A
Na Bel escriu a la plagueta dins el bus que la duu cap a Aldritx. Em sembla que som dins un somni. Mir com passen els arbres, els camps, els pobles i és com si suràs damunt una estora que ho sobrevola tot. Ahir vespre encara no sabia si partiria. Mon pare estava indignat. Sempre has d´anar a cursets quan ja has posat punt. No ets mai amb nosaltres. Jo l´intentava convèncer amb les paraules més racionals i gastades. Mumare m´ajudava d´enfora sense gaire convicció. Mira el teu germà, ha acabat l´escola i no fa res: neda, juga a futbol, surt amb els amics. I et passes tot el sant dia entaforada dins el teu quarto com si no et bastàs la nota de selectivitat que has tret. No t´entenc, Bel, per a mi com si te´n vas a Liorna. Ja ets grandeta.
Passa un estol de tudons i fan una ombra que es mou damunt els ametlerars. M´agrada aquesta plagueta. És l´únic lloc on puc parlar-te, Flamínia, amb tota la llibertat del món. Per què no pots arribar avui com totes? Per fer-me patir. M´agrada aquesta plagueta perquè em fa llançar la imaginació com un trampolí. Quina la deus fer ara, estimada Flamínia? Segur que has sortit amb ta mare a comprar-te roba perquè em vols enlluernar amb una desfilada de models. Jo no he duit res. Vaquers, bruses i mallot de bany. M´han dit que en aquesta possessió, Pederna, hi ha una piscina i que la mar és molt a prop. Costa de roquissar i penya-segats, la que ens agrada. Ador la plagueta perquè em permet efectes d´estil i passeigs sense meta, em fa passar gust amb insignificances i engendra la pràctica de l´observació, teixeix secrets, permet l´hesitació i l´oscil·lació, la perplexitat davant els signes evasius. I és com una pell nova: inseparable.
B
Només vull descriure amb precisió allò que una dona experimenta. La primera vegada que la vaig veure duia un maquillatge de crepuscle i parlava fluixet com si cada paraula li sortís de molt endins; cames llargues plantades dins unes sabates negres amb taló d´agulla, potent cabellera castanya, un vestit de seda carabassa amb un escot esplendorós; boca grossa amb un joc de dents que cridaven al canibalisme; clatell vulnerable. Era amiga de na Tiana. Va ser ella qui me´n parlà per primera vegada. T´he de presentar na Teresa, una amiga de quan anava amb les monges franceses que és com tu, l´entusiasma la literatura. Però no escriu. És com una model, sempre va molt sofisticada. Però per dedins és senzilla com una flor silvestre. I bona al·lota. Ens coneguérem a una festa d´aniversari d´en Tomeu, un company de curs que anava darrere na Tiana. Quan la vaig veure era una flamarada amb un vestit llarg i cenyit color de foc. S´havia posat unes pólvores daurades pels cabells i em semblà un ésser d´un altre món. Nerviosa com estava li vaig fer un fotimer de preguntes. Ella em contestava amb tranquil·litat i em feia la mitja. La tendresa em cegava. Des del primer moment m´hauria agradat agafar-la pel tors, estrènyer-la amb els meus braços, doblegar-la tan llarga com era, fer-la tota meva. Salmodiàvem plegades, ens planyíem de moltes de coses, rèiem fins a l´ofec. Ella no volia ballar, jo tampoc. Bevíem uns còctels endimoniats que ens amollaven més el cos i la llengua. Ella em recitava Leopardi i jo Safo. Semblàvem dues amigues que han estat molt de temps separades i s´han trobat per un d´aquests atzars de la vida. Ens miràvem als ulls molta d´estona fins que ens queien les llàgrimes i tornàvem a riure a la descosida.
C
La fragilitat dura. Flamínia, em fas arribar línies fractals contra l´horitzó de la meva vida. Dues solituds que canvien els seus costums. Així em veig. El paper i el que l´embruta. Una solitud? De cap manera. Amb la ploma eixuta de llàgrimes i amarada de desert, vaig dins el temps que em fuig amb la rapidesa de les acceleracions sobtades, els adéus... Voldria, Flamínia (quants músculs he de moure per escriure el teu nom incansablement?), que sabessis que darrere la fredor d´aquestes paraules „que em semblen bocins de gel que em surten de les mans, dels budells (els budells em pesen molt sovint), de la pell de crani i de la boca del mossegar„, no hi ha més que plom. Un aire de plom, una casa de plom, un vent de plom, una carn de plom, uns mots de plom. Reaprenc a respirar darrere cada frase. Ressent al meu voltant la dolçor de les coses amb l´ombra de l´abisme que les envolta sempre.
D
Ho record com si fos ara. Ens hem escapat de la darrera classe i del dinar. Pederna queda enfora. Estam totes soles. És una força. És un crit. És un desfici. És una profanació. Flamínia, acabaves de llegir uns versos molt estimats. «Les algues més delicades i l´anemone de mar. Ens torna les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada, la gàbia de les llagostes destrossada, el rem trencat i la roba dels forasters morts. El mar té moltes veus, moltíssims déus i moltíssimes veus. La sal és en la rosa de bardissa, la boira entre els avets.» Flamínia, et sabia perduda en un paisatge erm de mots. Et veia més nova i més antiga que el temps. Flamínia, baixaves d´un abisme de dalt. No ho sé, potser encara recordaves que aquell matí havies rebut un correu electrònic que t´havia deixat escorxada per dedins i per defora. Com voldria poder-te xerrar del bosc de paraules que em forma! Com voldria enamorar-te! Flamínia, aixecaves els ulls cap a la meva vista i em transmeties ones i corpuscles plens d´una força de complicitat absoluta. Em semblava que la transparència de l´aire, un festival de clarors noves de trinca de l´estiu més bèstia d´aquest temps tan difícil, formaven una bona escenografia per a la teva energia de deserts i de buits verbals. Et vaig parlar d´un eremita que va morir mentre mirava com un amic seu obria la finestra, agafava un arc i tirava una fletxa cap a l´infinit. Flamínia, no tornaves, havies convertit els silencis en paradís.
Em feies jeure damunt aquell llit d´algues, em guardaves dins els braços: em treies d´un món en què jo no havia viscut mai per llançar-me dins un altre món en què encara no vivia. Els teus llavis entreobriren els meus. La llengua massa carnal m´espantà. Jo t´esperava absent i recollida. Se sentia el renou de l´aigua de mar contra les parets d´aquella cova. Els llavis es passejaven damunt els meus llavis. El meu cor bategava massa fort i jo volia escoltar aquest segell de dolçor i aquesta fregadissa nova. Flamínia m´abraça, em deia a mi mateixa. Ella traçava un cercle envoltant la meva boca. Ella deixava una besada fresca en cada lloc de la cara. Els meus ulls estaven estranyament plens d´esglai davall les parpelles, la remor de les copinyes era molt vasta i monòtona. Flamínia escoltava el que em donava. Ella em va posar la mà dins el solc dels pits. Encantament de la meva mà davall la seva,delmeu clatell, de les meves espatles vestides del seu braç. La seva llengua s´impacientava contra les meves dents. Ella esperava: va ser així que m´ensenyà a obrir-me, a expandir-me. La musa secreta del meu cos era ella. La seva llengua, la seva petita flama, es ficava dins la meva carn, dins la meva sang. Jo responia, jo provocava, jo em volia sentir més violenta que ella. Deixava vessar molta de saliva dins la seva boca. Ens acarnissàvem amb les besades, retornàvem a la lentitud. Flamínia em dibuixava amb el dit sobre els llavis la forma de la meva boca. El dit em va passar dels llavis al mig de les cames. Vaig sentir un plaer fred. No em podia acostumar a rebre tant. El xass, xass, xass de les ones em duia cap a l´infinit.
La disciplina de la solitud i de l´escriptura m´acompanyen com voluptuositats indicibles. Com més em costa més m´engresca. La llengua de cada vegada més la sent com un ésser viu que em provoca taquicàrdies: una altra forma de fervor. Duc els paisatges de Pederna amb Flamínia dins meu. Em fan invencible. Això tu ho saps, Flamínia. Ho saps. En vas plena d´empremtes, d´exuberàncies lluminoses com hematomes de pell de melicotó.
