Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCV)

Assuaujar el temps, la vida i la lluita

Una al·lota es fa un ´selfie´ a la manifestació del passat dia 11.

11 DE SETEMBRE DE MMXV: UN DELS DIES MÉS PLÀCIDS DE LA MEVA VIDA. Quan em vestia amb fosca als vidres de la matinada, pensava en uns versos de l´amic Adam Zagajewski: "Els poetes són presocràtics. No entenen res. / (...) No saben res, però anoten metàfores soltes. / (...) Miren com els vells arbres es cobreixen de fulles verdes. / Callen llargament, després canten, canten fins que esclata la gola." Érem tres amics que partíem cap a Barcelona per anar a la Via Lliure 2015, amb aquella tranquil·litat civilitzadíssima de participar en una de les manifestacions més essencials del País Català. Quan mirava la Foradada per l´ull de la finestrella de l´avió vaig pensar en mestre Ramon Llull escrivint el Llibre d´amic i amat en aquella possessió de Miramar i vaig sentir que ell venia amb nosaltres per fer Via Lliure amb aquell afany de convertir infeels que va tenir tota la vida; també em va aparèixer la figura de l´Arxiduc Lluís Salvador i vaig estar segur que el seu iot Nixe podria haver estat el mitjà per anar cap a Barcelona per formar part amb tot el seu seguici de la Via Lliure perquè la nació catalana fos coneguda arreu del Món. Quan arribarem a l´aeroport del Prat el dia era un poc rúfol i feia un cel enteranyinat. Mentre entràvem cap al cor de la ciutat, veiem com els balcons eren plens de banderes amb les quatre barres i estelades. La plaça de Catalunya, el Portal de l´Àngel, el carrer Portaferrissa, tota una cartografia plena de records i d´històries: aquí hi vivia n´Alberto Cardín, aquí na Sara Carrasco, aquí, a l´Hotel del Jardí amb la rosassa gegantina de l´església del Pi dins llit forem feliços fa molts de temps. Primer embragàrem amb un entrepà de pernil d´aglà en un d´aquests locals que són com santuaris del pernil bo. Allà, mentre devoràvem i brindàvem ens férem amics de tres gràcies d´uns setanta anys que anaven amb l´estelada com a capa, com a bossa i com a diadema. Vàrem riure en un tres i no res. Potser aquest començament de complicitat majoritària és l´emblema que va durar tot el dia. La gent pels carrers somreia, saludava, cantava, semblava molt contenta. Anàrem a una granja del carrer Petritxol, devora la Sala Parés (on havia vist l´exposició Altars profans de l´amic Toni Catany que ara es fa a Palma), i assaborírem una bona xocolata. Ja estàvem preparats per a tot. El Pla de la Boqueria era aquell text magnífic de la Rambla amb el tapís ceràmic de Miró i tot de gent de tota casta i condició que pujaven i baixaven aquell riu nacional convertit en avinguda cosmopolita. Abans d´arribar a l´estàtua de Serafí Pitarra, recordàrem que a l´Hotel Quatre Nacions va ser on passaren unes nits la Sand i el Chopin quan visitaren Mallorca l´hivern de 1838. Estic segur que la Sand, republicana i combativa dels drets humans, especialment de les dones, s´hauria apuntat amb nosaltres a la Via Lliure i hauríem deixat en Chopin component i tossint a la cambra. Tiràrem cap al Centre d´Art Santa Mònica i entràrem en un espai blanc titulat En paraules de Jaime Gil de Biedma. Fou com penetrar en un món en què la blancor dels murs, trencada per unes retxilleres llargues que pegaven a la Rambla il·luminades de vermell, et feia flipar mentre escoltaves la veu del poeta.

A un pis sobre el mar de la Barceloneta, la casa d´una amiga de tota la vida, C. C., férem un dinar ben patriòtic: un pastís de tonyina amb les quatre barres, un pa ad hoc i uns llagostins de l´Escala amb ametlles per llepar-s´hi els dits i una ensaïmada de cabell d´àngel per completar el festí. I partírem cap a la Via Lliure. No puc explicar amb paraules senzilles aquelles sensacions en el camí des del barri de Joan Salvat-Papasseit, que també hauria vingut amb nosaltres fins al tram 133 al costat del carrer Lepanto i el Parc de la Ciutadella. Descriure que de cada vegada hi havia més gent amb camisetes blanques i punters de colors que anaven direcció Meridiana i somreien, cantaven, i feien voleiar banderes estelades no és dir res. Descriure la diversitat del personal (famílies senceres amb avis, pares i fills petits, jovençans, al·lotes en grups, tietes, punquiosos, gent acolorida amb alegria i amb pressa per estar a les 17.14 a lloc. Vaig pensar que tot allò reafirmava el principi de tolerància i que en aquest món esquinçat per la violència extrema, cega i bàrbara, allò que feien aquells milers i milers de persones era una manifestació de llibertat, de democràcia, de fraternitat, d´identitat: era la demostració de l´existència d´un subjecte col·lectiu producte d´una història objectiva i també d´una història subjectiva. La lluita tranquil·la i somrient d´una identitat col·lectiva amb una llengua, una història, una cultura, unes pràctiques i uns valors específics per a l´afirmació d´una legitimitat. El mot independència era dit, cantat, cridat per tots els cantons d´una Meridiana plena d´un riu humanal que feia festa alhora que lluitava per l´alliberament nacional. Estàvem tots al costat uns dels altres, tocant-nos els uns amb als altres en una confraternització esplendorosa, singular, que convertia en corrent l´excepcional. Després passà tot, el gran punter alçat pels esportistes arribà a l´hora en punt, alçàrem els nostres punters carabassa, que simbolitzaven la cultura i l´educació, el punter gegantí tocà al cadafal final. Es cantà "Venim del nord, venim del sud" i es feren discursos en català, castellà i, finalment, en anglès. Liz Castro digué en la lingua franca: "Ciutadans del món lliure i democràtic us demanem el reconeixement de la voluntat que expressarem a les urnes el 27S, i si així ho decidim, via lliure a la República Catalana". Quan partirem ens abraçàvem amb els nous companys de mani, i dins l´avió que ens duia a Palma ens havíem de pessigar per creure que allò no havia estat un somni.

Compartir el artículo

stats