer-ne esment.

Ha de quedar ben clar abans de tot, que no tenc res en contra de la literatura dialectal. Jo mateix n´he produïda, com n´és mostra el meu llibre recent La nova Llegenda Àuria: De Sant Josep a Judes (Lleonard Muntaner, 2015); sumau-hi més de mitja vida dedicada a l´estudi de l´Aplec de rondaies mallorquines d´A. M. Alcover i l´edició que en vénc publicant amb el meu col·laborador Jaume Guiscafrè, i la que prepar dels Desbarats de Villalonga i de la seva peça teatral Morta de pipida, per ara inèdita, tot escrit en dialecte.

El punt que m´ha cridat més l´atenció de tot el llibre és el text de la contracoberta, que fa menció d´un testament literari on les idees de Villalonga «havien quedat ben clares per escrit», i els «desigs de l´autor de publicar en la modalitat insular ses obres que havia escrit». Aquestes frases obrin una sèrie d´interrogants: amb quina data va atorgar aquest testament?, on se conserva?, per què no s´ha fet públic fins ara? Però sobretot, si l´autor volia els seus textos publicats així com ara li han editat el de Bearn, per què no ho va ordenar en vida en lloc de disposar-ho en testament?

Si Villalonga volia publicades les seves obres en la modalitat insular, per què no les hi escrivia ell mateix sense esperar que, després de mort, qualcú les hi refés i editàs? Conservam alguns manuscrits seus: un de Bearn, guardat a la Casa Museu de Binissalem, un de La gran batuda, a la Biblioteca March de Ciutat, un de La Virreina, propietat particular, i un d´una peça teatral inèdita titulada Morta de pipida. Fora d´aquesta darrera, les altres obres són escrites en llenguatge estàndard, general, literari, formal o com li volgueu dir, almenys en la part corresponent a la veu del narrador, amb qualque incursió en el dialecte en els diàlegs de personatges mallorquins. Morta de pipida, en canvi, és tota escrita en dialecte. Això demostra que ell triava la modalitat que li convenia en cada cas, segons el caràcter del text.

En el pròleg d´aquesta edició de Bearn, l´autora em retreu que, a la meva preparació de la del COFUC, que ve a ésser la de les Obres completes revisada, «no retocàs, ni per tant adobàs, es paràgrafs, majoritaris a s´obra, des narrador». Doncs per dues raons:

1ª. Perquè havia rebut instruccions ben clares de l´autor en sentit contrari. Volia modalitats distintes per al narrador i per als personatges: una de culta per al primer, i una de vulgar per als altres. (Ho puc provar amb la carta que en guard, de 25-VI-65). I va esser justament per seguir aquestes instruccions que em vaig carregar la tasca, ben compromesa, de transcriure els diàlegs dels personatges en un mallorquí dialectal. No em puc aturar a exposar els problemes, els dubtes i les perplexitats amb què topa qualsevol que l´emprenga, sobretot partint d´un text que és d´un altre, que, en el meu cas, literàriament i en altres aspectes, m´era molt superior.

2ª. Perquè jo mateix trobava el parlar dialectal impropi de la veu del narrador, un home il·lustrat, que llegia els clàssics llatins i els francesos, i a més sacerdot, per tant avesat al parlar culte de la doctrina i de la predicació.

No m´aturaré a considerar, debatre, rectificar, precisar o matisar, com diuen ara, ni tan sols en part, les qüestions que suscita aquesta nova edició. Fent-ho segurament donaria peu a un debat estèril, perquè la responsable i jo partim d´unes concepcions oposades de la llengua i les seves funcions en la literatura, matèries ja degudament tractades pels qui més en saben. Només dues observacions:

1ª. Em corregeix el tractament dona i el canvia per donya. El tractament dona és el propi del parlar senyor, i el conserven encara algunes famílies mallorquines; donya és paraula mossona (vegeu l´estudi de N´Antònia Sabater sobre els senyors). Ho il·lustra la Donya Juanita d´En Gabriel Maura. En el temps en què transcorre l´acció de Bearn és el que devien usar els seus personatges. És impensable que, a Dona Maria Antònia, ningú li digués donya.

2ª. La paraula nina, amb el significat de "figureta humana de pedaç, cartó, porcellana o d´altra matèria que sol servir de jugueta", és ben mallorquina. Alcover l´empra a la rondalla N´Espardenyeta: «Fa una nina de pedaç€ etc.», hi llegim. (Consultau l´article Pepa, 2, del Diccionari Alcover-Moll, que assenyala aquesta accepció del mot com a pròpia de l´Empordà i de Mallorca.) En tot cas, si la paraula nines agradà a l´autor més que no pepes, que, efectivament, té un significat lateral que la fa poc idònia per a un títol, per què no l´havia de preferir? A Felanitx, hi havia un prostíbul anomenat popularment "ca ses pepes". Demanau-ho a felanitxers de certa edat si no em voleu creure.

LLORENÇ VILLALONGA

Bearn o sa sala de ses pepes

Versió de Mariantònia Lladó

SLOPER, 288 PÀGINES, 10 €

Compartir el artículo

stats