A
Treure les frases del no-res en una espècie d´espasme respiratori. Així vol escriure aquest narrador regionalista, prolix, mal puntuador, confús, ambigu, purità, sexista i, potser, insuficientment antiracista, que conrea els fantasmes del passat i les purgues del present en una contarella sense ordre, amb punts de vista múltiples i encavalcats, amb el temps que esclata i la consciència que s´esmicola, que cal descobrir davall cada mot com una presència molesta i obscena més o menys condensada segons els casos, amb una història que fa voltes damunt ella mateixa, cap endavant, cap enrere, s´enfonsa, es perd, s´interroga, dubta, sense brúixola, semblant i diferent sota la llum del sol.
B
El repte que esdevé un turment. Martí, mires la teva filla Joana de trenta anys que amb un grup d´amics prepara les taules per a la música dins la gran porxada tancada de vidres i convertida en pista de ball i sents que el temps ha passat a una velocitat vertiginosa. Aquesta idea et sembla d´una pobresa asfixiant. I estàs segur que d´un moment a l´altre et pot pegar un atac d´asma. Per això et poses la mà a la butxaca dreta de l´americana i trobes el flitador de ventolín que et servirà de cirineu en qualsevol moment de l´atac.
Què et passa, Martí? Pareix que has vist un fantasma, et diu la veu punxosa i inquisitiva de la teva dona, Aina Maria, que s´ha ficat com un imprevist dins els teus desveris. Venga, no badis que encara m´has d´ajudar a col·locar els noms a les taules. I els convidats arribaran d´aquí a no-res. Hi ha coses que no les pot fer el servici.
Potser no has sentit totes les paraules, però saps que ara no és el moment de deixar penyores a l´aire. Caldrà que recobris la consciència i sàpigues que qualsevol pas en fals pot esbucar els teus plans pensats i fets amb la precisió de les coses irreversibles. Mentre poses les targetes d´aquelles persones, amics i coneguts, que heu convidat per celebrar els teus seixanta anys, ben dirigit per una Aina Maria que duu un turbant daurat per no fer-se malbé la permanent, sents que la paraula "patètic" t´ataca com una mosca vironera, i la intentes espolsar amb la mà esquerra amb gestos exagerats. No hi ha mosquits, no cal que manotegis, els fregidors d´aquestes bèsties funcionen a la perfecció i entre les flors del centre de cada taula hi ha un vaporitzador inodor que els fa fugir o els mata. Tens els ulls vermellíssims. Ara, quan anirem a canviar-nos, t´hi posaré un col·liri boníssim. Mem, mira´m, això té tota la pinta de conjuntivitis. Somrigueres per dedins. Si sabessis la bramada que m´he pegat després de dinar tancat al bany, potser podries entendre alguna cosa d´aquesta vermellor. Però no ho pots contar a ningú. Potser ni a tu mateix.
C
Una música severa i implacable, premeditada i freda. El narrador es projecta intensament en el seu protagonista. El veu quan va anar a Barcelona la setmana passada per acabar les negociacions amb la cadena d´hotels Gaspar. Des que es va casar amb n´Aina Maria, té tota la confiança del seu sogre, el poderós empresari Borràs, que li va donar el control dels hotels de l´estranger. Ara amb els Gaspar volen obrir dos nous complexos als Cayos de Cuba i la mort de Fidel Castro els afavoreix. Tot va anar bé, les negociacions foren fàcils, arribaren a un acord. I en Martí tenia tres hores lliures per endoiar abans d´anar cap a l´aeroport. S´assegué al Bar Zurich de la plaça de Catalunya i dins un horabaixa daurat i molt calent per a principis de desembre contemplava indolentment les masses de guiris que entraven a la Rambla de Canaletes i en sortien com un moix somnolent. Havia menjat massa al Botafumeiro, aquell restaurant gallec on fan les espardenyes millors del món. La darrera copa de calvados el va tombar i hagué de fer un esforç per acomiadar-se d´en Ferran Gaspar amb dignitat.
Dins els fums espirituosos passaven pel seu cap aquells anys de finals dels setanta quan estudiava Dret a Barcelona. Va ser un revolucionari, volia destruir la societat de classes, aconseguir l´alliberament nacional català, va anar a unes reunions d´uns amics seus del PSAN, va participar a les manifestacions de l´Assemblea de Catalunya (hi cridaven "Llibertat, amnistia i estatut d´autonomia") i s´enamorà perdudament de n´Helena. Era la dona de la seva vida. Es casarien i serien feliços. Ella feia teatre a la cúpula del Coliseum amb en Ricard Salvat. A l´estiu ell la va dur a Mallorca. I després les coses varen anar ràpides. N´Helena desaparegué perquè estava molt malalta. No volia veure ningú. Li va enviar un missatge per la seva amiga Ester. Ell va sofrir molt. La cercà com un condemnat. Acabà la carrera. Es va casar i un dia va rebre una telefonada de n´Ester que li deia que n´Helena s´havia mort.
D
Una llum estranya. En Martí va baixar per entremig dels guiris cap a la Rambla de les Flors. Necessitava estirar les cames. El record de n´Helena l´havia deixat mal a pler. Caminava entre gent de tota casta i condició dins la destil·lació d´un dia sense pietat, que l´enlluernava i li feia aclucar els ulls enmig d´una llum estranya que es reflectia contra l´Hotel Le Méridien, l´antiga Societat de Tabacs de Filipines, l´església de Betlem, el palau de la Virreina, les flors multicolors, l´entrada del mercat de la Boqueria. I just quan trepitjava una ceràmica mosaic de Miró la va veure. Era ella. O era un miratge? La va cridar amb un bel: Helena! Una dona es va girar i li va somriure.
E
Entre la tristesa i el no-res, he triat la tristesai freda. Mon pare, vés a vestir-te. Mira quina hora és! Pujares a l´habitació. Damunt el llit hi havia el teu vestit negre. Et feia plorera. N´Helena fou l´agent revelador d´allò que ja no practicaves i que durant molts d´anys va ser el teu lema: Nosce te ipsum. Coneix-te a tu mateix. Calia que no perdessis més temps. Senties que la casa brunzia de trull, de músiques, de convidats. Havies d´esfilagarsar la teva vida. Refer-la amb els fils romputs. Com un lladre, sortires per la porta de servici. Quan t´allunyaves d´aquell xalet de luxe del centre de Son Vida, pensaves que de vegades només abandonant l´escena es pot saber el paper que hi has interpretat, que hi has perdut. Eren paraules seves. No havien passat cinc minuts quan vares veure la teva filla que et corria darrere com una orada. On vas mon pare, on vas? Tothom t´espera! Tothom? Vares dir. Tothom no basta.
