UNA CONFESSIÓ QUE NO AGRADA AL VATICÀ. A monsenyor Krzysztof Charamsa el vaig sentir fa algunes setmanes quan la intrèpida Mònica Terribas el va entrevistar a Catalunya Ràdio i vaig quedar sorprès i content. Aquest capellà de 43 anys, oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, secretari adjunt de la Comissió Teològica Internacional vaticana i professor de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma deia ben clarament idees tan senzilles i engrescadores com aquestes: "La doctrina social de l´Església catòlica defensa el dret d´autodeterminació dels pobles. Vaig ser a Catalunya el 9N i vaig compartir els anhels de la gent que votava democràticament per un futur millor per al seu país." Em va agradar molt que un mossèn polonès s´apuntàs a la lluita del poble català pel dret a decidir amb un caire ben independentista. I quina no seria la meva sorpresa quan el diumenge quatre d´octubre de 2015 vaig veure la foto del prelat Charamsa que es declarava obertament gai i presentava el seu company Eduard, que és català. Ara, set d´octubre, l´acab de sentir en viu i en directe també entrevistat per la Terribas a Catalunya Ràdio i he trobat un home que d´una forma valenta i sense pèls a la llengua diu paraules alades: "Som un sacerdot gai, feliç i orgullós de la pròpia identitat. Estic disposat a pagar les conseqüències de la meva confessió pública, però és el moment perquè l´Església obri els ulls enfront dels gais creients i entengui que la solució que proposa per a ells, l´abstinència total de la vida d´amor, és inhumana." Aquesta declaració tan ferma i coratjosa la va fer amb tota intenció just abans de la inauguració del Sínode dels Bisbes sobre la família. El portaveu del Vaticà, Federico Lombardi, anuncià que el treien de tots els seus càrrecs i criticà el fet de pronunciar aquestes declaracions el dia abans de l´obertura del Sínode, amb la pressió mediàtica que això representava. Monsenyor Charamsa no es va acovardir gens i va respondre a aquesta expulsió presentant el seu estimat en societat i animant a seguir el seu exemple a tants de capellans homosexuals que no tenen la força de sortir de l´armari. "Deman perdó per tots els anys durant els quals he sofert en silenci davant la paranoia, l´homofòbia, l´odi i el rebuig als homosexuals que he viscut en el si de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que és el cor de l´homofòbia de l´Església. Voldria que els 270 pares sinodals reflexionin sobre els nous models de famílies. Vull dir al Sínode que l´amor homosexual és un amor familiar, que té necessitat de la família. Cada persona, també els gais, les lesbianes o els transsexuals, duen en el cor un desig d´amor i de familiaritat. Aquest amor ha d´estar protegit per la societat, per les lleis. Però sobretot ha d´estar cuidat per l´Església." M´ha entusiasmat sentir aquest capellà de 43 anys que ha perdut totes les seves canongies per defensar la seva veritat. Impressionant i a anys llum d´aquella novel·la La máscara de carne (Plaza & Janés), que vaig comentar a les Converses de Formentor, en què l´autor, Maxence Van der Meersch, catòlic, fustiga el que anomena "un vici inconfessable", el fet que un home desitja un altre home. Amb la conducta d´aquest mossèn veig com ha avançat l´alliberament dels humans aquests segles XX i XXI. Cal celebrar-ho, perquè representa una humanització en un món tan convuls, carnisser i insolidari.
PATRICK MODIANO A ESTOCOLM. Acaba de sortir el Discours à l´Académie suédoise (Gallimard) que el set de desembre de 2014 va fer Modiano quan li lliuraren el premi Nobel. Puc dir que les trenta planes del llibre tenen gust de poc, perquè el novel·lista d´una forma clara i condensada ens dóna les coordenades del seu treball acompanyades d´un conjunt de dades personals que seran un llepadits per als seus lectors apassionats. Primer de tot parla de l´activitat solitària de l´escriptor i de la impossibilitat de ser un bon lector de la pròpia obra. Afirma a les clares que el lector sap molt més sobre un llibre que el mateix autor. Referent a la declaració de l´Acadèmia sueca que afirmava que Modiano ha desvetllat el món de l´Ocupació diu: "Som com totes aquelles i aquells nats el 1945, un nin de la guerra, i amb més precisió, perquè he nat a París, un nin que deu el seu naixement al París de l´Ocupació." Conta que les persones que han viscut aquests temps ha esborrat amb amnèsia els records. I ell, davant els silencis del seus pares, ho ha endevinat tot com si ho hagués viscut. En aquest París en què podies ser víctima d´una denúncia o una detenció a la sortida del metro s´han produït encontres atzarosos i s´han trobat persones que no haurien coincidit mai en temps de pau. Per Modiano el París de l´Ocupació és la seva nit dels orígens. Sense París no hauria nat. Per això se sent marcat per la data de naixença i pel seu temps, encara que no hagi participat directament a l´acció política, i faci la impressió de ser un solitari tancat en la seva torre de vori. Creu que el novel·lista és un voyeur i un visionari. I un sismògraf que enregistra els moviments més imperceptibles. Als vells anuaris telefònics ha trobat noms i adreces que ha ficcionat a la seva obra. I amb l´art de la memòria ha evocat el destí de nombrosos humans que s´haurien perdut per sempre. Sensible als temes de la memòria i de l´oblit, sap que s´ha de lluitar sense atur contra les amnèsies que ataquen per totes bandes. I acaba dient: "Mais, c´est sans doute la vocation du romancier, devant cette gran page blanche de l´oubli, de faire ressurgir qualques mots à moitié effacés, comme ces icebergs perdus qui dérivent à la surface de l´océan."
Gràcies, Patrick, germà de l´ànima!
