El camp dels possibles és un univers. L´atzar és el que en podem atrapar. N´Aina tenia la sensació, el sentiment, d´haver estat depositada de qualsevol manera aquí, sobre la superfície del món del qual encara havia de comprendre els mecanismes de funcionament. Calia que s´acabàs d´arreglar. Havia mirat cap a la Rambla. Els plàtans s´havien vestit, especialment als capcuruculls, de fulletineues verdes i semblava que avançaven cap al seu apartament en un riu de verdor. Al fons la silueta del Galatzó s´amagava entre unes boirines que el primer sol faria desaparèixer.
La teva vida és el teu problema. La teva vida no existeix. La teva vida no és la teva, sinó la de tots aquells que es creuen en el teu camí. Per què li venien aquestes idees si havia dormit bé i no li feia mal res? Era la primera vegada que es posava uns jeans blavosos molt rentats i una mica romputs i recosits. I aquell pull de color negre amb un escot exagerat podria ser una bona combinació per a atacar els carrers de Palma i fer aquell itinerari que ja duia dins el cap amb tots els detalls exactes.
Feia dies que ho remugava.
Els esdeveniments s´encadenen en una continuïtat acerada i sense pietat. A n´Aina li agradava posar aquests paperets quadrats o rectangulars, post-its, a les portes, a les parets, a les rajoles de la cuina, a la gelera... N´hi havia pertot. Ella de vegades es posava nerviosa i els anava arrabassant amb una certa ràbia. Cadascuna d´aquelles frases la definia com una funàmbula del fracàs. Allò era el que li havia dit ell, en Jaume, feia pocs dies quan, amb la rialla més cínica que sabia posar, li havia insinuat que si no signava tot d´una els papers del divorci li podria passar qualsevol accident. Ell era així, groller, brutal, despenjat, aquestes coses que ara li repugnaven i que al principi l´havien entusiasmada. Com si fos el darrer mascle de damunt la terra. Ha! Ha! Ha! Es va posar a riure mentre es cordava unes tennis negres que li feien joc amb el pull i amb aquella espècie de rebeca llarga, fins quasi els genolls, un poc espelleringada de fàbrica, que era el darrer bel a la botiga de na Susi, la modista que sempre li trobava el vestit adequat per a l´ocasió exacta.
Quan va alçar els ulls es topà amb unes frases que havia escrit la nit anterior i que li donaven força: "Jo som el meu cos que pensa i és més intel·ligent que el meu cervell. Tota la meva pell té ànima!"
Calia que es preparàs un d´aquells cafès llargs amb molt de sucre, tones de sucre, que la deixaven dins un estat de lucidesa i de serenitat perfectes.
En entrar dins la cuina va veure un altre paperet que deia: "La porositat és la forma ideal de la meva vida. He tingut una vida?" Sempre es feia les mateixes preguntes. I això la posava en un estat d´irritació. "Contra la tirania de les ambicions m´estim més afinar la meva part sensible", allò estava millor. La cafetera era perfecta i la gran tassa de porcellana blanca s´omplia molt a poc a poc.
Indicació de posicions singulars enfront de les joies de la vida, els gusts del cos i la inèrcia d´un cos mort. Una dona un dia es troba davant una espècie de mur mental contra el qual ja pot pegar cops, que li tapa tot l´horitzó, enfosqueix el món amb la seva presència fins al punt de fer baixar damunt ella com una nit llarga i espessa on no brilla res, sinó molt vagament, escampats, alguns signes com a estrelles que la mirada, per tal de distreure´s del no-res que la xucla, s´entreté a confegir.
En Jaume era aquella clausura que la constrenyia i no la deixava viure. Per què s´havia torbat tant a entendre-ho? Segurament encegada per un sexe que li justificava tots els maltractaments, les obligacions, les brutors que en Jaume practicava d´una forma constant sobre el seu cos i el seu cap.
Primer de tot havia fet que trencàs tot el contacte amb la família. Després va tocar el torn a les amistats. Després als seus gusts. Després la va convertir en una presonera.
I n´Aina en va escapar!
Una atmosfera saturada de transparència. He sortit al carrer com qui entra dins el camí del calvari. Ho duia tot. Sabia ben a les clares l´itinerari. He baixat les escales cap a la Rambla a poc a poc. Una caiguda, un error, podia ser fatal. Quan m´he trobat entremig dels llocs de flors he vist que ja venien aquells violers liles d´un perfum que m´entusiasma. En compraré en tornar. No m´agraden els rams fets. Hauria de comprar també unes hortènsies rosades per posar a la terrassa. He vist una dona gran que m´ha recordat madò Pereta, la meva dida de Biniamar, aquell àngel que em va fer feliç tant de temps.
I he vist una escena que sempre m´ha acompanyat. Anàvem, madò Pereta i jo, a la conillera que hi havia a la part de darrere del corral de cals padrins. Ella alçava una tapadora de la gàbia i agafava un conill. Aquest és el més grassó i anirà molt bé per a l´arrosset sec. Davall el porxo ella havia preparat els estris: un plat fondo, una palangana i un ganivet que brillava amb el tall ben esmolat. Hi havia una cadira baixa de bova i una altra de més petita. Ella s´asseia, posava el conill en terra ben allargat. Amb un peu li esclafava les potes de darrere i amb l´altre les de davant. Llavors li estirava les orelles cap enrere i es veia el coll tot ple de pèl grisenc. Posa el plat fondo ben davall, em deia. I agafava el ganivet i xas! el degollava. El conill feia un parell d´esperonejades i la sang queia dins el plat. Jo mirava aquell suc vermell que s´ennegria com si fos un miracle. Quan ja havia fet la sang em deia que agafàs el conill per les potes cap per avall. Madò Pereta premia la panxa del conill per treure el pixum o la merda que hi podien quedar dedins. Després feia uns talls devora les potes de darrere i obria la pell per les potes i l´entrecuix. Aguanta fort, em xisclava com una ordre imperial. I amb una estirada forta l´espellava fins a les potes de davant. Després feia el mateix amb les potes de davant per treure la pell sencera. M´agradava veure quan li tallava el cap i l´obria en canal. Tot seguit en treia les butzes i les col·locava dins la palangana. Mirava això amb un fumet que sortia del cos del conill i amb una olor que m´entabanava per un costat i em donava gust per l´altre. Duu la sang a la cuina i agafa´n una altra palangana i les llimones, m´ordenava. I, mentrestant, ella netejava el conill davall una aixeta que hi havia devora la cisterna. Damunt un tallant el feia trossos amb una destraleta. I el posava dins la plata que li havia duit. Després sucava les llimones damunt aquell cos escorxat i ja anàvem tira-tira cap a la cuina per preparar l´arròs sec.
Uf! Ja som al pont de la Riera. En un no res arribaré al mercat de Santa Catalina. La meva destinació. Aquell pis que en Jaume m´ha robat, com tantes altres coses, està molt ben situat en un edifici antic. Des d´allà dalt es veu tota la badia de Palma. Em passava hores mirant les competicions de vela, els iots que arribaven, els transatlàntics, les postes de sol.
El cor glaçat. Repetesc dins el cap les coses que he de fer quan arribaré al pis del meu exhome. Ell obrirà la porta. Farà aquell somriure tan cínic. Sí, s´alegrarà de veure´m perquè es pensarà que hi vaig per firmar els papers. M´ho agafaré tot amb parsimònia. Li diré que podríem brindar per celebrar aquell acte definitiu. I aniré a la gelera per destapar una botella de xampany. Prepararé les copes. A ell, com sempre, li agrada que l´hi facin tot. I quan servesqui el xampany hi mesclaré el verí. Tot serà molt fàcil. No he de posar-me gens nerviosa. Serem dos cadàvers exquisits.
