Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d´encarnacions

Sementer de sensacions

Estimat Dàior, no deixis d´explorar tots els estrats del temps. Fins i tot pots entrar en un text teu d´abans per viure´l de bell nou i agafar el sentit dels mots que romanen encara incompresos. No oblidis que la infantesa és el lloc i el moment de tots els nostres orígens

Sementer de sensacions

La fragilitat extrema de tot. M´agraden els fantasmes. De vegades escric una cosa per poder parlar-hi ansiosament. Els captur amb llaços de sons i d´ambient. Ara m´he dedicat a col·leccionar indicis: a) una frase teva en una plagueta; b) l´àlbum de fotografies que em feres després d´aquella excursió a la Victòria; c) un perfil de rosa de pols que hi ha en un dels teus dibuixos; d) la banda sonora de Pierrot le fou; e) l´ombra furtiva d´una al·lota morena que entrava en aquell cotxe dins la nit americana de Blue Velvet; f) el terror de les pallisses dels policies a l´1-O de Catalunya; g) la irrupció de la sensibilitat en temples chic (La dolce vita, Swinging London, La grande bellezza...); h) la meva dislèxia patològica i les faltes d´ortografia que tant et repugnen; i) l´estreta de la gelosia; j) una reproducció en ivori del David de Miquel Àngel; k) escriure bé és nedar davall aigua i retenir l´alè; l) la projecció d´una ombra damunt una altra ombra damunt una altra ombra, etc.; m) com tenc l´alfabet de les emocions?; n) vull llegir una teoria de l´adolescència; o) fer una summa de mormols, una antologia de sospirs; p) aquella cançó: "The foolish things" de Billie Holiday; q) els pètals humits i una erecció sorda; r) una certa al·lèrgia a l´èxit i una voluntat de fracàs; s) fugir de la terra segura de les conviccions; t) molts ocells, roses i clarobscurs que surten d´un quadre de Giorgione; u) som un procés de demolició; v) només compten les hores en què la bellesa es pot degustar amb amics; x) l´alcova del desig; z) estic dins un camp magnètic de benestar. Ha! Ha! Ha!

L´aventura d´un relat. T´esbutzes de rialles quan m´escoltes en aquesta claror difusa plena de fum d´aquest bar que tu batejares com "Renéixer". No seré fidel a res. Ni a la veritat del document que podria ser una sortida. No em deies que m´agradava provocar l´amor sense sentir-lo? Quantes d´històries s´han trunyellat al voltant d´aquest malentès anomenat amor? Et vaig dir que no volia caure en un parany tan infantil, tan tronat. El fulard vermell és el títol d´un conte que et vaig mostrar a la primera trobada. No sabia que t´agradassin les històries sadomasoquistes, em digueres com una manera d´entrar en olivetes. Sabia que cercaves una forma d´excitació en el projecte que s´insinuava darrere les meves paraules. I la meva recerca era en un parell de sentits més innocent del que semblava: volia esbrinar allò que els mots saben de nosaltres i allò que nosaltres ignoram dels mots Per a tu era tot el contrari. Semblava que negaves els dobles sentits i volies conèixer el final des del principi. Això em treia de polleguera. És el final allò que m´aspira i m´inspira tota la nostra història, em deies mentre pegaves una calada llarga al camel i em tiraves com si fos distretament tot el fum als ulls. No en volies saber res, hi havia una sordesa a les ressonàncies que eren la part essencial del meu univers. No t´agradaven tampoc les meves referències literàries (Auden, la Dickinson, el Valéry, Azorín, la Matute, Pavese, els presocràtics, la Sagan, Ferrater, etc.), i tu restaves dins una llunyania molt ben estudiada que em feia sentir la solitud llarga del temps posterior a la meva al·lusió. Et repetia quasi cridant que els mots també fan una imatge i no em contestaves. Semblava que havies partit en una de les teves caceres d´on tornaves esgotat amb alguns d´aquells tresors que em mostraves com si no res. Una frase: l´amor és viure en la imaginació d´algú. Una idea: sota la vulgaritat hi ha tresors. Un sentiment: viure junts sense l´altre.

Et veig fet un zombi. Per què fugies de les atraccions tenebroses? Per què em demanaves com un condemnat que no tocàs certs temes? Per què em llançaves dins un clima de fatalitat i de redempció que no tenia agafador? Per què em contaves que escrivies les cartes que hauries volgut rebre de les teves amants? Per què t´enfonyaves dins llodrigueres mortíferes que esdevenien un cul-de-sac on sempre acabaves acorralat? Per què coixejaves amb tot allò que corries? Per què tot d´una que començaves un camí tostemps t´obstinaves en la indignitat de tu mateix? Per què t´amagaves darrere pantalles que ho maquillaven tot? Per què esdevenies fals, mentider, hipòcrita sense cap necessitat i per un pur gust de contarella? Per què et deixaves devorar per la guineu que amagaves davall el teu abric? Per què eres tan inactual? Per què et mossegaves les ungles com un adolescent verd? Per què repeties que el pessimisme fa feliç? Per què entraves en les imminències com un orat? Per què eres tan exacte i intens? Per què veies la vida com una sala d´espera per a viatgers de tercera classe? Per què t´assemblaves a una pel·lícula de Jacques Tourneur plena d´interrogants? Per què no t´aturaves de reinventar-te? Per què et passejaves pel jardí del Bé i el Mal com si fos un ca nostra?

No em feies companyia. Quan em deies això t´hauria rapinyat, m´hauria llançat als teus malucs i t´hauria arrabassat trossos de carn que escopiria damunt els meus quaderns en blanc o damunt els gargots bruts que volien pintar la nostra història. Sí, ho havia decidit des del principi. Contaria les manipulacions que feies dels meus pensaments, els paranys que em posaves per fer-me anar cap als teus territoris, aquella forma d´acaronar-me que em deixava cops blaus interiors que no podria denunciar mai —tanmateix els assaboria com una llepolia— i que eren les teves empremtes, la demostració real de la teva existència que sempre associava a un amic invisible que em venia a veure quan les espelmes s´apagaven i el fred m´entrava per totes les retxilleres de l´esperit. Per què no existies?

Compartir el artículo

stats