A- El narrador es troba dins greus problemes per escriure. Vol reinventar la contarella. Ja sap que l´obra no és la resultant d´una vida. Ell agafa la vida i la transfigura. Pensa i sobretot llegeix molt un dels seus mestres, Robert Musil. Recorda que era un home que ha acumulat una inesgotable cultura científica, psicològica i filosòfica en els seus innombrables estudis bulímics. No s´ha aturat mai d´estudiar. L´extensió dels sabers que mobilitza l´acosta als grans esperits del Renaixement. És en aquestes alçades que ens demana que aprenguem a respirar amb bell. Musil s´ha construït damunt els seus refusos. Comença per aquesta Viena burgesa que sap desmitificar a les clares: totes les innovacions intel·lectuals i estètiques, des de la psicoanàlisi al dodecafonisme, que ens sembla ara que fan de la cultura vienesa el bressol per excel·lència de la modernitat, foren fetes en una semi-clandestinitat , i sempre amb l´escàndol tant de les autoritats oficials com de l´home del carrer.
La Cacània de Musil i l´Europa d´ara tenen nombrosos paral·lelismes. Aquesta societat "sense coherència" en què cada individu es troba malgrat ell "dins la xarxa de les finances" i on predominen mesures artificials destinades a retardar una explosió que se sap en el fons inevitable va ser descrita el 1913. L´Europa d´ara, alhora opressora i protectora és la nostra Cacània. La mirada sense pietat d´aquest home sense qualitats m´ajuda a comprendre i afrontar la nostra Europa.
I de què va la història del conte?
B- Joana Maria, per què llegeixes amb tant de dolor dedins? Torna´t una mica tendra. Entendra aquestes dureses de l´ànima. "La casa era com un codony madur. I allà, en el niu especial de Cals Cremat, un senyors d´Artà i el seu terme municipal, hi va haver una feta tan ordenada com brutal, tan secreta i tan mortífera com una tragèdia domèstica. Em faig creus de les cartes de n´Agnès d´ara, de na Francisca d´abans (per quin motiu es degué canviar el nom?) quan conta: Mon pare era un senyor ric. Un dia li va dir al meu germà que l´acompanyàs. I feren com si se n´anassin. I quedaren amagats devora la possessió i veren que mumare es colgava amb un amic de mon pare. I passaren uns dies fora. Mon pare va perdre el remuc. Quan tornaren ell no li va dir res a mumare. I perdia la color de cada dia més. Sense que no es temés ningú, mumare l´emmetzinà. I es casà amb l´amic de mon pare. I tots aguantàvem com podíem. Jo ja havia patit quan vaig donar la culpa a mon pare de la mort de la meva germana petita Bel. Habitàvem dins la tenebra, Quan el meu germà va matar el padastre vaig pensar que s´havia fet justícia. I quan veig mumare com envelleix, s´encorba i tentineja tapada per un pes terrible, amb en Sebastià que vigila cadascun dels seus moviments com el guardià d´una presó, sé que he de fugir cap a Barcelona, cap a la ciència i l´art, cap a la llibertat.".
C- Transcripció d´un jutge. El desllorigament personal de la història del pres Bartomeu Saliu, de mal nom Guixa, ha estat possible gràcies a la molta circunspecció de la discreta senyora Francolí que sense cap excessiva nitidesa, però amb molts de detalls, ha revelat alguns dels detalls que em mancaven.
El pare d´en Guixa nomia Pep i la mare Maciana. Eren amos de la possessió Son Aireflor a prop de Caimari. Havien tengut dues filles, na Francisca i na Catalina, i un fill, en Guixa. En Pep, quan na Catalina tenia nou anys l´envià a Porto a ca un besoncle llunyà per no haver de donar de menjar a tantes boques. En Guixa, que la tenia molt aviciada i l´estimava perquè era la pucera petitona, no li ho perdonà mai.
Ajudat amb les actes judicials i la llengua llarga d´un escrivent de la Sala vaig saber el bessó dels fets. En Guixa havia partit amb son pare cap a Inca per vendre una guarda d´ovelles. Però just passat el poble de Selva, tornaren a la possessió i s´amagaren. Abans de la posta de sol varen veure com en Jaume, un cosí del pare d´enfora, era rebut amb alegria per na Maciana. Entrà a la casa i no en va sortir fins l´endemà migdia. Des d´aquell dia el pare d´en Guixa caigué malalt i al cap de mig any va estar fet d´ell. Va morir d´una angina de pit.
Quasi sense que la família s´hagués llevat el dol na Maciana i en Jaume es casaren. Na Francisca i en Guixa eren un feix d´odi, de dolor i de ràbia contra la mare i el padastre. No digueren res a na Catalineta que festejava per devers Porta i venia només per Nadal. A les declaracions d´en Guixa aquest reconeix obertament que la mare els tenia por com si fossin dos dimonis.
D- Per què alguns dels millors quadres els fan els pintors quan ja són vells? El narrador adora el tremolor que hi ha en algunes obres del Rembrant o del Picasso ancians. Ell voldria caçar al vol aquest tremolor admirable del temps. Ell voldria donar la realitat dels fets, però només en pot presentar l´ombra.
E- L´esser humà pensa a través d´històries millor que a través de fets. I passaren dos anys en què la mare estava de cada cop més malalta i el metge no li trobava res. En Guixa moltes de nits a la mala hora anava a la cambra dels assassins de son pare i feia grinyolar una mica la porta perquè es devetlassin. Després escoltava els moviments nerviosos i les tossines dins el cor de la tenebra.
Una nit en Guixa va dir al jutge que no es va poder aguantar pus i amb el ganivet gros de les matances els apunyalà. Podria assegurar per molts d´indicis que ho varen fer plegats, na Francisca i ell. Però des del principi ell es declarà com l´únic culpable. El condemnaren a cadena perpètua. Na Francisca només va viure per a ell fins que al cap de tres anys agafà un mal mal i morí. En Guixa com si la malaltia de la germana es prengués la va seguir a la fossa al cap de mig any. I la germana petita Catalina encara vivia a Porto. Que se´n va fer d´ella que no surt esmentada per enlloc de la paperassa oficial?"
F- Entre naufragis. Recordes, Lector atent, n´Agnès del primer paràgraf? Ella és la germana petita. Va estudiar filologia anglesa i en un viatge a Barcelona s´enamorà de na Joana Maria. Viuen plegades. N´Agnès pren notes per novel·lar la tragèdia familiar sota la mirada curiosa d´una Joana Maria que li diu tostemps que Mallorca li sembla una illa quasi grega.
