Ningú no està segur dels temps que li queda de vida. Només voldria prevenir el lector perquè es prepari a vibrar intensament. No és necessari mirar els telenotícies o repassar els titulars dels diaris per témer-se que allò que succeirà als personatges d´aquesta contarella té la versemblança més absoluta. La literatura és inventar relacions humanes, desplegar fets, crear un món imaginari per donar a la vida una intensitat superior. Cal pensar en el ritme, en el batec de les frases, en la dinàmica per a captar les sensacions en el moment adequat. Ara mateix acab de llegir a la crònica de successos que una dona ha tengut un accident de cotxe. L´audi ha sortit violentament de la carretera i s´ha estavellat contra una paret de pedra seca. Els bombers l´han treta amb molta de feina d´entre els ferros que l´empresonaven. Es troba en estat de coma dins una UCI de l´hospital de Son Espases.
En Damià és un enfilador de pensaments i professor d´història de l´Institut Ramon Llull de Palma. Sí, col·loca els pensaments un devora l´altre i passa gust, un gust un poc excèntric, de veurel´s caure, amb una petita empenta, un darrere l´altre en un efecte dòmino.
En Damià és un especialista en renúncies. Té una plagueta diminuta de color negre lluent amb un llapis minúscul amb la punta esmolada. Ara mateix escriu sobre la barana del torrent de la Riera, just enfront de l´hotel Jaume III: Cercar la densitat extrema de l´expressió com si descrivís el paisatge desaparegut: la mar, la garriga, les roques, la sal. En Damià no és un misantrop, emperò s´ha apartat de la tribu (no té mòbil, ni ordinador, ni televisió, per exemple), com si fos un profeta pagà retirat a una cova del desert.
Em deixava anar dins un bany de llet calenta amb ametles i mel. ¿Com se li ha ocorregut aquesta idea dins un paisatge tan horrible ple de llumets que s´encenen i s´apaguen, estrelletes a voler i "bones festes" escrit amb bombetes de coloraines per totes bandes, amb unes músiques infernals de ninets belant nadales i aquesta animació tèrbola de gent que sembla que van amb un coet al cul per veure qui comprarà més coses aquest Black Friday de cada dia?
En Damià té els ulls enfonyats, les galtes buides amb els pòmuls marcats, i duu un abric llarg i negre fins als peus que avancen molt a poc a poc, amb passes llargues que es perden en un racó d´aquest full que encara no he escrit.
La dona en coma a l´UCI de l´hospital de Son Espases no presenta un diagnòstic clar. Commoció cerebral, ossos romputs, hemorràgia interna. Els familiars no han pogut ser localitzats. Dins les restes del cotxe no hi havia cap identificació. Es fan recerques per part de la policia. No està fora de perill. Entre la vida i la mort.
Damià no facis tanta de via que no puc seguir els teus escrits: Hem entrat en una nova era glacial que no vol veure ningú. De cop es gelen els cervells. I els sentirs. Els humans queden anestesiats sense témer-se´n. Després es gelen tots sencers.
En Damià baixa per davall les voltes del carrer de Jaume III cap a la plaça de les Tortugues: La Terra no pertany a l´home; és l´home qui pertany a la Terra. Primer ho diu molt fluixet. I de cada cop ho diu més fort. La gent no li fa cas. Segur que es pensen que parla amb el mòbil sense mans. Les masses enfollides cerquen regals els uns per als altres amb una fúria ferotge.
En Damià s´atura, es recolza a la paret i canvia de cantet: Besau-vos els uns als altres, compradors de merda! Besau-vos els uns als altres, compradors de merda! Amolla les paraules amb una textura nacrada que es perd entre el renouer de les músiques estridents i la cridòria dels vianats que cerquen rebaixes de cada vegada més importants. Una dona gran endolada es retura i li deixa unes monedes al peus.
Qui pot determinar el punt de partida de les coses? Quan en Damià arriba a la plaça de les Tortugues mira els plàtans devastats del Born des d´una perspectiva que s´esbuca „tot Palma s´esbuca sense pietat„ plena d´una pluja de mocs fosforescents que imiten degotissos de neu verda. Observador del nihilisme d´una societat sense valors decideix prendre una llet merengada al bar Bosch. Per què necessit que les coses em ferin per copsar-les? És l´aprenentatge dels animals! L´interior del Bosch sembla, per a en Damià, una natura morta en la qual el tremolor dels objectes és l´única respiració de la vida. Els individus són purs zombies dirigits per l´absència de ser: evaporats, volàtils. Als fons veu una taula que l´espera.
Contar amb la mirada. Si hagués d´isolar una sola imatge entre totes les que voleien dins el meu cap, seria la d´en Damià que fa dues coses alhora. Assaboreix la llet merengada que té davant i escriu amb la seva lletra menudeua com una filera de formigues: Dins quin mirall puc desxifrar els símptomes dels mals que m´envolten? Dins quines aigües es reflecteixen els cucs necròfags, les serps verinoses i tota la zoologia immunda que bull davall l´estora d´aquesta Ciutat „fonamentada damunt el clavagueram merdós„, que sostenen la comèdia general? Dins quin encegament extrem es mescla, amb una reminiscència fonda, la clarividència extrema? Minaré el meu propi terreny que deix a l´esquena, tallaré els ponts i m´enfrontaré amb el silenci.
La vida és feta d´aquestes petites coses. Una dona entra com una esbojarrada dins el bar Bosch i es dirigeix cap a la taula d´en Damià. S´hi tira damunt i l´abraça plorant amb totes les seves forces: Hem de partir!!! Ta mare ha tengut un accident! En Damià mira la seva germana com si fos una desconeguda..