A
De vegades una confessió pot ser el pitjor suplici. Per dir les coses aviat podria assegurar que al bar Pesquero la teva veu avançava com la d´un funàmbul damunt un fil. Cada pas no tenia l´equilibri garantit fins al pas següent. Cada frase que amollaves semblava dita per sostenir-te en una línia que estava a punt de fer-me caure en un fondal insondable. Ho sentia així i t´ho vaig dir tot d´una. No podies ni tornar enrere ni aturar-te. Respiraves amb dificultat i no podia entendre el perquè.
I quan més embullada estava digueres: Hauries de fer una experiència: deixar-te desorientar. Aixeca´t, fes un parell de voltes damunt tu mateixa. Perd el món de vista. Eren les darreres paraules que necessitava. Feies del dubte una brúixola quan t´exigia consistència. Eres tan prim, tan jove, tan bell, tan tímid, tan lluminós que vaig saber des del primer moment, quan et vaig conèixer al vermut d´aniversari de na Rosa Ferrer, que la vida s´obriria davant nosaltres i que aniríem plegats pel camí del temps. Feia estacions, segles que t´esperava. Quan et vaig veure, estaves de biaix parlant amb un grup de gent devora el tronc d´un fasser, et girares de sobte i els nostres ulls es toparen. Et puc assegurar que vaig sentir la commoció d´una descàrrega elèctrica, d´un llamp sensible. Va ser l´instant feliç d´una seducció, aquest moment intens i breu com l´esclat de sol damunt un vidre quan el tanques a poc a poc. Nosaltres podem escapar a les fixacions, a les engorgades dins l´estable, dins el sistematitzat. Nosaltres som mòbils, nosaltres som aeris, nosaltres som incomprensibles als altres. Deies coses d´aquestes i jo començava el diari d´una revelació, la joia de viure lliurement les relacions. Estava totalment enamorada.
B
Vivim dins una bolla. Qualsevol que llegeixi aquestes planes del Diari de n´Aina pot notar que hi ha un estat febril, una eufòria excessiva, una desaparició de qualsevol detall que pugui donar idea d´una sordidesa en algun racó, d´una vida domèstica tan senzilla com escurar o fer el llit. N´Aina viu dins una vertadera bolla d´empixament, i en Tomeu no es troba en la simetria de l´enconyament. Va molt més a la seva i sense aquesta frenesia eufòrica i excessiva després de dos mesos de conèixer-se.
Ell la deixa tres dies i cinc dies amb només algunes telefonades nocturnes perquè fa recerques sobre la vida de la Mediterrània a les coves de la Bassa Blanca, per devers Alcúdia, i es passa molt de temps davall terra.
N´Aina no ho pot consentir i li diu que li deixi visitar aquell indret, passar una nit en aquella casa que hi ha devora el Mal Pas. I en Tomeu li contesta que allò està prohibit. T´imagines que tothom hi dugués les seves dones o al·lotes? Allò seria can Bum. És un espai reservat només als investigadors i, a més a més, no t´agradaria gens perquè dormim en una gran sala com de col·legi amb llits un devora l´altre. No tenim gens d´intimitat. Uns banys comunitaris i una altra sala amb taules i ordinadors. Això és tot!
C
Sense tu em sent insegura, perduda, fràgil. I ara ets tu qui vol viure segura? Si l´altre horabaixa em deies que vivíem en un territori entre dues trinxeres, en aquest no man´s land desolat entre dos exèrcits enemics. Com pots demanar seguretats en aquests temps que corren? La ingenuïtat, reina meva, després dels vint anys cau dins el ridícul. I en Tomeu es posava a fumar un LM rere l´altre i a beure un gintònic rere l´altre. Després, dins aquell llit com un altar celebraven amb opulència eròtica l´encontre. Els millors viatges són immòbils, amollava en Tomeu amb el fum que dibuixava volutes blavoses que es perdien pel sostre constel·lat d´estrelles fosforescents. La gelosia no t´ha deixat mai, Aina. Sembla incomprensible. Però qui pot comprendre i què hi ha per comprendre?
D
Neverhome. Com vaig comprovar en nombroses baralles i controvèrsies, eres l´home més dotat del món per a les llargues, les esgotadores converses. Les històries envelleixen de pressa, però les frases persisteixen amb energia i obren una riquesa de percepcions que sura entremig del temps. Les teves eren com il·luminacions: vives, precises, divertides, plenes de color, tendres. Acaronava el marró ordinari dels teus cabells i em repetia per mil·lèsima vegada que no m´aportaves res a l´ombrívola màgia del món, però que no podria viure sense tu. I de vegades no et veia en cinc dies i nits. Odiava el telèfon, els uatzaps i els mails! Feies part d´aquesta gran família de nerviosos que són la sal de la terra. Eres tu qui m´havia ensenyat aquesta citació proustiana: tot el que coneixem de bo ens ve dels nerviosos. Són ells el qui han fet les obres mestres. El món no sabrà mai què els deu i sobretot el que han sofert per donar-li-ho. Pensava en tu com el meu agent secret.
Eres un curiós nat. Això et creava una imantació que atreia cap a tu totes les novetats i llepolies.
Hauria de seguir els teus designis i confegir la reconstrucció dels nostres records tintats pel gust del fugaç, de l´anotació, de l´inacomplert escrit damunt una entrada de cinema, un tros de sobrecarta, una targeta mig rompuda, al darrere d´un menú de restaurant o entre els intersticis d´altres textos en una plana de carnet de notes? M´ensenyares un art de viure a cada instant.
E
Escriure la vida. El narrador no voldria que les coses fossin així. Ell té una debilitat per les històries d´amor que acaben bé. Però ja fa molta d´estona que sap que això només passa a les novel·les de fulletó o els films rosa.
N´Aina és professora de català i fa substitucions als instituts. És una feina dura perquè no sap mai quan començarà i de vegades tampoc quan acabarà. Les substitucions són la majoria per malalties i, també, per embarassos. Ara està molt contenta perquè li han dit que ha de substituir una professora que té un càncer, i que la seva feina pot durar molts de mesos. A n´Aina sempre li sap un greuer que passi això, i sempre s´organitza per visitar la professora titular i parlar-hi de tot i, especialment, dels seus estudiants. Aquesta vegada ha fet el mateix. Li ha telefonat, i ella, n´Àngels, ha estat molt aguda i li ha dit que aquest mateix vespre hi pot anar i així també coneixerà el seu home. Dit i fet.
A les set en punt n´Aina arriba a ca n´Àngels. És un tercer pis sense ascensor del carrer Montision. Quan n´Àngels obre la porta l´envesteix una colònia de vetíver forta i té una girada de ventre. No pot ser, no pot ser, pensa, mentre fa dues besades a aquella al·lota amb uns ulls blaus plens de bondat. N´Àngels duu un turbant de color negre al cap que li ressalta la blancor de la pell. S´asseuen dins una sala que pega dins un jardí amb dues palmeres gegantines. N´Aina sent que tremola per dedins quan li contesta que prendria un tallat. N´Àngels s´aixeca i desapareix. N´Aina mira la tendra duresa del cel damunt les teulades i un quadre amb una gravat de Miró. No pot ser, no pot ser, repeteix dins el cap. Ara el meu home ens servirà. Es posen a parlar pels descosits. De la malatia, de l´institut, dels estudiants. I al cap d´una bona estona veu en Tomeu que duu una palangana tota plena de coses per menjar i beure just abans que tot acabi per terra.
