Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d´encarnacions

Tenc un entorn de cap

Estimat Dàior, has d´estar pendent i caçar al vol les epifanies: quan dos mots entren en ressonància o dues notes fan una melodia, alguna cosa inesperada apareix i produeix de cop una revelació, una claredat increïble, una forma de veure coses que estaven amagades que et fa abraçar-les i comprendre-les completament

Tenc un entorn de cap sebastià perelló

Fa olor de llenya cremada a la foganya. És el capaltard d´un dia grisenc i humit. Camín amb els bastons de marxa nòrdica per devers Son Torrelló. No em puc treure del cap aquest matí. La feta terrible d´aquest matí. He telefonat a en Toni, el meu amic i metge de capçalera, i li ho he contat tot. T´has encaparronat. Ets un obsessiu de l´hòstia. Fes el favor de pensar en altres coses i no fer voltes al mateix. T´entenc. Ja ho crec que t´entenc. T´entenc tant que et pegaria una pallissa de ca si no fos que ets lluny. Les pastilles no serveixen per a res si tu no t´atures de pensar en la feta. Agafa altres idees. Tu ets un home que ensenya literatura en un institut. No pots pensar en el darrer autor que has explicat als alumnes? O en el somni d´aquell agró que es menjava els peixos del safareig del padrí que em contares fa poc i amb el qual volies escriure un conte? Deixa fer el que et fa mal. Però jo no escolt a ningú quan duc una cosa dins la mollera. I tornem-hi torna-hi: el dematí, el tren, la frenada, el desastre.

Només aquella oloreta de llenya cremada (crec que devia ser pi) que surt de la xemeneia cilíndrica d´una casa enrevoltada d´un hort de tarongers, em distreu. I també qued embambat amb el fum que sembla adormit i que forma com un nigulet que s´eixampla molt a poc a poc dins l´atmosfera, com si cobricelàs els ametlerars que encara tenen quatre flors blanques que sempre m´han fet molta de plorera.

Si li dic a na Bàrbara, la meva dona que té una paciència de santa, que m´he passat tota la caminada fent voltes a la feta del tren em dirà que puc anar a porgar fum. Sí, ha de ser una cosa guapa porgar aquest fum que fa olor de pi i entretenir-se fins que arriba la son i llavors posar-me a somniar amb el maleït agró que va al safareig del padrí Pere de Son Balistro i ens fa net de carpes de colors.

El concepte de ´vertigen´ en els parlants de llengua catalana. El narrador és molt curiós. Li agrada saber que les accions dels personatges han de tenir una exacta correspondència en la llengua que escriu. Per això el vertigen que ha tengut en Climent, el nostre protagonista, aquest matí dins el tren que el duia de Binissalem a Palma, pot dir-se de moltes maneres i totes expressen aquesta sensació d´acubament de veure la tela blanca que tapava el cadàver d´aquell home que s´havia tirat a les vies. No, ha estat abans, molt abans.

En Climent hauria pogut dir: el cap em roda. Em trob marejat. Tenc rodaments de cap. El cap em volta. Tenc giraments de cap. El cap em va entorn. Tenc un entorn de cap. Estic emmolinat. Tenc un amorrament de cap. Tenc marejos. Tot em roda. Em volta el cap. Tenc torbes de cap. Estic tarumbo. Tenc el cap emboirat. El cap em pega voltes. Em peguen marejos. Veig les coses a voltes. Se me´n va la llum dels ulls.

Enverinat de mala consciència. Primer el tren ha fet un renou sord com si hagués pegat a una roca, després ha semblat que estava a punt de descarrilar, després s´ha sentit la frenada que giscava, al final s´ha aturat cop en sec.

Dins el tren en Climent llegia la Poesia escollida de Llorenç Moyà. I en el moment que ha succeït la feta es trobava assaborint el sonet "Tercera estació (Jesús cau per primera vegada)" del llibre Via crucis, que deia: "Jo no sabia que caigués la rosa / intacta, com un pètal tremolós." I pumba! Aquell xoc de la maquinària contra un cos humà! El llibre li ha caigut de les mans. Unes dones cridaven desesperades, un nin d´uè s´ha posat a plorar. Hi havia gent dreta i un desgavell de nervis. S´han obert les portes amb un renou eixordador. El revisor passava i deia a tothom que s´assegués, que no era res.

I en Climent, de tot d´una, només ha mirat per la finestrella bruta de pols i ha vist un casetó de foravila amb una parra ben esmotxada que s´entrunyellava amb una estructura de troncs muntant un porxo on feia gola passar el temps. Després ha decidit aixecar-se i anar cap a la part de davant del vagó. Ha hagut de demanar permís a tres dones que ploraven i es consolaven mútuament i a dos homes que deien que el tren havia descarrilat. Finalment quan ha arribat a la finestrella que pegava damunt les vies ha vist el cos de l´home estirat a la vorera de les vies. I ha tengut por de reconèixer-lo. I ha partit de quatres cap a la porta. Quan intentava baixar un altre revisor li ha dit que tornàs dedins. I ha vist de més a prop aquell cos destrossat. I aquí és quan ha tengut l´entorn de cap i s´ha assegut enterra per no caure rodó.

Tota vida en comú no pot consistir més que en fortificar dues solituds veïnes. No em puc treure la feta del cap. Avui he comprat el diari. I la notícia només ocupava quatre retxes a la crònica de successos. No deia ni qui era l´home, ni com havia anat la feta. Però jo estic segur que va ser un suïcidi. Per què? No ho sé. El lloc, la dificultat de distreure´s de la vinguda del tren en un lloc tan tranquil. Els xafardeigs que vaig sentir dins el vagó.

Un alumne m´ha demanat la diferència entre artesà i artista. Li he dit que un artesà fa cent vegades la mateixa cosa, per exemple una olla de fang, per obtenir el mateix resultat. L´artista fa cent vegades el mateix gest, per exemple un conte, esperant cent vegades un resultat diferent. No li he explicat que quan vaig llegir Freud em vaig trobar de morros amb una definició que em va sorprendre. Definia la follia com el fet de fer sempre la mateixa cosa esperant un resultat diferent. Aquesta coincidència de definicions entre art i follia m´ha fet pensar sempre.

Quan he tornat a ca nostra na Bàrbara m´ha dit que a la botiga li havien contat la feta de l´home mort pel tren. Era de Consell. De petit havien matat son pare per roig. I sa mare, embogida de desesperació s´havia tirat al tren, precisament en el mateix lloc on ho ha fet ell. La filla deia que tenia Alzheimer. Però tothom trobava que per haver triat el lloc devia tenir el cap ben clar.

M´he posat a plorar a les totes. Aquella feta m´obria de bell nou un munter d´interrogants que intentaria esbrinar. Allà s´amagaven secrets de família que em podien revelar moltes de coses que només es troben escrites dins els cervells de la gent i que cap llibre no ha pogut recollir mai.

Compartir el artículo

stats