No ens pertanyem mai tan íntimament com l´endemà de la catàstrofe. Aquesta frase l´amolla el novel·lista savi Robert Musil al narrador, que ja té tot el fang a punt per pastar els personatges d´una història que només es podria contar com un relat ben nodrit d´arxius i que ell s´estima més presentar com alguna cosa bastida amb les entreteles de l´entotsolament d´un home que xifra tot un conjunt d´esdeveniments que ens poden servir com a lliçó de vida.
Records d´infantesa intensos evocats amb una gran riquesa sensorial. Em veig com un passatger clandestí d´una guerra entre germans que vaig saber des del principi que es convertiria en la clau de volta de tota la meva vida.
Com corríem amb n´Aina pels boscos de pins vorera de mar de cala Embruna i després, suats i panteixant, passàvem la mà per aquelles escorces que suaven resina fins que ens quedaven els dits empastifats d´un perfum que ensumàvem com si fos el reservori de tots els afectes!
Com s´enduria la meva pell en contacte amb els escarabats, els banyarriquers, els llagosts, aquells insectes que amb quitines i serretes em deixaven el cos ple de talls menuts que coïen de mala manera i que em curava amb esperit de romaní de la padrina Maria Antònia de Búger!
Com escoltava en totes direccions, aclofat amb la meva còmplice germana dins els amagatalls dels caçadors i d´aquesta manera perseguia, sentia i feia part d´aquell entorn que veia fins al cel per damunt les branques de les alzines que quasi no deixaven passar la llum!
Com en passava, de gust d´agafar aquells enfilolls de corretjoles roses, petites campanes en flor, que col·locava entremig de la cabellera llarga color de palla de n´Aina, que reia i reia amb les seves dentetes com a llavors de blat, i corria i corria dins els sementers verds fins que s´amagava darrere l´ombra del garrover més alt de la contrada!
Com ho era, de feliç quan arribàvem davall la xicarandana gegantina que hi havia al jardí de donya Remei Massanet i ens estiràvem, n´Aina i jo, damunt la solada de flors liloses que formaven un tapís de les mil i una nits davall les branques esponeroses d´aquell arbre centenari i miràvem mans agafades com queia lentament aquella pluja suau de floretineues irisades de tons moradencs, i al cap d´una bona estona jo em girava de cop i em posava damunt aquell cos estimat i sabia que mai més no tornaria a ser tan feliç com en aquells moments tan curts, tan infinits!
Un lirisme negre pot donar compte del pes de la història sobre una còrpora humana que només volia la fraternitat, la justícia, la igualtat, la pau i la saviesa per a tothom? El nostre protagonista, en Jaume, i la seva germana, n´Aina, eren fills d´un oficinista que feia feina a la Sala i d´una mare cosidora. En acabar els estudis elementals es matriculà a l´Escola Normal per ser mestre. Ensenyar era el que més li agradava. I ho havia demostrat tot al llarg de la seva joventut, quan amb n´Aina organitzaren un cor que cantava cançons tradicionals i populars a les festes de la barriada de Santa Catalina, feien recitals de poesia dels grans mestres de la Renaixença i es dedicaven a ensenyar a llegir i escriure als nins de famílies humils a l´Ateneu Llibertari.
Eren d´esquerres, creien en els valors de la República i els practicaven dins la seva vida quotidiana. En Jaume no es va voler afiliar a cap partit perquè tenia unes idees lliurepensadores, però col·laborava amb l´Agrupació Socialista Catalinera i escrivia articles a la revista Endavant, d´Esquerra Republicana. Aquell estiu del 36 varen ajudar a organitzar el viatge dels atletes mallorquins que partien a l´Olimpíada Popular de Barcelona. Ells dos es morien de ganes de partir-hi, però anaven curts de doblers perquè havien hagut d´operar la mare d´apendicitis i en Jaume no trobava prou classes particulars per ajudar a dur la creu. I al final només hi va anar n´Aina, que cantava en una coral, Lliri Vermell, de la UGT, molt anomenada. En el comiat del vaixell al port de Palma en Jaume va plorar. Era com si el xapassin per enmig.
Va ser el més de maig del 36 que en Jaume va publicar un sonet dedicat a n´Azaña, que fou molt alabat per tothom. Amb n´Aina anaven a nedar a Can Pastilla i tornaven amb uns rams d´assutzenes que embaumaven tota aquella caseta de dos aiguavessos i un corralet amb una llimonera, un taronger i un gessamí que cobria el porxo.
Quan estallà el Movimiento Salvador de España tothom els aconsellà que s´amagassin a cals parents bujarrons. Però tant son pare com ell deien que no havien fet res. I els anaren a cercar. A son pare el tancaren al vaixell Jaume I i després a Can Mir, i a en Jaume a la presó provincial.
A en Jaume el jutjaren a l´Escola d´Arts i Oficis en la causa número 87 de l´any 1936 per "incitación a la rebelión", com demostraven, digueren, les seves col·laboracions a la revista Endavant. Era president del Tribunal que el condemnà a mort el senyor Sart. Fiscal, el senyor Mulet Fiol, i jutge instructor de la causa, el senyor Pere Morell.
Inscriure les reminiscències antigues, les sensacions ressorgides en els estrats del temps és com qui parlar una llengua estranya, estrangera. Cadascú de nosaltres porta dedins un museu que s´obre a pocs visitants i que fins i tot un mateix no pot visitar sempre. Fer excavacions en un mateix és una feina apassionant i dura.
Mumare quan va venir a dur-me aquelles dues llesques de pa amb sobrassada a la presó provincial el dia abans de la meva mort no treia cara. Vaig intentar animar-la tant com vaig saber. Li vaig dir que amollarien mon pare. Era la brama que corria dins la presó. Molts dels de Can Mir els deixen sortir i han d´anar vius abans que els tornin a agafar de bell nou. Perquè els maten a les voreres de les carreteres. Això darrer no l´hi vaig dir. Ella plorava, no s´aturava de plorar. Li vaig recordar que n´Aina estava salvada, que a Barcelona no li passaria res. I a tu, per què et maten a tu? No la treia d´aquí. Potser arribarà l´indult a darrera hora. Potser el bisbe hi farà qualque cosa. Ella em va dir que havia mogut cel i terra: s´havia agenollat davant els Massanet i uns botifarres que coneixia, havia anat al Palau, havia parlat amb un canonge. Ja no sabia per on s´havia de girar. Quan partia vaig caure dins la desolació. Aquella darrera nit vaig escriure un sonet per a n´Aina, per dir-li de cor que era l´única dona que havia estimat en la meva vida, en la meva curta vida.
Ens feren aixecar abans de sortir el sol. Dins el camió ens posaren a la dotzena de condemnats amb les mans fermades. N´hi havia que ploraven com a nins. Els dos camions varen fer moltes de voltes i revolts. Devíem ser per devers na Burguesa. Aquells soldats cridaven de mala manera i ens empenyien amb violència. Alguns ens insultaven amb paraules gruixades. I ens empentejaven a cops. Jo sentia una calma rara, com si allò fos un malson del qual despertaria d´un moment a l´altre. Em col·locaren el primer de la filera. Ens taparen els ulls amb un pedaç que feia pudor de benzina. Vaig pensar que després de morts ens cremarien allà mateix.
Començava a clarejar quan els soldats formaren a uns quants metres. El que comandava va dir les paraules de sempre. Sé que vaig pensar en n´Aina amb tota la intensitat del meu cervell. I el món explotà al meu costat.
Després vaig sentir un dolor fort a l´espatló dret i vaig caure. I vaig començar a rodolar. Era com si hagués caigut a un fondal que no s´acabava mai. Pegava a mates, a pedres, a troncs, a herbes punxoses, i seguia fent voltes i voltes com una pilota. Després vaig quedar aturat i quasi sense sentit. Enfora hi havia veus que es mesclaven amb trets. Tir de gràcia, un altre tir de gràcia, repetien. I aquell és massa enfora. Ja deu ser mort. No ho paga baixar. Crec que em vaig acubar.
Un sol calent i un dolor fort a l´esquena em despertaren. Era viu! M´havien donat per mort! Allò era un segon naixement, una segona vida!
Cent anys. Som al funeral d´en Jaume. Ha viscut quasi cent anys. La seva vida ha estat intensa. El pare fou assassinat. N´Aina, morta d´infermera al front d´Aragó. Ell aconseguí escapar-se a Alger. A la postguerra sa mare va anar a viure amb ell. Fou un mestre d´escola exemplar. Als anys seixanta va tornar a Mallorca. Sempre ha fet costura i ha ensenyat la veritat.
