Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d´encarnacions

Desnuar un extremista de la fam

Estimat Dàior, tingues enteniment i, com que la vida és breu, no facis plans a llarg termini. Mentre parlam, haurà fugit, envejosa, l'edat: gaudeix, doncs, del moment sense confiar gens ni mica en el futur.

Desnuar un extremista de la fam

A

De vegades una frase pot fiblar com un fuet. El narrador voldria començar pel final. És una bona forma per intentar convèncer el Lector que si alguna cosa trobarà en la contarella no és tan sols la descripció d´un fets, una història, una aventura, sinó allò que potser li pot deixar més records dins la memòria: una manera de dir, un fragment memorable, el ressò de les paraules confegides amb minuciosa exactesa per l´escriptor que li fan ressuscitar zones mortes de la seva vida. Sí, la narrativa feta a mà i a consciència sempre és energia de vida, de resurrecció. Stop!

Tornem al drama. En Sió té aquelles darreres paraules de n´Aina gravades dins el cervell amb foc roent. Són com un verí que ha penetrat per la sang i l´ha contagiat arreu del cos. Ell que s´havia entregat, immergit, havia nedat i s´havia negat dins les aigües d´ella, es veu foragitat de la forma més bruta i brutal: un correu electrònic. Ell ja sabia que la relació no podia ser el conte de fades que semblava, sabia que caminava damunt la corda fluixa d´un funàmbul que en qualsevol moment podia estavellar-se i trencar-se el cap. Ho sabia però no imaginava mai la fredor d´aquelles paraules que eren com el tall d´un raor al coll d´una història que volia ser d´amor etern.

En Sió se sent buit, només recorda uns mots de son pare quan al vespre, en acabar el sopar familiar amb la mare i la seva germana Bel a la taula, es posava a llegir en veu alta alguna cosa del llibre dels Salms. Sembla que el senti, amb la veu clara i fonda de baríton. A les voreres dels rius de Babilònia ens hem assegut i hem plorat, recordant-nos de Sió. Això li produïa una gran pena per dedins i de vegades es posava a plorar. Son pare el renyava: només ploren les dones! Vés a dormir! I ell partia de quatres sense mirar ningú i es passava tota la nit aferrat al coixí, que quedava amarat de llàgrimes. Damunt el llit hi havia una Dolorosa amb set punyals clavats al cor.

B

Cal recordar els temps en què passen els fets. El narrador ha pensat que la frase que diu Paul Valéry a Paul Léautaud l´onze de novembre de 1904 té una actualitat extraordinària: Certs escriptors com Huysmans o com Schwob semblen que se sentin isolats, perduts, parlant quasi un altre llenguatge, enmig d´aquesta època en què la preocupació pel gust no existeix, aquesta època plena de diaris, de pressa i d´ignorància.

El sentit de la catàstrofe no és el meu fort. El metge de capçalera m´ha enviat al psiquiatre. La psiquiatra, una dona peruana, Berta Sumac, m´ha donat diazepam a voler. M´ha dit que he de dormir, que estic en un estat en què em pot pegar qualsevol cosa. Li he contat el tall de n´Aina. M´ha repetit que allò demanava grans dosis de serenitat i que la bioquímica de les píndoles em podria ajudar molt. M´ha fet saber que aquestes coses van lentes i que caldria que començàs un dol llarg i difícil. M´ha donat hora per d´aquí a dues setmanes.

C

Dins la fira de les vanitats, em sent molt totsol. Només m´entren ganes de veure-la, de trucar-la, d´enviar-li uatzaps, d´esperar-la davant la feina del laboratori d´anàlisis biològiques on passa vuit hores cada dia. Supòs que això meu és un destí. Hi ha alguna cosa que va molt més enllà de la voluntat o del desig i a la qual no vull posar cap nom. M´agrada fer llistes d´objectes estimats. Em serveix per llevar-me els nervis, per tranquil·litzar-me. Ador els llibres de contes de fades, els de ciència de qualsevol època, els eròtics i pornogràfics amb il·lustracions serioses i ràncies, les persones rares i elegants, les col·leccions de postals de ciutats antigues, la literatura del XIX, el vídeos de crustacis, els devedés d´arqueologia, les malalties de l´ànima, etc. Estic segur que el gust també deixa incisions en el cos.

D

Tenc els morros cremats de pronunciar el teu nom. Tu ets la gran obra del meu temps. No estic en un estat de consciència ordinari. Em costa acaronar-te amb aquestes eines tan pobres de la llengua. I del polze i de la verga i del turmell i de la intermitència dels dits que em pos a la boca per fer-te. No són les ofrenes que et voldria donar: rebutja-les sense remor. "Tu i jo som estrangers", paraules teves dites amb el somriure més insondable. M´agrada de cada vegada més la nit, l´obscur. Només pens en la dilatació de la carn. És mentida. Això no ho podries suportar. Et faré una frase tota de punts i de ripunts: d´intervals d´afàsia i d´ofec. Així m´entendràs, em tendràs. Veure´t sense que tu em vegis, aquest és el meu treball. La pràctica d´on pou la conjunció de la visió i el pler: voyeur de tu: bell ofici. La vida avança com un llibre. Escriure és caminar i mirar, flanar.

E

L´infant fràgil ha esdevingut un home pertorbat. Si bastàs un gest per contar-te totes les passes que he fet fins a arribar als penya-segats de Brísia, on tu anaves, tota sola, a llegir, a prendre el sol, a nedar dins el Caló, a espiar l´illot de les Salpes, que visitaves per camins d´aigua de mar. Si bastàs agafar una grapada de la salabror que duc aferrada a la pell i a la mirada per fer-te avinents els ritmes del sol que ventellejaven entre uns niguls grisos i rosa per inventar una fira de raigs que queien en picat allà enmig, just entre els meus braços i l´horitzó, en una taca fosforescent que convertia el mar en volcà de lluminàries. Si bastàs dir uns mots com De Profundis perquè apareguessin l´estol de pensaments que voleiaven entre els meus neurotransmissors en un ordre bastit amb la filigranada mescla d´aquells elements „l´espígol, el far, les mates cremades, els quars lluents, els caminois entapissats de coixinets, les coloracions verdes, blaves, escumoses de l´aigua a les tenasses que sembla que no s´acaben mai.

F

Et dic el lloc. T´escric el lloc. No puc pintar el temps. Recopii la teringa de sentiments que em travessaren mentre referia el camí de tu, envoltat de la bellesa del lloc i del teu buit. No ho comprenia. Esponjava el xasss, xasss, xasss que recorria amb sabonera frondosa les anemones i el vogos de les onades sobre la planície de la roca amb els seus jardins de cabelleres. Pertot hi havia ecos, esdeveniments de les profunditats: superfícies on es reflectien els meus besos d´una llengua afamegada de les teves salives. Per la llengua prenia cos la repetició obscura dels mots que t´havia dit desbordats de vehemència. D´un eco a l´altre et tenia, et perdia, et retrobava, et feia meva, t´abandonava, t´oblidava amb totes les desmesures d´un terror convuls que no em deixava aturar de senyar-te. Vet aquí un feix de pells mortes, de reliquiaris d´un passeig vora els roquissars de la carn mossegada per la llengua, per la boca sense dents, per un aire irrespirable. He arribat a ca nostra amb els llavis tenyits dels regalims de la teva parla perduda que ressona en l´escena i et propaga com un aire expirat.

G

Eixut! Els arbres tenen set. No mir aquestes fulles acopades, encilindrades. Millor, encara, així. Podrien estar cremades com les del rotaboc. No sé si tornaran a néixer. A renéixer, seria més just. Suara he trobat un text sense signatura. Rebosteig dins vells calaixos, i aquesta era una d´aquelles pràctiques que feia fa anys i panys: copiar un fragment d´alguna cosa que m´agradava i, sense posar-hi el nom de l´autor, abandonar-lo en llocs íntims (dins un llibre, darrere una carpeta, dins un quadre, en una capsa, enterrar-lo, etc.). Després, en trobar-lo intentava desxifrar els mots, recordar-ne l´autor, recordar l´estat d´ànim de quan el vaig llegir, l´origen...

H

Tot estava escrit. N´Aina va morir fa tres dies d´un càncer fulminant. Per això es va voler separar cop en sec. Ara comença el dol vertader.

Compartir el artículo

stats