RECORDAR ÉS SENTIR, ÉS VIURE. L´amic poeta Toni Clapés em recorda que el 27 de setembre fa quaranta anys de l´assassinat de dos militants d´ETA, Ángel Otaegui i Juan Paredes (Txiki), i de tres del FRAP, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i José Humberto Baena. Ell em diu que escolta "Al alba", cantada per l´Aute. I encara s´esgarrifa d´emoció. A continuació em copia la lletra de Luis Eduardo Aute. La llegesc i l´escolt pel mateix Aute, per l´estimada Rosa León (que vaig conèixer una nit de marxa a Madrid fa quinze anys amb la María Barranco, el Gran Wyoming, els Trueba i d´altres artistes) i pel boníssim José Mercé. Escoltau-la: "Si te dijera, amor mío, que temo a la madrugada, no sé qué estrellas son estas que hieren como amenazas, ni sé qué sangra la luna al filo de su guadaña. Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga, quiero que no me abandones, amor mío, al alba. Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas, comen las últimas flores, parece que adivinaran que el día que se avecina viene con hambre atrasada. Presiento que tras la noche...
Miles de buitres callados van extendiendo sus alas, no te destroza, amor mío, esta silenciosa danza, maldito baile de muertos, pólvora de la mañana. Presiento que tras la noche..."
I record que davant aquells assassinats del dictador Franco vàrem fer manifestacions que acabaren amb les porres dels "grisos" i les detencions. I amb el Xavier Gil, un càmera amic meu, em vaig muntar una pel·lícula en super-8 que es titulava TXIKI. De què anava? Amb un esprai negre me´n vaig anar a una cruïlla d´autopistes a prop del cementeri de Cerdanyola del Vallès, on la matinada del 27 de setembre de 1975, davant el seu germà i els advocats Magda Oranich i Marc Palmés, un escamot havia afusellat en Jon Paredes Manot, Txiki, i vaig fer una gran pintada amb el seu nom en lletres de quasi dos metres, ben negres, ben visibles. Ja podeu veure si tenia poc coneixement que allò ho vaig fer a plena llum del dia i amb una cotxada que passava arran de l´autopista. A la vista de tothom. I en Gil anava filmant cadascuna de les lletres de dalt a baix i d´esquerra a dreta. I entremig vaig posar unes imatges d´una claveguera amb un ca negre que mirava a càmera. I al final acabava amb una panoràmica feta des d´un turó en què es veia durant cinc minuts tota aquella vista d´un escalèxtric de carreteres. En total el film durava vuit minuts i era molt de lluita avantguardista. El títol TXIKI ja era tot un manifest.
LES CONVERSES LITERÀRIES DE FORMENTOR 2015: NATURA I CULTURA. Per Formentor faig qualsevol cosa. Amb l´esquer de Formentor faig l´ullastre esbrancat. Estim aquest lloc de Mallorca des que vaig llegir per primera vegada "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera i quasi al mateix temps vaig visitar amb el Col·legi Ramon Llull de Manacor aquella petita badia del nord-est i vaig quedar meravellat per tota l´atmosfera: la conjunció de la platja amb els pins sobre l´arena, aquell illot, la retxa blanca de l´hotel i les vistes de les passejades que férem m´amararen per sempre. Per això sempre que puc, sempre que necessit practicar la felicitat, hi vaig. Ara, els passats 25, 26 i 27 de setembre ens reunírem vint-i-tres escriptors i editors amb un tema, La novela más mala del mundo. He de dir que des d´un bon principi vaig reconèixer la meva, La máscara de carne de Maxence Van der Meersch, que és dolenta dues vegades: per l´escriptura i pel missatge ideològic que duu i que vaig llegir d´amagat de la biblioteca de mumare quan tenia quinze anys. Em va agradar com s´enfrontaren al tema del mal en literatura gent tan diferent com J. A. González Sainz (que va parlar de la novel·la Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes de José Francisco de Isla Rojo), Pablo Raphael (Los náufragos del Batavia de Simon Leys), Marta Sanz (Muerte en el Nilo d´Agatha Christie), Fernando Delgado (La montaña mágica de Thomas Mann), Xisco Rotger (Ricardo III de Xècspir), Carme Riera (El mal poema de Manuel Machado), J. C. Llop (Las relaciones peligrosas, de Pierre Choderlos de Laclos), Justo Navarro (los Cuentos de los hermanos Grimm). Es va donar també el premi Formentor a Ricardo Piglia, que és com un germà de l´ànima. Està malalt, i m´entusiasmà el discurs lúcid i esperançador que va enviar a Formentor. Vet aquí un fragment: "Hay muchas maneres de ser afectado y enfermar, y estaba seguro que la exposición prolongada a la luz incandescente de la lengua le había provocado primero leves molestias, però como siguió adelante, la persistencia en una exposición de su cuerpo al brillo inigualable de la lengua argentina tenía, les dijo a sus amigos, que producir efectos no deseados." Vull donar les gràcies a la Fundación Santillana i a les famílies Buadas-Barceló, de l´Hotel Formentor, que any rere any patrocinen aquest esdeveniment cultural que ja és una tradició. Puc assegurar que no vaig anar a nedar ni un dia per seguir les converses, per conversar amb amics i fruir de la matèria grisa del personal. El meu cos protestava. El meu cap estava content. Els ulls s´ompliren de bellesa i les neurones de saviesa. Bona combinació!
