Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d´encarnacions

Espiga de foc

Espiga de foc Mateu Coll

Dormir amb el meu home, i pensar en un altre. Sentir la respiració feixuga del meu home, i pensar en un altre. Témer-me de la llargària del meu home, i pensar en un altre. Escoltar els batecs tumultuosos del meu cor amb la porada que desvetlin el meu home, i pensar en un altre. Moure la mà cap al centre del meu desig amb l´ànsia de no despertar el meu home, i pensar en un altre.

Repetir el nom desconegut d´aquell home a la taula del fons del cafè restaurant Rambla, mossegar cadascuna de les lletres del nom que no sé per assaborir-lo.

Saber que aquella criatura de la meva edat m´ha remogut moltes de coses i n´ha romput a voler. També ha despertat alguna de les meves urgències anestesiades per una vida massa domèstica.

Ha enlairat una espira que s´ha posat a cremar milers de quarterades de bosc que cap servei de bombers no pot apagar.

M´ha mirat de tal manera que m´ha fet sentir guapa.

Quan he sortit al carrer amb l´ímpetu d´una correguda, m´he posat a ballar. Segur que algun vianant m´ha pres per una dona tocada. Tocada de bon de veres.

Escrúpols. El narrador podria intentar descriure d´una forma ordenada els vertígens que passen pel cap d´aquesta mare de família feliç, casada amb un comptable de banc amb dos fills, una al·lota de vint-i-sis i un bergant de desset, que cop en sec s´ha vist travessada pel descobriment d´una existència nova que li capgira tot el seu món de cada dia i la converteix en una heroïna de fulletó que no se sent capaç d´interpretar.

Es diu que hauria d´abandonar els fills, destrossar n´Aina i fer malbé la relació amb n´Enric, trair el marit, n´Andreu, fer tornar boja la seva mare, Rosa, vídua i malalta, decebre els amics, convertir-se en una pària, en una desgraciada, en una esbojarrada que no té enfront per aconseguir allò que desitja.

No vol tenir paciència, no vol renunciar al descobriment d´unes sensacions noves, no vol saber que entre el desig i l´amor hi ha les mentides i les capitulacions i els fracassos.

Creu en la primera mirada, creu en la primera impressió, creu en el primer contacte encara que sigui imaginat. Creu en el llenguatge dels ulls, dels gestos, de les insinuacions, de les absències. Creu en el vertigen del desconegut, d´aquell desconegut del cafè restaurant Rambla que s´ha torbat un temps infinit a descobrir-la quan ella ja l´havia afinat feia molt de temps i l´havia cartografiat amb tots els accidents, mars i cels del seu cos, amb els sons de la veu cavernosa, amb les rialles que feien despertar entusiasmes, amb aquella frescor en tots els seus gestos com si fossin inventats en cada moment, nous de trinca.

Aquesta casta d´home que fa que una dona ho deixi tot. Na Paula i n´Andreu s´havien conegut a la revetla de Sant Sebastià del darrer any que en Ramon Aguiló va ser batle de Palma. Ell recorda fil per randa tots els equilibris que va haver de fer per fugir de na Marilena, que l´atacava per totes bandes, i lligar-se la seva cosina, una Paula alta i amb una cabellera negra i llarga i uns ulls d´un verd clar que desprenien estrelletes, que feia poc que havia deixat Inca i treballava a una boutique de roba cara.

Na Paula podria recordar que deixaren la colla per fugir com dos lladres amb el cotxe de n´Andreu cap a la Bonanova. Allà aparcaren en un trast just devora un bosquet des d´on es dominava Palma. Primer varen fer una volta i ella anomenava els llocs que li agradaven entre aquella munió de llumets: la Seu, la Llotja, el Club Nàutic, l´Almudaina, el Pesquero, el Castell de Bellver, l´Arenal, el far de Portopí... Després ell li contà la seva vida a tota velocitat, els estudis de comerç, el treball al banc, la mort dels pares en un accident de cotxe, la seva solitud. Ella es va estremir i fou la primera que el va besar com una amiga que et consola i, a poc a poc, com una amant rabiosa. Acabaren dins el cotxe, on estiraren els seients, es tragueren la roba a manotades i pegaren els primers pinyols apassionats, que serien fèrtils i dels quals al cap de nou mesos naixeria n´Aina.

Es casaren a corre-cuita, perquè quan un ha fet Pasqua abans del Ram i és de classe mitjana alta convé que l´escàndol no es faci visible. Anaren de lluna de mel a Andorra i a Barcelona. Tornaren carregats de cremes i vaixelles.

N´Andreu l´havia convençuda que era la dona de la seva vida. I havien arribat grans joies: el naixement de n´Aina, la seva criança plena d´aventures per a una parella tan poc ninera, l´adossat que s´havien comprat a Son Rapinya, des d´on es veia la mar de la badia, els tres pins i els cinc tarongers i una llimonera que hi havia al jardinet de davant ca seva, l´olor càlida i acollidora del marit, les seves mirades sobre la boca de na Paula, sobre els pits, les anques, aquella manera d´estimar-la, calma i serena.

Després hi va haver una revisió mèdica terrible. N´Andreu era molt previsor i cada any es feia un reconeixement important. I amb la colonoscòpia li descobriren el càncer de recte. Varen ser uns mesos de nervis, de visites a l´hospital; després, l´operació i la convalescència. Però ara ja només es feia una revisió cada any.

N´Enric va néixer al cap d´un any que l´haguessin operat. Va ser com una gran festa.

Però ara, després de la darrere colonoscòpia, li han dit que cal fer més proves. El doctor Salter ha insistit que té por que hi hagi una part del budell amb uns nòduls estranys que cal extirpar tot d´una.

El desastre cova. He tornat al cafè restaurant Rambla. Era l´hora en què ell hi sol anar. Quan em dutxava havia pensat que calia tallar aquesta follia de soca-rel. Però quan m´he vestit, quan m´he maquillat, quan he partit com un autòmat, sabia que les meves passes em durien una rere l´altra a aquella tauleta de marbre que ocup just a la dreta de la porta des d´on puc veure tota l´extensió del local entre el renou de les converses, els crits de les comandes dels cambrers, les rialles d´alguns clients i aquella boca que em menj amb els ulls, la boca carnosa d´un home que ja ha començat a descobrir-me tota sencera i pel qual faig les poses més estranyes que puc imaginar sense ser conscient de cadascun dels meus actes.

Pens en ell a totes hores. Li ho he dit. No sé com ho he fet. Ell m´ha contestat que també. Hem sortit del cafè restaurant Rambla com si fóssim uns malfactors. Sempre que trob l´amor és com si robàs. M´he d´amagar. Hem anat cap a la murada, cap a la mar. Em sentia esgotada de desig. Ell m´ha tocat la mà i he tremolat com si em morís de fred. Ell m´ha dit que era periodista. No m´interessava. Em trobava dins les ganes, els trebolins, les pors, els somnis, les calors, les mossegades, les gateres, les temptacions. Ell em foradava amb els ulls negres. Això és la història d´un home casat que troba una dona casada i les seves vides trabuquen. No m´importava perdre´m. M´era igual tot. Em sentia la veu plena de llàgrimes.

Quan m´ha agafat per la cintura, em fonia. M´ha duit a un banc a prop d´un parc amb una escultura d´una dona envoltada de nins. M´era igual. Allà l´he devorat.

Els mots que no es diuen són sovint els que fan més mal. Na Paula va amollar que partia: a n´Andreu, als seus fills Aina i Enric, a la seva mare. Tot va ser molt dur. Deu dies de bregues, de crits, de retrets, de tristeses, de malenconies, de dolors. El doctor Salter va assegurar que el càncer s´havia reproduït d´una forma més agressiva. N´Andreu va intentar el xantatge del malalt, de l´abandonat, de l´enamorat. I no hi va haver manera.

Na Paula i el desconegut s´havien de trobar a la plaça del Sol. Ella hi va arribar la primera. Ho sabia. Llavors varen sonar les sirenes de les ambulàncies. I ell no arribava. Després va passar temps, molt de temps. I ell no arribava. Després va saber de l´accident a la via de cintura. I dels morts.

Sempre són males d´escriure les darreres escenes sobre els estralls del desig i la fragilitat de les nostres existències.

Compartir el artículo

stats