Com és possible que ho haguem d´abandonar tot, que haguem d´abandonar el món per sempre? Em vaig despertar amb aquesta frase dins la boca. La vaig escriure tot d´una per no oblidar-la. Allò em feia mal. Era d´una cruesa que em removia per dedins. No formava part de cap somni. Com si la frase hagués arribat de l´aire al meu cervell per una atzarosa combinació de paraules. I reflectia el meu estat d´aquells dies, l´entrada de la tardor, quan es fan les castanyades, es mengen panellets i recordam els morts als cementeris. Sentia vertígens.
No es coneix mai la història abans de ser escrita.Abans que hagin desaparegut les circumstàncies que han fet que l´autor l´escrigui. I, sobretot, abans que hagi sofert la mutilació del seu passat, del seu cos, de la vostra fesomia, de la vostra veu, fins que esdevé irremeiable, amb un caràcter fatal. Fins que la història no hagi esdevingut exterior, portada lluny, separada del seu autor i, per l´eternitat que vindrà, perduda.
Ara ja nedam. Calia que fes un esforç per a respirar amb bones. Un fotimer d´excitants voleiaven per aquell matí en què calia que acabàs d´escriure el final de l´aventura plena de revolts i de coses que em passaven per alt. L´olor seca de la tardor amarava l´aire boirós. La cambra del meu petit apartament enfilat damunt la plaça de la Reina era un calidoscopi cridaner d´ocells. El bellombra gegantí del jardí de Joan Alcover, una casa d´ales. La piuladissa eixordadora havia arrabassat tot el suspens del meu conte. Els merlets de l´Almudaina eren espases que s´enfonyaven dins els perfils dels personatges. La rosassa de la Seu, un engolidor cap a una confusió viscosa de la trama i l´ordit. L´escultura d´una dona amb els braços oberts entremig dels dos farallons gòtics, que sempre m´havia fet molta de companyia, esdevenia una Cassandra hermètica que no deia ni pruna. Hi havia una conspiració d´elements per a bloquejar-me.
Definició d´urgència. Som na Pepa Ferrer, una estudiant de tercer de filosofia que fila una història titulada Plou damunt els boscos per a la revista digital Estenogràfic. Ja no som na Pepa Ferrer, la que intentava cercar a la desesperada els mots que descrivissin amb primfilada exactesa l´entremaliada relació de Madame du Sens, una viatgera francesa excèntrica del vuit-cents un poc granadeta, amb el jove Orlandis Desclaper, pubill plantós d´un banquer ciutadà, un capvespre de tardor quan tornen de Pederna a les envistes del Galatzó, amb una galera que mena el missatge Toni Maixella. Xiuxiuejaven la felicitat dels començaments: el sopar de quan es conegueren, en què un no tenia més que ulls per a l´altre, la festa a ca la comtessa de Canovar, el primer vals, quan els seus cossos volaren plegats, aquell temps de converses en veu baixa, de cites clandestines, de passejades secretes. Ja no som Pepa Ferrer, la que pintava el retrat d´una dona que feia caminades llargues per una possessió entre pinars i alzinars amb la mà del seu enamorat entre les seves, que s´abandonava al plaer de les carícies, de les visions, de les besades, del somieig del plaer que acabava de donar i de rebre. Una dona que vivia la coentor d´un amor nou fins al dia en què es va acabar l´estada a ca la seva amiga, la pintora Concepció Magraner, perquè ha de partir cap a París, on el seu marit la reclama.
Com pot sobreviure Madame du Sens completament ocupada, obsessionada, consumida per n´Orlandis? Ja no som na Pepa Ferrer, la que quedava en blanc quan volia polir les paraules amb pólvores de diamant perquè tot el buit negre de la pàgina plena d´incisions s´entintàs amb les ombres i les resplendors d´una constel·lació de guspireigs d´absència molt mals de dir. Ja no era na Pepa Ferrer, l´amant d´en Damià Bosch, un home amb qui sempre em colg per darrera vegada.
Saber escriure bé vol dir saber-se fer responsable de tots els sentits d´allò que un escriu. Volia reproduir en la contarella, subtitulada Mozart també hi era, la lentitud febril del dissabte que el vaig conèixer. Després de dinar havia anat a l´oficina per acabar unes feines urgents. M´hi vaig posar com una eixelebrada. Vaig omplir planes i planes de text. Vaig fer una base de dades. Vaig corregir. Vaig enviar. Vaig imprimir. Vaig fotocopiar. En alçar el cap, ell era allà al fons i m´observava. Vaig pegar un crit. Vaig escarrufar-me tota. T´he regirat? No era la meva intenció, emperò com que t´he vist tan treballadora? Gràcia, distinció i finor foren les tres qualitats que endevinava en aquell home, que va resultar ser un dels directius més poderosos de l´empresa del meu ofici de temporada. Una ventada passional m´encengué mentre passejàrem per un caminal de plàtans daurats envaïts per l´aire d´una ària. Què és? "No, no, che non sei capace", un Mozart que canta el personatge de Clorinda, que ha estat acusada d´esposa infidel.
Madame du Sens duu una ombrel·la de randes i gasa de color crema i un capell d´ala ampla de color blauet perquè aquell sol africà, com diu ella, l´encega i li pot fer malbé la pell. El vestit amb mirinyac és d´una seda vermella que fa aigües marines damunt un fons alba que s´umpl de reverberacions amb les ombres dels plàtans. N´Orlandis i ella van fins a la glorieta que s´aixeca com una pagoda xinesa i anacrònica damunt el safareig rectangular amb la ciutat de Palma i la badia al fons. S´asseuen entre coixins de plomes decorats amb escenes de caça. Sembla que juguen: parlen de sensacions vagues, riuen de qualsevol cosa, s´acaronen lentament i després es besen molta d´estona.
Quan t´acostes per besar-me, veig bellumes i em deix anar com si fos una despulla dins els teus braços. Ho observ tot amb imprecisió. La imprecisió sempre és testimoni d´una cosa fonda, d´un desig sacrificat. Fas el que vols amb les meves trossades i jo cerc dins el teu nu totes les remors de la tempesta. I deixam els llençols tacats de líquids tebis, i de non, che non sei capace, i de pols daurada dels plàtans i d´aus del paradís d´esperma i de fluix i de suor i de tactes, i d´aquesta passió d´estar plegats que regalima pels vestits i la roba interior amuntegats en terra.
En ser dins la galera tornen a besar-se entre els fru-frús de la seda salvatge i escolten un cor que en la llunyania interpreta uns divertimentos mozartians. Una segona capa de realitat fa que l´evocació que fa n´Orlandis d´aquesta llum quasi negra i enfiladissa, amb la carn amorosa d´aquella cortesana mesclada amb la música d´unes veus del més enllà, s´hagi convertit en un moment d´excepció que conservarà per sempre.
Va ser en tornar d´aquell casal entre muntanyes que li vaig disparar la pregunta com un tret: Ets casat? Ell conduïa el bmw com sempre, amb elegància i serenor. Es girà un moment i vaig veure com un llamp de tristor que li travessava les ninetes d´un marró fosc. Sí. La meva dona està en coma de fa un any per mor d´un accident de trànsit. Recordaré molt de temps que en aquell moment a la ràdio del cotxe sonava l´adagi mozartià de la Música maçònica, K. 477, que escolt ara mateix, mentre l´esper entre ombres entintades de capvespre.
