A- Tota la nit he somniat un paisatge cubà amb palmeres i una platja llarga amb aigües esmaragdines. El narrador és un poc histèric, un poc hipocondríac i un poc obsessiu. Són tres qualitats que s´avenen amb la construcció d´històries complicades i amb una lògica que no funciona pels canals coneguts, sinó que entra per canals perillosos que de vegades atempten contra la integritat dels lectors (de les lectores, especialment, perquè ell sap que no hi ha gaire lectors de sexe masculí en aquests temps que corren). Li agraden les intrigues incomprensibles, els tobogans que tremolen i les follies ben retorçudes, tòxiques i dins un clima de Rebeca. Avui, després del somni que sembla un vídeo-clip d´una agència de viatges de classe mitjana s´ha encaparrotat que li agradaria escriure i descriure un personatge com el cirurgià de Les Mans d´Orlac. Recordes, Lectora que has arribat fins aquí, la pel·lícula de Peter Lorre on hi ha un pianista al qual han trasplantat les mans d´un assassí? Per aquesta contrada sembla que aniria la cosa.
B- Lirisme trash que sedueix i desconcerta. Nom Solita Canet. Fa dinou anys que visc a aquesta casa de pedra viva damunt els penya-segats —Villa Roma— de la cala de s´Almunia, fa dinou anys que em varen donar la baixa definitiva per un feix de malalties diverses: som bipolar, la qual cosa es manifesta amb importants oscil·lacions de l´estat d´ànim, que comprèn fases de tristesa i desesperança i episodis d´eufòria i alegria, i també m´afecta una polineuritis reumatoide, que em menja la sensibilitat començant per les cames, em provoca atacs de reuma dolorosíssims i una pèrdua de l´activitat muscular. Amb poques paraules, prenc pastilles per no perdre el cap i per no perdre les cames, dos extrems que van més lligats del que pensam. Acab de fer seixanta anys i dins el mirall veig una jaieta de vuitanta. La insult, li dic animalades i no la reconec ni com a parenta. Però, dins la desgràcia, pens que he tingut molta de sort. El meu home, n´Àngel, que m´estimava com un boig quan estava bona i em va donar tota la mala vida que pogué quan estava malalta, es morí d´un infart sobtat just quan m´havien diagnosticat l´esclerosi degenerativa. Els meus dos fills, na Tití i en Roc, estan ben surats. Ella para per Barcelona, ja divorciada, fent de dissenyadora, i m´escriu cartes on em conta aventures tan apassionants com les que jo hauria volgut tenir a la seva edat. Ell viu amb una dona casada i separada, na Sílvia, que té una filla petita del seu primer home i ara n´espera una altra d´ell. S´estimen com dos adolescents, granadets com són, tanmateix. En Roc val un món, em telefona quasi cada dia i em ve a veure cada setmana. És un manetes i arregla totes les coses domèstiques d´aquesta casa vella i excessiva i em posa al dia el paperum que cal moure perquè em deixin morir tranquil·la i a poc a poc. He aconseguit, amb molt d´esforç i amb el doctor Casals, arribar a una serenitat quasi grega, que és el meu principal tresor i allò que em fa viure. També umpl els meus dies aquella dona, dida, teta, segona mare, padrina, amiga, na Miquela, que em cuidà de petita i ara de gran em torna a cuidar, encara que ja hagi fet els setanta-cinc, pujat quatre fills i escabetxat dos homes. Puc assegurar que la vida que duim na Miquela i jo en aquesta casota damunt les ones és una de les simbiosis més humanes que poden existir. Na Miquela és la majordona de la casa i es preocupa que no hi manqui res: del menjar a la roba, de la neteja a l´entreteniment. Cada dia ve una jornalera equatoriana, na Kalima, que fa les feines de la casa dirigida per l´autoritat suprema de na Miquela.
C- Una sensibilitat diàfana. La prota de la història s´explica com un llibre obert. Però cal desconfiar d´aquestes heroïnes que semblen tan desimboltes i parladores. És una amadora de les desil·lusions. A la seva cara el temps ha fixat una expressió de dolçor i d´indiferència que no barata mai. Té una energia pròxima a l´abnegació per esforçar-se a obtenir tot el que ha fingit desitjar. De vegades quan acarona els seus objectes més estimats —una gerreta brodada de Felanitx, un vell bronzo, una pepa de porcellana amb la carona esquerdada—, sembla una faraona arreplegant al crepuscle els tresors que li han embellit l´estada a la terra. És al·lèrgica al fervor, a l´entusiasme, al renou i a les conviccions.
D- Activitats quotidianes. Puc aixecar-me tard, berenar al llit, prendre un bany de sals que m´ajuden a relaxar-me i enfortir-me alhora per emprendre els exercicis de rehabilitació que faig amb una disciplina espartana. La resta del dia passeig amb el taca-taca, aquella crossa, aquell gaiato de quatre potes, que em permet anar tota sola per la casa i el jardí. El meu lloc més íntim és un gabinet que m´he muntat amb les meves coses, des d´on es veu l´illa de Cabrera en tota la seva esplendor aquests matins de tardor i on pas les hores més dolces del dia llegint, escoltant música i escrivint en aquesta llibreta que he anomenat Diari meteorològic. Ahir, cap al tard, m´agradava mirar com s´omplien d´aquell tint d´aram els roquissars gegantins i, també, seguir el ritme d´aquelles ones que semblaven pintades de pa d´or. Domín la petita badia que forma la cala Copinyera, on he nedat des de petita. I cop en sec dins la mar vaig veure un puntet que s´acostava. M´imaginava que era una barca de pesca que tornava cap a la Colònia de Sant Jordi. El puntet es feia gran. Vaig agafar l´allargavista i amb el taca-taca em vaig acostar al finestral. Era una pastera que avançava a la deriva. Dedins no hi veien ningú. La fosca arribava. Tot d´una vaig pensar que eren uns marroquins o algerians que s´havien escapat de la misèria. Vaig avisar na Miquela perquè cridàs na Kalima i vaig telefonar amb el mòbil a en Roc perquè vingués tot d´una. Va ser com un miracle. Na Miquela i na Kalima, amb piles potents, partiren cap a les roques. La pastera s´havia atracat a un caló que hi ha just davall aquesta casa que em va deixar mon pare perquè vaig ser la filla dolenta de la família, i que ha constituït la meva felicitat. De la terrassa estant vaig veure que na Kalima i na Miquela havien pogut acostar la pastera i l´havien amagada dins l´escar. I entre les ombres que avançaven a pas d´ocell vaig veure que s´acostaven cap a la casa amb una bubota negra entre els braços. La bubota va ser una al·lota mig gelada, mig morta, que era l´única supervivent del grup. Quan arribà en Roc, ja l´havíem reanimada amb aigua, amb calentor dels cossos de les meves ajudantes i amb un brou de gallina amb un vermell d´ou, i ella obria els ulls, grossos i molts negres, i mormolava algunes paraules en un idioma desconegut que semblava àrab. En Roc, que és l´únic que pensa en termes reals, digué que d´un moment a l´altre podia arribar la guàrdia civil. I na Miquela el tallà amb la seva vèrbola de sàvia: Tantes mentides he dit per fer mal que ara no en sabré dir una per fer bé? Hala fuig, que encara no has menjat sopes a bastament. Dit i fet, tocaren a la porta i na Miquela, més simpàtica que una jovençana, rebé el sergent dels civils, acompanyat d´un altre número, i li contestà que no en sabíem res, d´una pastera, i que per allà no havíem vist ningú. Es que ha llegado una barcaza cerca de cala Cucarella i hemos cogido siete moros. Idò aquí no hem vist cap moro ni cap mora. Quan acabava de dir mora vaig pensar que s´hauria d´haver mossegat la llengua. El sergent no li acceptà la copeta d´herbes seques que li oferia, estamos de servicio, señora. Li digué que si veien ningú que telefonassin al cuartelillo i que tancassin en fort portes i finestres. Con esta gente nunca se sabe. Na Maciana els acomiadà amb un somriure tan fals com entendridor. Na Zulaima, que és el nom de l´algeriana, ens ha contat, amb el seu francès precari, una vida de desgràcies a voler. Li he dit que no ha de passar pena per res. No hi és mai de més una dama de companyia tan aguda.
