A
Escriure és sempre amagar alguna cosa. El narrador pensa això com si fos un descobriment que fa molt de temps esperava. Recorda un conte d´Italo Calvino dels anys seixanta, L´aventura d´un fotògraf, en què es plantejava la relació entre el text i la còpia a través de la comparació de la instantània amb el retrat. Acabava concloent que l´únic camí possible per a l´artista era "fotografiar fotografies", com si la literatura fos el procés mitjançant el qual s´inventa la possibilitat de la mateixa literatura. Un art en què la teoria i la pràctica, l´exercici i la reflexió s´entremesclen i es recreen.
Acabes d´escriure això, narrador, i ja veus damunt la coberta del diari la foto del teu protagonista. Com saps que és ell? Potser la gavardina combinada amb aquest capell negre un poc antiquat que li dóna aires de Humphrey Bogart i aquesta cara de mala llet que esquiva la càmera del fotògraf i intenta fugir d´estudi en un escorç forçat. Sí, t´agrada aquest misteri que la seva figura caçada al vol en un cantó de la instantània, esbiaixada, et produeix. Si fossis més tòpic et fixaries en el protagonista de la notícia, que queda ben al centre, enfocadíssim.
B
Per què em semblava que era un agent doble? Vaig sortir del taller de la Citröen, on m´havien canviat dues rodes, amb una migranya espantosa. Sentia uns calfreds com si em pegassin estenallades al cervell. L´agrura, segurament produïda per aquell gin-tònic de garrafa que m´havien donat a un barutxo del polígon mentre esperava, em feia fer uns rots pudents que m´oiaven a mi mateix. Per afegitó em torturava aquell mal temps que no s´acabava mai, amb un cel quasi negre i ple de goteres que m´obligaven a posar el netejaparabrises a tota. Només frissava d´arribar a ca nostra, prendre una truita d´aspirines i tancar-me dins l´habitació a les fosques amb un mocador amarat d´esperit enrevoltant el cap i les boles de cera dins les orelles. La circulació era espantosa. Ja se sap: quan plou, els semàfors comencen a fallar i la gent es posa molt nerviosa. Passava una penada que no em cridassin de comissaria, encara que fos el meu dia lliure. Quan la meteorologia es combina amb el fred els humans treuen els instints més baixos i més animals i comencen a fer desastres. Això vol dir feina per a nosaltres, això vol dir fer de domador o d´ensinistrador o qualque cosa més difícil. Mirava el mòbil que estava damunt el seient del copilot com si fos un animal salvatge que en qualsevol moment em podria mossegar una mà. La circulació era un caos sense sentit. La migranya semblava que s´alimentava d´aquell aire humit i de les fulles marronoses dels plàtans que s´acaramullaven a cada costat de la Rambla. Només frissava d´arribar a ca nostra.
C
Tot escrit és una tasca de (re)construcció. L´inspector és feliç durant uns moments quan l´ascensor arriba al replà de ca seva. La dona el rep de morros perquè al matí, després de fer-se uns ous estrellats, ha deixat el gas obert. Podria haver explotat tota la casa! Ell pensa que així ja no tindria mal de cap i descansaria en pau. A la farmaciola no hi ha ni iboprufèn, ni gelocatil, ni tonopan, ni res per l´estil. Ella crida amb uns xiscles que li foraden la mollera que no es queixi perquè és ell qui s´ho ha acabat tot i no ho ha reposat.
I quan la discussió és més forta sona el mòbil com si s´haguessin posat a tocar les campanes de la Seu damunt el cap. Ell es caga en tot i contesta. Cal que parteixi de pressa perquè a la urbanització Holiday Dreams de per devers Andratx han assassinat algú. La dona es posa a xisclar com una endimoniada: Tenim taula reservada al restaurant Gopar des de fa dues setmanes! Avui és el nostre aniversari de noces! I t´agafares el dia lliure! No em pots fer això! Malparit! Degenerat! Porc! Amb aquesta cridòria ell encara té esma de contestar: No saps amb qui t´has casat? Sembla mentida que després de trenta anys de matrimoni encara t´estranyis d´aquestes coses! No m´hi acostumaré mai, a aquesta vida ingrata! Uns xiscles histèrics han estat les darreres expressions afectives de la dona abans que es tancassin les portes de l´ascensor.
Ell s´ha vist dins el mirall: els ulls inflats, el cap vermell tomàtiga, una pell grogosa i aquella migranya enfollidora.
D
Els efectes esdevenen les causes de les seves pròpies causes. Els anys del nostre matrimoni no han passat un rere l´altre sinó com un paquet compacte de temps. Els meus records són com un ou amb la closca dura d´acer brillant que m´enlluerna cada vegada que em gir cap enrere per assegurar-me que he tingut una vida amb episodis, decorats, personatges secundaris, aventures i esdeveniments com en les sèries que mir a la televisió. S´han carregat una dona vella i estran-gera que vivia a un xalet acollonant. No m´agraden els comentaris dels policies xafarders que es pensen que ho saben tot. I si són xofers em treuen de solc. M´he aturat a la primera farmàcia que hem trobat. Havia sortit un sol pàl·lid i no tenia gens de ganes de parlar amb aquell xofer subnormal. Hauries de fer més via perquè voldria arribar abans que el jutge. L´he fet anar a cent quaranta per l´autopista d´Andratx. Quan hem passat el Camp de Mar ens hem ficat per dins pinars verjos. Una entrada amb tres voltes neogòtiques de ciment armat amb lletres negres que deien Holiday Dreams i una garita amb un guardià uniformat m´han fet resaber que els rics tot ho tanquen amb pany i clau. El guardià, ens ha indicat la direcció de la Villa Belinda. Està davant la cala. No té pèrdua. Quan he vist els tres cotxes que hi havia defora he sabut que aquell era el lloc. Un caminal vorejat de baladres. L´entrada a la casota, una porta petita de ferro rovellat en un mur de formigó sense cap finestra. Quan he creuat el hall tota la mar gris argentada era dins aquella mansió luxosa feta amb parets de vidre. El forense m´ha cridat. La dona estava estirada davall una gran aranya gegantina de vidre de Murano vermella. S´ha mort ofegada per aquesta grapada de pedres precioses. He vist diamants, robins, topazis i d´altres culs de tassó just devora la cabellera d´un ros platí esvaït. Sembla que tot és bo! Ahir va sopar de joies. Quan li farem l´autòpsia crec que per dedins en trobarem més. Nomia Belinda Forest i quan era jove va ser maniquí i actriu de cinema de sèrie B. Era vídua d´un antic rei del petroli i vivia a Mallorca des de feia trenta anys. El mal de cap m´havia espassat i em sentia ple de forces i d´excitació. Els llits de totes les habitacions estaven fets. No hi havia cap vestit als armaris. Els cinc refrigeradors buits. No hi havia cap objecte a les sales de bany. La piscina interior i l´exterior, sense gota d´aigua. Un Bentley i un Mercedes dins el garatge. Un criat havia vist aquest matí el xiuaua de la dama que feia el bategot sobre les deixalles de la tempesta. L´havia agafat, i quan el duia, mort, a la casa ha descobert el cadàver de la senyora. El criat era berber i quasi no li podien treure tres paraules amb sentit. Se´l veia molt afectat.
E
Podria ser una paràbola policíaca. El cas no va durar ni quinze dies. L´únic sospitós era el criat berber que no tenia papers. El cos de la dona estava ple d´empremtes seves. Ell repetia que l´havia intentada reanimar. A l´autòpsia trobaren més pedres precioses dins l´aparell digestiu. Al final el beber va confessar que per compassió havia ajudat la dama a suïcidar-se amb la ingestió de pedres precioses i va demanar si li podien lliurar les que no s´havia menjat la senyora, que ella les hi havia promeses. La dona de l´inspector li repetia que el criat no en tenia culpa. Ell no ho acabava de veure..
