La velocitat de la llum. Des del primer pis vaig baixar les escales de l´edifici Ramon Llull a tota. Els vàters del primer pis no funcionaven. Feia una calor espantosa. Suava. Em vaig amollar la cremallera d´una estirada. Pixava a gust. Ufff! Llavors va ser quan el vaig veure. Estava davant el mirall rentant-se les mans. Semblava que aquell brollador ufà que em sortia amb força no s´acabaria mai. Ell s´eixugà amb un mocador i va venir cap als urinaris. Es va col·locar molt a prop. Llavors se la va treure. I em mirava la pinga sense gens de pudor. Els moviments de la seva mà dreta eren clars i definitoris. Vaig enravenar de cop. Ell va somriure amb la complicitat dels assassins que tan bé coneixia. M´hi vaig acostar i li vaig menjar la boca. Després el vaig arrossegar a un vàter. Tancàrem la porta i començàrem a besar-nos, rapinyar-nos, arrabassar-nos la roba amb una fuitor bestial. Em sentia dins un terbolí negre i vermell amb un cos que s´obria per totes bandes. Que m´estrenyia, que m´ofegava, que em feia tremolar, que em donava gust, que em feia mal, que em devorava, que m´acaronava, que em feia tornar foll.
Sé que vaig dir fluixet: "atura´t, em corr molt aviat i vull que això duri". Allò era un inici de faules vencedores. No m´hagués pensat mai pegar un pinyol amb el meu professor de filosofia d´aquella manera tan salvatge, tan tendra, tan brutal, tan voluptuosa.
Un home que estima el plaer. Quan vaig descobrir la novel·la L´amant d´un dia vaig tenir com un sacseig interior molt fort. Aquell home madur que contava la història amistosa amb una parella de joves em va colpir. Era un trio amorós que començava amb una escapada cap al no-res, cap a la mar, cap a l´inconegut. Sé que em va causar una impressió tan viva que en vaig desitjar conèixer l´escriptor, Bernat Antoni Trebalí, que amb una volada potent m´oferia una narració que era un tour de force en el sentit com l´entenia Henry James.
Els bells preceptes sobre la fidelitat d´aquest professor de filosofia. Et mirava com un orat. T´estrenyia els dits com si t´hagués de rompre. El cel. Veia les capçades dels lledoners nus que tremolaven. No sabia si eres tu o formaves part dels deliris que m´encerclaven sempre seguit. Esperava, esperava amb el norai esplendorós de la teva mà dins la meva que la terra, el sol, la lluna, les galàxies errants i els planetes pròxims baixassin damunt la teva cabellera sense témer-nos-en. Et veig la cara gastada per les absències. Els indicis eren clars: et trobava el paquet inflat i m´adonava d´ una enravenada sorda. Ens aturàvem en un clar del bosc. Sentia els teus alens espessos. Un altre indici, una altra presència: tenies els pòmuls enrogits de fresc. M´acostava als teus abismes, m´hi enfonsava sense remei. Engolia la teva llengua, em menjava el pavelló de l´orella dreta, seguia amb la punta del llengot i un fil de saliva tota l´espinada i entrava com un lladre dins la boca cular, m´empassava l´obscuritat originària, m´enfonyava dins el teu cul fins a l´extenuació. Entrava tot sencer al fons de la gola d´aquells llavis molsuts i granats, estrets, fins que m´hi esqueixava.
He escrit això a l´alba. Eren els fragments esbojarrats d´un somni que m´havia despert amb la violència de les pol·lucions adolescents. No podia consentir que tot allò que havíem viscut aquella setmana només fos la memòria d´una pell rapinyada de records. Calia que salvàs alguna cosa de la desaparició que m´atacava per tots els cantons alhora.
Eres l´amant d´un dia? I jo et volia d´amant regular. Volia que fossis l´home amb el qual voldria envellir. Et cridava que havies de ser el meu darrer home.
I tu reies i reies com un esperitat que s´ha colgat amb un foll que caldria tancar al manicomi ara mateix. Era necessari que tot estigués equilibrat, les carns, les proporcions, els angles, les distàncies... I jo ho volia fondre tot. Fondre´m amb ell d´una forma obsessiva, contínua, adorable. I ell em fugia. Vaig passar dues setmanes cercant-lo. No va aparèixer pel campus. Va dir a la universitat que estava de viatge. A ca seva no contestava. El telèfon deia que no tenia cobertura. Em pensava que tornava boig de bon de veres.
L´art està molt més enllà de la vergonya. Potser en aquests mots hi ha una clau secreta d´allò que s´esdevingué: La mort és viva en la natura, per això les putrefaccions i les metamorfosis bioquímiques, per això la decadència, la degradació i els trencaments d´enllaços de les proteïnes vitals: la des-feta. Per reconstruir-se, per refer-se, per reunir-se, per reviure. Estadis de la naturalesa de les coses en constant resurrecció.
Ressuscitar tostemps com la pedra que sembla més estàtica i saps que bull amb els moviments inacabables de les transformacions electròniques. Com podria construir una fenomenologia de l´organicitat? Aquest temps era el teu, Ignaci. Els inicis de l´estiu ardent amb tota la feina contra els llocs comuns que anunciaves com una passió que et dominava. Et veig quan anaves a prop de la bassa del balneari Palau de la Natura per recollir-hi plantatges d´aigua o orelles de llebre. Allà va ser on crucificares sense esma la nostra relació. Segur que ets tu, Ignaci, que m´envies aquest crepuscle que no s´acaba mai, la nit dels morts, de les castanyes i els aglans, dels panellets i els bunyols, dels rosaris de carabassat amb una nineta aferrada. I amb la lentitud de la baixada de la llum, una lentitud gris sense ni una pinzellada de rosa, una lentitud finalitzadora, m´acompanyes d´enfora, Ignaci, vivíssim dins els braços d´ell, d´en Tomeu, calidíssim amb la verga d´en Tomeu dedins, rialler i frenètic, tots dos tots sols, traïció d´unes tendreses humides, amb les pudors vegetals de la fermentació de les fulles podrides que s´acaramullen pels racons del jardí, als caminals, damunt l´aigua del safareig i entre els cruis d´una persiana de fusta, amb una falsa calor que em desarma totalment.
No creguis que aquesta malaltia que m´habita, aquest enyor tan fort, aquest entotsolament de tu, m´atura la força d´estimar-te. Sent primer un gran silenci, un dolç i transparent silenci que m´enrevolta. Et veig dins el meu viure més domèstic. No amoll. Sé com han acabat els altres. Torn a trobar la meva desraó de viure i esper el teu cop de gràcia.
