Una magna edició un gran mèrit de la qual es deu a la tasca gegantina dels dos curadors, Nicolau Dols i Gabriel S. T. Sampol, de la jeia dels bons editors, d´aquells que homenatjava Gabriel Ferrater al "Poema inacabat", dels que "es cremen ulls diligents", i que ens obsequien als lectors amb uns textos meticulosament "anotats", "molt puntuats" i "tots amarats d´aparat", atès que han contrastat les versions diferents dels poemes, treuen a la llum dos volums inèdits i publiquen les poesies que havien romàs inèdites o esparses en diferents publicacions, de manera que els lectors ens podem fer ben càrrec de la trajectòria poètica sencera de Blai Bonet.
Afirmar que Blai Bonet és un dels grans i millors poetes de la literatura catalana del segle XX és gairebé una redundància. En el ja llunyà 1953, a propòsit d´un comentari de Cant espiritual, ho dictaminava Joan Ferraté, una persona de les més enteses en poesia en àmbit hispànic. Amb el temps, ho han corroborat d´altres estudiosos i crítics, entre els quals s´ha de destacar la professora Margalida Pons, autora del pròleg de la present edició, tan suggeridor com innovador, a més d´altres treballs notables sobre Blai Bonet.
Una de les obvietats que se solen dir sobre els escriptors és aquella que resa que l´obra és el que importa, per damunt de qualssevol altres minúcies, biogràfiques, ideològiques o del caire que siguin. L´acarament amb l´obra definitiva i tancada, la culminació inapel·lable d´una vocació literària és l´única i més sensata manera de valorar els escriptors. És prou sabut que de i sobre Blai Bonet han circulat múltiples dites, facècies, trapasseries, sentències, que, algunes fomentades de forma sorneguera per ell mateix, sense negar-ne la veritat o la mentida, val més deixar al racó de les xafarderies. Com gairebé tots els artistes, Blai Bonet va crear-se un personatge, una màscara, que, entre altres coses, li va servir per burlar-se i defensar-se del món, estret de mires i miserable, la societat literària en primer lloc, que li va tocar viure.
Els lectors, a partir de certa edat, ens atorgam el privilegi d´escollir: no n´hem de donar compte a ningú, ni ens n´hem de justificar davant cap tribunal, ni, per sort, del privilegi de llegir, ens n´hem de guanyar les garroves. La poesia de Blai Bonet és tan diversa, disposa de tants de pols d´atracció (tants com de rebuig), que és susceptible d´atreure gustos poètics diferents i oposats. Hi podríem destriar unes connexions i recurrències constants (el gust pels poemes enumeratius, recurs que ha donat peu a una sèrie de poemes que es podrien considerar d´entre els millors de l´autor, la ironia, el tractament si es vol heterodox de la religiositat, l´assaonament d´un idiolecte poètic inconfusible, el rerefons rural que ressona arreu, la dispersions i interseccions del jo, els jocs amb el propi nom. etc), que han bastit un món poètic personalíssim. A l´hora de triar, però, un s´inclina per la primera etapa poètica de Blai Bonet, la que forma el cicle titulat El color (que aplega els llibres Quatre poemes de Setmana Santa, Entre el coral i l´espiga, Cant espiritual i Comèdia) i el volum L´Evangeli segons uns de tants. És la part de l´obra de Blai Bonet més "clàssica"; en general aquí, Blai Bonet sotmet els versos al control de la formes mètriques i rítmiques; des del punt de vista temàtic, s´anuncia el poeta innovador que serà, posseïdor d´una mirada adàmica, en el sentit d´inèdita i si es vol original, sobre la realitat; abans que res se n´ha destacat el tractament de la religiositat, barrejada amb un discurs amarat de sensualitat i sexualitat.
L´altra cara de l´obra de Blai Bonet (la que va d´Els fets fins al darrer llibre, Nova York) és tota una altra història; posa el lector en una tessitura de no fàcil solució, perquè es tracta d´un grapat de llibres de difícil accés, de lectura exigent, en què es pot dilucidar si les dificultats de comprensió són per la incompetència o ignorància del lector o perquè de molts poemes no hi ha res que valgui la pena ser entès. Potser el problema és que sent un gran poeta, Blai Bonet és alhora autor d´un nombre excessiu de mals poemes. No es pot negar que són llibres en què hi ha un indomable afany trencador i experimental, que hauria de figurar entre les propostes més renovadores de la poesia catalana del segle XX, a la vora de J. V. Foix i Joan Brossa, que no deixen de tenir, almenys per a un servidor, flancs dubtosos i febles, amb dosis de poesia sublim i genial, (a rajaploma algunes mostres: "dius mascle normal a qui, quan va amb un dona,// es posa un condó, com qui posa una camisa de força a una locanda,", "En lloc de mossegar-se la cua//i treure pèl davant un mirall individual,// els xicots, després d´abolir l´adolescència,// s´han convertit en Beatles d´Assís;//perquè el món ha començat."), però també governats per la perillosa proclivitat del poema a endinsar-se dins un maremàgnum incert, tant conceptual com formal, que costa deduir si es tracta d´un simple joc literari revestit d´una presumpta capa de profunditat moral o filosòfica, o una qüestió de descontrol de les regnes del poema.
En qualsevol cas, després de passejar-se per les exuberants mil pàgines i escaig del volum, s´intueix que Blai Bonet va deixar una obra massa avançada per a nosaltres, una obra que du cara de ser desxifrada amb equitat en el futur. Blai Bonet i Rigo de la Punyeta, com sovint s´autoanomenava, va aconseguir no convertir-se en un "turista de la paraula", sinó en un home cent per cent de paraula.
BLAI BONET
Poesia completa
Edició de N. Dols i G. Sampol
Pròleg de Margalida Pons
1984 (POESIA, 12), 1.376 P., 30 €
