Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d´encarnacions

Pintar un misteri

Estimat Dàior, les grans obres són aquelles que saben preservar el no aparent sota l´aparent, l´amagat a l´interior del manifest, el negat en l´afirmat, l´incomprensible al voltant de la comprensió, l´inefable a través del discurs, l´informe darrere la forma

Pintar un misteri

A

Horabaixa. Na Joana entra dins la cuina i mira per aquí i per allà cercant pastissos de sa mare. No en troba. Obre la gelera. Beu un glop de taronjada, xafardeja entre les verdures, agafa una pastanaga negra. Tanca la gelera. Llavors recorda que hi ha magdalenes, que n´ha vist un paquet per encetar aquest matí. El cerca, el troba, l´obre i n´agafa una. Pren un ganivet del calaix dels coberts, l´utilitza primer per tallar la magdalena verticalment sense treure´n el paper i després per untar-ne de sobrassada l´interior, ajunta les dues meitats, ara farcides, i salta damunt el marbre de la cuina, on s´asseu i comença a rosegar amb mossegades petites la magdalena, que no li porta cap record de la infantesa ni res que s´hi assembli. Bé, el que sí que li agafa és set. Mentre beu un tassó d´aigua, li sembla sentir un soroll que no pot identificar. Són gemecs sords. S´atura de beure i el so es fa més potent i més clar; diria que són dues persones que respiren molt fort i alguna cosa més, com si panteixassin, sospirassin o s´ofegassin o acabassin de pujar les escales correntsos. La intensitat creix i apareixen monosíl·labs ah oh hummm sííí, i el ritme va augmentant mentre na Joana, que no ha perdut el remuc, ja escorcolla d´on ve el rebombori: de l´altra banda del celobert. Na Joana no dubta a enfilar-se damunt la pica per arribar a una finestra molt alta i descobrir la font d´aquells renous plens de misteri. De puntetes veu el cap d´una dona que es mou com a sotragades amb una expressió estranya al rostre. Veu que davall la dona, que està asseguda, hi ha una al·lota amb una expressió semblant a la de la que l´oprimeix, i totes dues estan damunt d´una taula fregant-se l´una contra l´altra. Com si l´al·lota volgués aixecar-se i la dona no ho permetés. Un corrent calent se li estén per tot el cos. Té por que la vegin i torna a acotar-se, amb els cinc sentits a l´altra banda del celobert, oblidant-se gairebé de respirar, amb la boca seca de tenir-la oberta. Al cap de poc sembla que ja hagin acabat de boixar, no se sent res més, i na Joana decideix seguir amb les seves activitats berenadores d´horabaixa.

B

Hi ha imatges vives i n´hi ha de mortes, qui no veu això? A na Joana li agradava mirar l´aire que hi havia entre les coses, la continuïtat del visible, la respiració del món, els dibuixos amb mà lleugera de formes d´ombra, el lloc de la sorpresa, i, entre línies, el tremolor del temps.

Corria per aquella plaça de l´Escorxador per anar cap a ca na Lola. Sabia que ella la podria informar, la podria entendre, li podria explicar qualsevol cosa. Li agradava na Lola perquè feia molts d´anys que la coneixia, des que era una nina petita, i sempre l´havia tractada com una nina gran, sense totes aquelles bogeries i nyeu-nyeus que converteixen els infants en vertaders subnormals. Era una dona tota il·lusió: il·lusió de moviment, il·lusió de matèria, il·lusió d´espontaneïtat, il·lusió d´autenticitat. Aquella il·lusió polimòrfica li resultava molt tonificant. Feia una fredor siberiana i na Joana es va posar la gorreta vermella de llana que duia dins la motxilla. Quan la va obrir va veure que hi havia aquella botella de colònia de gessamí que feia uns quants dies havia comprat per regalar a na Lola. I això la va tranquil·litzar.

"Has de tenir l´ull del falcó i la paciència del llop", li havia dit na Lola la darrera vegada que es varen veure, quan na Joana li contava coses d´aquella mare seva que era un sac de sorpreses. "Ta mare sempre em posava els sentits en acció", havia dit també na Lola, i na Joana distingia entre el gra de veu de les seves paraules alguna cosa com a perduda, com a oblidada, com a malenconiosa, que sabia molt bé d´on venia.

Na Joana va tocar el timbre d´aquell àtic segona. I tot d´una la veu de na Lola li demanà qui era. "La teva filla, Joana", va contestar sense cap vacil·lació. I la porta va fer clec i es va obrir, i na Joana va pujar de quatres cap a l´ascensor, va esperar una estoneta fins que va arribar i després va emprendre el viatge cap a les altures.

C

Una gran llum surt de les coses ambigües, del veïnatge de contraris. Na Lola va sentir una gran alegria quan escoltà la veu de na Joana. A aquella nina que ara ja era una joveneta de setze anys l´havia pujada ella i la considerava com una de les seves obres mestres. Llàstima de tot allò que va passar. Però no volia tornar al record, al passat, a l´impossible. Precisament avui havia escrit al blog on amollava el seu devessall de sentiments alguna cosa que anava per aquí: tot el que és pensat i sentit no és altra cosa que l´aparició del no aparent, la manifestació de l´amagat, l´afirmació del negat, la comprensió de l´incomprensible, el discurs de l´inefable, l´accés de l´inaccessible, el cos de l´incorporal, l´enteniment de l´inintel·ligible, la forma de l´informe.

Aquella nina, aquella al·lota, li duia la vida i la mort. El record i l´oblit. El plaer i el dolor. L´alegria i la pena. Però no podia ser que tres anys després de separar-se de na Rosa li durassin aquelles punyides al pit que li produïen un panteix fort i unes immenses ganes de plorar.

Quan obrí la porta es varen estrènyer molt fort dins els braços una de l´altra i na Lola va poder dissimular l´emoció que l´amarava.

D

Troballa. A la butxaca del seient del taxi que acabava d´agafar vaig veure un llibre. Segurament l´hi havia deixat un passatger. La coberta i el títol estaven arrabassats. No tenia cap idea sobre l´autor, i allò m´intrigava. Era una espècie de nouvelle en francès. El narrador es presentava com un vell novel·lista al qual havia abandonat la inspiració. Somniava escriure encara una novel·la. No dotze, ni cinc, ni dues: una novel·la, la darrera. Demanava això a la Providència sense gran il·lusió. Novel·la? No se sabia gairebé què entenia ara la gent per novel·la. El gènere havia envellit. Què escriuria? I llavors es passava vint planes fent una definició negativa d´allò: diria novel·la a tot el que no seria clarament i específicament altra cosa. Havia de fer una darrera dansa lluny de la grandiloqüència vana. Això faria. Escriure una novel·la que fos una destrucció de la novel·la, l´explosió de la novel·la, l´absència de la novel·la, la novel·la del buit de la novel·la.

Quan el taxista em va deixar a la plaça de l´Escorxador, vaig veure na Lola amb na Joana des de darrere. M´agradava saber que anaven tan juntes. Na Lola havia estat l´amant de na Rosa durant quinze anys. Després na Rosa l´havia deixada sense explicació. I s´havia lligat amb una dona gran. I s´havien casat. Na Lola quasi es va morir de pena els dos primers anys. I l´únic consol que tenia cada dia era aquella filla postissa que no la deixava mai, que la cuidava, que li deia mamà.

Compartir el artículo

stats