Na Concepció escoltava la seva amiga Régine com qui sent ploure. No li agradava conduir amb aquella brusquina perquè l´eixugaparabrises li deixava el vidre entelat i la carretera de Pollença amb aquella claror humida de crepuscle tardoral quedava tan empastada com si una boira persistent hagués caigut sense que se´n temessin. Estic entusiasmada amb el Frédéric Moreau d´aquell 15 de setembre de 1840. No has llegit L´éducation séntimentale de mestre Gustave Flaubert? Na Concepció pensà que na Régine encara que fes treta anys que vivia a Palma tenia tots els tics d´una parisina típica que sempre t´ha de demostrar que és molt doctora. En el torneig de golf de primera hora de l´horabaixa també havia volgut demostrar que era una setciències i havia aconseguit posar-la de mal humor quan aquells dos dies de competició tot havia anat com una seda. No, no l´he llegida, va contestar na Concepció molt seca. El començament és fastuós. El jove Frédéric deixa París, Sena amunt, en direcció a Le Havre, dins un vapor carregat d´obrers, de botiguers i de famílies burgeses. Enmig de la cridòria i el nerviosisme dels passatgers, el protagonista malenconiós de la novel·la es tem de la presència de Madame Amoux, la dona de trenta anys, la musa virtuosa que és descrita com si fos una aparició irradiant bellesa, bondat i amor. No et fa molta de gola aquest inici? Na Concepció va pensar que na Régine no havia tingut sort a la vida. A trenta-nou anys, després d´un divorci desgraciat havia quedat tota sola. Sense queixar-se´n gaire, duia una vida terriblement apàtica. Aquells dos dies, tant al golf com a l´hotel Son Brull, només havia mirat homes que volia que fossin fadrins o divorciats, però res, no va arribar a res. A na Concepció, que era una dona plena d´encant, de vitalitat i d´energia aquell estat de l´amiga coral la treia de solc i li resultava un enigma. De vegades en Jordi, l´home de na Concepció, amb el seu cinisme habitual li havia comentat: Ella espera un mascle sobre el qual pugui posar les urpes. Na Concepció pensava que això no era ver, sinó que na Régine esperava que algú la tornàs estimar.
Mentre feia voltes i revolts per entrar a l´autopista na Concepció pensava que en Jordi era ben dolentó i ben àcid amb el tema de na Régine i, també, amb algun altre dels seus amics. Avui vespre n´hi parlaria. Mentre na Régine continuava amb la seva narració flaubertiana na Concepció pensà que havia estat una bona idea no quedar ni al sopar d´entrega de premis (no n´havien guanyat cap) ni a dormir i tornar el diumenge vespre. Se sentia cansada. I a més a més donaria una sorpresa a en Jordi, que no l´esperava fins l´endemà.
Sense estridències ni concessions na Concepció pensa que el silenci només és possible en aquell moment de màxima brevetat entre una inspiració i una expiració. Frédéric està penjat d´aquella dona i es passeja tímidament davant ella. No ho trobes apassionant? També l´observa encuriosit amb els detalls de la seva toaleta i s´hi acosta maldestrament. En un altre moment parla amb el marit, que és el propietari de l´Art Industrial de Montmartre, i no deixa d´idealitzar-la i somniar-la fins a desitjar-la. Gràcies a la caiguda providencial d´un fulard, gràcies a l´atzar, els ulls dels futurs amants es trobaran, les mirades dels dos personatges es creuaran per primera vegada. "Leurs yeux se rencontrèrent". No ho trobes sensacional, Concepció? Mentre na Régine contava allò ella pensava en en Jordi i li venia al cap la primera vegada que es trobaren al Club de Mar, ara feia catorze anys i busques: era molt guapo, tenia els ulls clars, els cabells negres, els trets molt fins, era alt i vessava bon humor. Na Concepció sabia que també els seus ulls s´entecreuaren i mentre una orquestra tocava El danubi blau ell la va treure a ballar.
Les coses passen de trascantó. Ella va agafar el revolt que pegava a l´entrada de can Foguer, la casa de camp d´Establiments, i els pneumàtics giscaren. El petit caminal de xiprers li feia alegria. Na Concepció claxonava sempre en arribar i no sabia per què. Prevenia en Jordi que era allà. Hi va haver un gran silenci i na Concepció, seguida per na Régine, partí amb bones gambades cap a la casa. Obrí la porta, entrà cap a la sala i quedà bocabadada dins el hall. Botelles buides per totes bandes, els cendrers plens de llosques, feia olor de menjar, tabac i alcohol i hi havia dues bates soltes, la seva i la d´en Jordi, en un racó. Durant un breu instant de pànic va tenir ganes de fer mitja volta, de repartir cap a Pollença i de no haver vist res. Na Concepció es penedia de no haver telefonat per dir que tornaria aquell mateix vespre i no el dilluns de matí. Na Régine estava darrere ella amb els ulls esbatanats i va mormolar amb una veu freda i forta que va fer tremolar na Concepció: Què ha passat aquí? En Jordi fa festes quan tu no hi ets? I es va posar a riure. Na Concepció no podia entendre aquella alegria. Aquelles dues bates, estandarts abatuts de l´adulteri, no la treien de l´estat de xoc. En Jordi no li havia donat mai la més mínima prova que tingués desigs per una altra dona més que ella. Això d´una manera confusa ho sabia. En Jordi no havia mirat mai cap altra dona més que ella.
Na Concepció travessà la sala, agafà les dues bates i les va dur cap a la cuina. Allà va veure dues tasses i un plat amb restes de mantega i uns rosegons de barra. Tancà la porta violentament i començà a desar-ho tot. Em deman si na Lucía, la dona de fer feines no ha vengut aquest cap de setmana. Per què no t´asseus i et prepararé un te d´aquells que t´agraden tant? Na Régine es va mig tirar al sofà. M´estim més alguna cosa un poc més forta. Na Concepció tornà de la cuina amb glaçons i una botella de whisky de malta i preparà dos tassons ben carregadets. En Jordi deu ser al Club amb els amigots. Elles miraren la pluja de clauet per la finestra, després les sabates i després els ulls. Alguna cosa guanyava terreny en l´interior de na Concepció. Una bèstia ferotge que li feia mal. I el dolor anava en augment. Pegà una glopada fonda per calmar-se i tornà a mirar na Régine. La idea d´en Jordi que duia una dona a ca seva, la idea que en Jordi deixàs a aquesta dona la seva bata, tot això era demencial. En Jordi no mirava les altres dones. En Jordi no mirava ningú. Va sentir com un sacsejament amb el mot "ningú". En Jordi no mirava ningú. Ni a ella. Havia nascut bell i cec. Na Régine amb el tassó mig buit demanà: Concepció, què penses de tot això? Què vols que pensi, que na Lucía no ha vengut a treballar aquest cap de setmana, o que en Jordi ha passat el cap de setmana aquí amb una puteta. En Jordi sempre ha esta molt amable amb tu. Sí, és ver, va contestar na Concepció sense dir cap mentida.
Les llengües de les coses són inacabables i són mudes. Calia dur tot això a la raó. Si era ver calia reconèixer que en Jordi havia tingut una relació amb una professional. No calia fer-ne una història sòrdida. Els efectes de l´alcohol eren sensacionals. Ja se n´havien servit dos. Na Concepció digué amb un fons de pluja contra els vidres: Escolta, estimada Régine, primer de tot aniré cap a dalt per veure l´estat de les cambres. I si el meu home ha fet una festa excessiva telefonaré a na Lucía que viu molt a prop perquè em véngui a ajudar. Després prepararé un carpaccio de vedella d´aquell que t´agrada tant. Et sembla bé? Perfecte, va contestar na Régine des del fons del sofà.
I na Concepció es dirigí cap a l´escala. Es va sorprendre que hagués d´aferrar-se a la barana per pujar un escaló rere l´altre. Entrà dins la seva cambra, la cambra de matrimoni de casa seva, i va veure sense cap recança que el llit estava desfet, devastat, arrugat com no l´hi havia vist mai des que es va casar amb en Jordi. I damunt un comodí hi havia un rellotge de polsera, gran i gros, un rellotge d´home que no era el d´en Jordi. El va agafar, el va sospesar dins la mà incrèdula i fascinada abans de comprendre que era un altre home qui l´havia deixat allà. Va ser com si la pluja hagués deixat de batre el parabrisa. Exhalà un sospir d´alleujament.
Quan va devallar, na Régine ja anava bastant gata. Tenies raó, estimada, al dormitori hi havia una combinació d´un carabassa fosforescent. Segur que era una professional. I va mirar l´amiga de tants d´anys fins que els ulls es tornaren topadissos.