Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Si tu deies

Saps, estimat Dàior, quin seria l´epitafi que m´agradaria veure escrit sobre la meva tomba? ´Amor Omnia´

Si tu deies Mateu Coll

Guardar l´indispensable i suprimir l´inútil. I si fos a l´inrevés? Guardar l´inútil i suprimir l´indispensable. Intent no oblidar allò que m´ha impressionat, que he vist de bon de veres per contar-ho. Vull fer de les meves mans una memòria escrita. Algunes vegades em qued penjada en el gest furtiu i elegant d´una persona que em parla de qualsevol cosa. Voldria fixar el moviment com fa el cinema, com fa l´escultura. Les coses no han passat mentre no són contades. Calia que en aquella entrevista recercàs els nombrosos passatges entre joia i abatiment, entre somriure i resignació, entre fatiga i apoteosi. Sempre necessit tocar el viu de l´os d´una meteorologia íntima.

Cal que la vida entri per tots els porus de les paraules. Em va rebre en un interior despullat en què cada moble —la taula, un canterano, dues butaques amb una tapisseria de retxes blanques i negres— semblava un company necessari. El terra era de rajoles grises i les parets tenien un to verdosenc rentat com si tota la cambra agafàs aromes d´aquàrium. Quan vaig entrar va obrir la finestra que pegava damunt un jardí on hi havia un fons de pins. A la claror un poc tapada d´aquell capvespre de tardor vaig veure que a les parets no hi havia cap quadre. Sempre m´ha fet feliç comprovar que un espai guarda una sintonia amb la persona que l´habita, que l´umpl, que el fa viure. Em va demanar si volia beure alguna cosa. M´hauria agradat que abans de servir-me aquell tassó d´aigua fresca em mostràs el seu estudi.

Hauria estat una forma més fàcil de poder parlar de la seva feina amb les obres davant per davant. Vaig treure una plagueta on havia fet una llista de preguntes que preparava per si em trobava en situacions com aquesta en què em sentia ara: tallada, sense veu. Abans que hagués pogut dir res ell va començar a parlar amb aquella veu fonda i una mica vacil·lant que em deixava descol·locada. Ha tingut mai una mostela? En la meva feina és bo de fer engrunar-se. Fa uns mesos mentre acabava una escultura de ferro aquesta ungla em va quedar entre dues plaques esmolades. Per sort no em vaig tallar el dit, sinó que només me´l vaig esclafar amb la intensitat necessària per poder sentir uns punts de dolor que ja havia oblidat. Aquí vaig pensar en la mort de la dona i la filla adolescent en un accident aeri feia uns tres anys. En aquesta època va pintar la sèrie Imprevist mentre estava ingressat en un hospital psiquiàtric. S´ha demanat mai per què serveix el dolor? Per a mi és una obsessió des de la infantesa, quan em dedicava a torturar i matar amb tota casta d´eines cucs i mosques i papallones i ocells i ratolins i escarabats i granotes i rates pinyades per experimentar com funcionava el dolor i la mort. Encara no tenc cap resposta utilitària ni he pogut inventar cap teoria que pugui fer més suportable l´existència. Si vostè em diu que la meva obra està impregnada o amarada d´alguna definició de l´horror no li faré la quantra.

Que una persona estigui oberta o no als imprevists canvia per complet la seva experiència sobre la Terra. De la civilització com a crisi, vaig escriure. Aquell home em deixava a la intempèrie. Precisament els quadres de la seva època de dol desprenien el perfum de les grans primaveres, quan els roserars esclaten i taquen l´aire de bàlsams benefactors carregats de bellesa. La bellesa no salva res, amplifica l´horror representat, el fa irrespirable entre l´esglai de fons i la fascinació de la forma. No hi ha res més impur que la puresa. Vivim en la paradoxa? Aquells pètals que descrivia amb la precisió d´un miniaturista en obres de mides grans eren per a mi com la carn de la felicitat i per això sempre m´havia impressionat que aquestes peces sorgissin després d´un període de tanta desolació. Però ell no s´aturava i jo ja m´havia perdut: les imatges es confonen amb altres imatges dins el sincretisme del record, situades totes en un mateix pla per la impressió que han creat en nosaltres i que subsisteix quan el temps ho ha arrossegat tot. En l´instant que la mostela em va sortir era la fixació d´aquell dolor que a poc a poc oblidava: la taca negra del dolor dins l´ungla. I amb el temps la taca puja cap a dalt. La mostela esdevé un sismògraf com les taques d´algunes de les meves obres, que són pura figuració.

La meva mirada s´instal·la en el flou, en el flux, en el vaporós, en allò que té els contorns endolcits i que sempre resulta vertiginós entre el real i vertader. Mentre em tallava l´ungla amb la mostela al capcurucull veia com també em tallava el record del dolor i em sabia un greuer perquè després no me´n quedava res. Potser els meus quadres no són més que mosteles estotjades damunt la trama i l´ordit d´una tela, en el si del ferro o del marbre, tant se val: records solidificats.

Una densitat màxima em petrificava, em fervoritzava, em feia volera. Sé que em passaven moltes de coses alhora. Mirava amb fixesa aquells llavis sensuals que em contestaven a totes les preguntes que encara no havia fet. Sentia la intensitat dels seus ulls. No es crea afegint, sinó sostraient. Aquell home que havia passat misèria, isolament, censura, dols, incomprensió, l´incendi d´un dels seus tallers, em parlava com si s´hagués de morir i jo fos la receptora de les seves darreres voluntats. I jo no el podia seguir perquè aquell to de veu tan ple de ressons era una música que em deixava en un estat hipnòtic.

Pintar consisteix a atrapar tant l´invisible com el visible, amarar-se de l´univers per esdevenir un mateix l´objecte que pinta, és igual que sigui un codony o una marina, cal que el pintor es converteixi en el pinzell mateix. No es tracta de representar les coses tal com són en la realitat sinó tal com les percep en l´atmosfera i l´esperit del moment. Descriure la realitat no fixada, sinó canviant, no d´una bellesa hieràtica, sinó metamòrfica i bategant. Cal dibuixar sense atur perquè les coses no tornen a ser dues vegades de la mateixa manera i un gest, un racó de camp o la vida urbana, tot mereix un esbós. No és la mà del pintor qui dibuixa, ni l´ull qui guia, sinó allò que sent que s´imprimeix sobre el full, sobre la tela, sobre el fang. Ha pensat mai que l´ull que esguarda un quadre escolta tant com mira? Un dels meus mestres, Kawabata, deia que bastava amb una branca d´arbre ben pintada perquè se sentís el renou del vent. Sempre he volgut passejar-me per una imatge com per la vida vertadera. Hi havia alguna cosa commovedora en els seus mots.

L´amor és tot. Mentre ell anava parlant era com si sentís un cor tendre esclafat per una gran malura. Recordava les seves fotos després de la catàstrofe. No el vaig veure plorar mai. Tenia aquella cara com de màscara xinesa. Encara que això que cont sembli un relat que ha sentit en alguna altra part li puc assegurar que són paraules que surten de la meva ànima i van dirigides a vostè. Crec que va ser aquí que vaig reaccionar, nerviosa. Podríem veure el seu estudi? Ell es va aixecar a càmera lenta. Veig molt poca gent i quan algú em cau bé no sé contenir les paraules. Em vaig dissoldre en l´aire que l´embolicava i vaig poder absorbir la seva tristesa indefinible. Ell va anar cap a una porta que hi havia a la nostra esquerra i la va obrir amb lentitud. Com si aquella claror groguenca del capaltard em fes recuperar la lucidesa vaig veure l´amplària i la profunditat del seu estudi: era la mar gran, la mar antiga. I vaig llançar-m´hi amb la certesa que entrava en un món que s´acordava al meu desig: assistir a l´impossible.

Compartir el artículo

stats