A- Cada gran amor perdut mereix el seu museu. Processó d´abrics negres i de vestits grisos, fantasia emmordassada, cos atomitzat, signes exteriors de tristesa col·locats en els replecs dels pensaments, la tardor just estrenada darrere els vidres d´aquesta clínica desplega un cel d´austeritat i entela uns pins vells d´un verd quasi negre que van de banda a banda dins un vent tempestuós, el mar enfora és una taca blanquinosa d´onades entre teuladers i campanars, l´horitzó és confús, intent assumir aquests petits no-resos que ens singularitzen i em donen un sentiment orgullós d´unicitat.
Un silenci espès, pesat, fondo que em fa sentir els batecs dels polsos, del cor i de l´escrit. Et mir, Bel Maria, dins el llit d´acer inoxidable amb aquests tubs de plàstic que et surten del catèter del braç esquerre i pugen a una bossa rosada al capcurucull d´un pal lluent, i aquests altres que s´afiquen als oronells, entremig de les benes que et tapen la fesomia, i surten d´una bombona d´oxigen. Apunt en aquesta plagueta moleskine, la que em regalares quan vaig fer quaranta anys, les darreres paraules que m´has dit abans que la infermera et clavàs la injecció que t´ha deixat profundament adormida.
B- La protagonista té una mirada de foc. I caramulls de records en què la malenconia es mescla amb un fervor intacte. Com es pot saber per què una al·lota, un dia, s´estima més Anna Karénina que les germanes Brontë? És molt difícil en literatura inventar un nou tipus de dona. Les perverses, les llibertines, les fidels, les fatals, les banals, les admirables, les santes estan totes inscrites en el repertori. Quasi no hi ha espai per col·locar una insignificant Bel Maria que com si fos una amant de Georges Bataille es dirigís cap a una exploració inesperada del masoquisme eròtic. Amb una identitat fosca i dolorosa, d´aquelles de les quals certes dones intenten escapar tot al llarg d´una existència travessada pels cadàvers dels qui, imprudents, han intentat estimar-les.
C- Màgia tèrbola. Tot enguany em repetia que necessitava algú o alguna cosa que em permetés llegir els meus propis sentiments i els sentiments dels altres. Destruir el passat és extremadament perillós i això era l´única feina que em venia de gust i que necessitava com el pa. Tu, Josep, el meu únic germà, eres una de les peces que calia fer desaparèixer dels meus escenaris habituals. I això m´era molt difícil perquè des de la separació dels pares tu i jo havíem viscut plegats com si fos la cosa més natural del món. No sabia com dir-t´ho. Em sentia ridícula, avergonyida, insegura, com si volgués sembrar entre nosaltres tot un seguit de malentesos que funcionassin en forma de càrregues de profunditat i t´obligassin a entendre els meus desigs. Perquè des de petits els papers de cadascun s´havien fixat d´una forma que no admetia cap joc. I allò era el que necessitava rompre amb la mínima trencadissa possible.
En aquella època escoltava una cançó antiga de no sé qui que deia: estic orgullosa dins la meva cambra, enfilada en la meva solitud. Estava segura que si et deia alguna cosa així tu em contestaries que tenia mentalitat de secretària d´aquestes que posen anuncis per paraules en els diaris a la recerca d´una ànima bessona. I ho eres tot per a mi, un amic, un segon pare, m´ensenyaves, em feies riure, em consolaves, eres dolç, amable, generós, curiós, viu i sempre original. Fins i tot m´entusiasmaven els teus defectes quotidians com el fet de col·locar les teves coses —tant ho feies amb els llibres com amb la roba, amb els sabons o amb els discos— dins bosses de plàstic de colors amb un full enganxat en què hi havia la llista completa del contingut. There is no darkness but ignorance, aquesta era la teva frase en aquella època en què et vaig dir que deixava el nostre pis de Palma i me n´anava a Barcelona.
D- Apocalipsi íntima. No em sent amb cor de cantar aquesta capacitat d´imantació de na Bel Maria amb totes les coses, amb totes les persones, amb tots els seus actes més significants. Basteix la seva autonomia a partir dels que els altres n´ignoren. Sobre el seu món d´una clandestinitat negra s´aixeca un sol nostàlgic de prohibicions, d´entremaliadures, de foscors, de submissions insospitades.
E- Tamisat de records. El meu interior era com un gabinet de curiositats en què la peça més essencial havia desaparegut. Des que te n´anares vaig perdre el nord, el sud, l´est i l´oest i em vaig quedar emparpalat i empetitit com si fos una tereseta a qui han tallat tots els fils. Això no t´ho diré mai. Potser no ho creuries. Tampoc no et contaré que vaig posar el meu amic Jordi Permanyer d´àngel guardià perquè et fes la vida com més fàcil millor anassis on anassis i fessis el que fessis. Ell va ser qui et va preparar l´apartament de Provença-Passeig de Gràcia amb una terrassa sobre la Pedrera que tu creies que era una troballa de la tia Joana. Ell organitzà aquell party a cals Rodés en què t´oferiren la feina de dissenyadora a l´estudi de publicitat Blum and Poe. Ell va fer un càsting entre totes les seves amistats femenines per trobar la dona, Jacquelín Saura, que pogués fer-te caure en les xarxes amoroses que més s´avinguessin amb tu. Quan en Jordi m´explicava cadascuna de les passes que feia em semblava que no era veritat. Com si algú em contàs una història inventada en el fons del cervell i que no ha existit mai. Però quan em telefonaves i em descrivies les teves sensacions, els teus nous amics, la teva feina, les teves emocions, em temia que allò era una realitat més potent que qualsevol relat que el meu cap enfollit hagués pogut imaginar.
Així funciona el curs ordinari de les coses quan hi ha algú que t´estima com jo. Això no t´ho diré mai. Sobretot ara, quan l´atzar que no podré controlar mai, va fer que en aquella excursió a Cadaqués el citröen, que conduïa la teva estimada Jacquelín, pegàs dues voltes de campana en un revolt perillós amb aquells tràgics resultats que ja coneixem. Els metges m´han dit que quedaràs coixa de la cama esquerra, però que amb unes operacions de cirurgia plàstica podràs tornar a mirar-me als ulls amb aquella presència de dea grega. Et salvares perquè no duies el cinturó posat i la porta es va obrir mentre sorties projectada contra una olivera surenca a la vista, pètria al teu cos. Una altra paradoxa de la seguretat.
F- El misteri s´obstina tot el temps. Na Bel Maria camina per un cementeri. Duu branques d´ametler florit. En el cementeri no hi ha ni una ànima. Arriba a l´avinguda principal. Una dona avança davant ella. Na Bel Maria li va ben darrere. La dona agafa fua entre un laberint de carrerons i nínxols. Na Bel Maria no veu quan se´n va, però la dona ja no hi és. Mira una mèrlera mascle amb el bec carabassa damunt un xiprer sec. La mèrlera alça el vol i un vent que corr de tomba en tomba la tira cap endarrere. El cementeri és buit. Na Bel Maria, dreta devora la darrera tomba amb una làpida de formes arrodonides, posa les branques florides d´ametler en els forats d´un cossiol verd que hi ha damunt el marbre. La làpida negra és buida, fora de merdes d´ocell i una paraula solitària: Gaudete. Na Bel Maria s´agenolla. Agafa un parell de copinyes marines i les col·loca sobre les lletres. Sembla com si resàs. Plora.
Per què podia saber que tot passaria com va succeir des que na Bel Maria em va deixar? És una pregunta que no sé com respondre encara que en tenc molt a prop el desllorigador.
