Em demanaves l´altre horabaixa, estimat Dàior, com podia definir la imaginació. Quan et vaig fer preguntes tot d´una vaig entendre que tu la veies com una fantasia personal, com un selfie autosatisfet de la seva inquietud mateixa.
Et vaig proposar una citació dins el record d´un text, crec que el Salon de 1859 de Baudelaire. La imaginació és l´art de fer sorgir les relacions íntimes i secretes de les coses, les correspondències i les analogies. La imaginació és una facultat misteriosa que és la reina de totes les facultats; toca totes les altres, les excita, les envia al combat; ha inventat al començament del món l´analogia i la metàfora; descompon tota la creació i amb els materials pastats i disposats segons unes regles sorgides de les profunditats de l´esperit crea un món nou, produeix la sensació del nou.
La imaginació és, estimat Dàior, i això no ho oblidis mai, una facultat de coneixement, que t´ajuda a aprehendre el món i l´espai públic relacionant innombrables cossos, gestos, situacions, pensaments, coses o esdeveniments, espigolats arreu, arreu.
A
Un gran poema no és l´iventari d´un tresor, sinó una forma de desenterrar-lo, d´incrementar el nostre coneixement del món i de nosaltres mateixos. La mirada de la dona, Bel, travessa la finestra, recorre el jardí. És una composició de troanes ben retallades amb un mur a cada parterre ple de roses de te amb un fasser al centre, que arriba fins al llac el·líptic envoltat d´agapants de color blavenc i es perd després dins el bosquet d´ullastres, pebreboners i pins del parc. Allò no és ca seva, sinó una clínica de repòs on en Macià l´ha ingressada perquè necessitava una cura de son després d´aquells dies terribles d´ara fa sis mesos.
Na Bel no diu res. No expressa res. No es mou d´aquella butaca d´orelles des d´on pot dominar el paisatge que de tant en tant es posa en moviment quan passa una infermera que empeny una cadira de rodes amb un home, o quan dues senyores, totes vestides d´un negre de dol, fan els passos devora les aigües verdoses del llac o quan un treballador amb una granota blava i una senalla gran se´n va cap a dins el bosc i desapareix.
Aquells medicaments que la deixen mig estormiada li agraden. No vol recordar les esperes d´en Julià, el seu fill de vint anys que va partir cap a Bangkok per passar-hi dos mesos i fer voltes per unes terres tan llunyanes i tan desconegudes, que ella sempre s´havia imaginat perilloses perquè hi havia selves verges amb molts d´animals salvatges.
No vol tornar mirar aquella camisa d´en Macià que tenia pintallavis a la part de darrere del coll, que feia olor d´una colònia dolça, i que ella havia guardat dins una bossa de plàstic perquè qualsevol dia la podria treure per confirmar les seves sospites: en Macià l´enganava amb una dona que duia un pintamorros molt fosc i feia servir una colònia embafadora. A ella sempre li havien agradat les colònies seques, i de joveneta es posava la del seu germà que feia una olor com si t´haguessis banyat en suc de llimona.
Davant les ombres que fa damunt els vidres un estol de coloms, na Bel mormola: la història de la meva vida no existeix. Això no existeix. No hi ha centre enlloc. Ni camí, ni línia, ni horitzó. Hi ha paisatges immensos on s´insinua que hi va haver qualcú, però no és cert, no hi va haver ningú.
Toquen a la porta: són en Macià i na Concepció, la seva filla de quinze anys, que li pega una aferrada pel coll plena de llàgrimes.
B
Sota un aparent efecte de deriva. Com podria descriure aquesta fracció de segon en què tot s´ha enfonsat? En Macià havia començat a preparar el terreny de la fugida. Na Xisca li ho havia repetit una mala fi de vegades aquella darrera setmana: cal que li ho diguis, cal que comencis a arreglar les coses, cal que et moguis. Em fas creure que m´estimes, que amb na Bel tot ha acabat fa molt de temps. I continuam amb la mateixa comèdia. Ens hem de veure d´amagat, no puc anar ni a sopar, ni al cine, ni a passejar amb tu. Si sortim de viatge ho hem de fer com si no ens coneguéssim. Vivim dins la clandestinitat. No puc pus! Ja tenim el pis, ja ha passat un any i busques. Què esperes?
En Macià tenia por, una por de fer mal a aquella dona que l´havia estimat tant, que l´havia tret de tantes coses: es matava fent hores extraordinàries de secretària perquè ell pogués acabar els dos darrers cursos dels estudis d´administració d´empreses, després li havia cercat feina a l´hotel d´un amic i l´havia ajudat a pujar dins aquella jungla de competitivitat.
I quan ell va tenir la depressió i es va donar a la beguda ella el va dur als millors especialistes i aconseguí que l´ingressassin en aquella clínica de desintoxicació de Can Murtrera, de la qual va sortir convertit en un home nou.
No passis pena, Xisca, quan en Julià tornarà de Nova Zelanda li ho diré. Amb en Julià i na Concepció quedarà acompanyada.
Na Xisca li va fer un tanto de ràbia mentre cridava: Covard, ets un puta covard!
La mala llet covada per aquella dona jove i nerviosa li sortia en gestos excessius i vulgars.
C
Malfia´t de les digressions. Bastaren aquelles timbrades repetides perquè una obscuritat insondable penetràs dins la casa. El policia havia fet la feina a la perfecció. Na Concepció el va fer passar a la sala i va anar a cercar als pares. En Julià havia mort d´un accident quan anava cap a l´aeroport de Bangkok. Na Concepció, atordida per la notícia, s´aferrà bramant al coll d´en Macià, aquest va quedar en estat de xoc i na Rosa va saber amb una claredat límpida que d´ara endavant estarien tots tres a la vorera d´un forat negre que no es tancaria mai.
La família i els amics no se´n podien avenir. Na Bel no va amollar cap llàgrima ni al cementeri, ni al funeral, ni a l´àpat que varen fer després a ca seva. Ben al contrari, na Concepció estava feta una dolorosa que no s´aturava de plorar, consolada sempre seguit per un Macià que semblava catatònic. Només na Bel va ser la dona forta que duia les regnes de la situació ajudada pel pare Reig, un cosí d´enfora, que recomanà que mare i filla assistissin a un grup de dol de la parròquia que els aniria molt bé, sobretot a la nina.
D
Un relat sobre el qual cau un vel de crepè negre que nimba el decorat i els personatges a la vora de la ruptura. A na Bel sempre li havia agradat el crepè negre, aquell teixit de lli que forma una ondulació a la superfície per la superposició de bastes i per la utilització de fils amb torsions elevades. La consolava el tacte del crepè negre damunt el genolls. La consolava la llum pàl·lida del jardí un poc ennigulat. La consolava aquesta mateixa llum reflectida al llac. La consolaven les píndoles blanques que li acabava de fer prendre la infermera.
Sis mesos després del drama el fossar entre na Bel i en Macià s´havia fet immens. Va ser ella qui va parlar de separació. Però na Concepció havia tornat immanejable. Només son pare la tranquil·litzava.
Com es pot mostrar, mitjançant el sofriment i la vulnerabilitat, la manera en la qual el dolor afebleix els lligams i aïlla les persones?
D
La meva casa és una finestra. La dona, na Bel, no es troba dins la solitud, la fa, la fila, l´avicia. La història de la meva vida no existeix. Això no existeix. No diu res a ningú. Sap que no es podrà omplir mai aquest buit, aquesta no-presència inefable que tostemps la solca, la forada, se la menja per dedins com els laberíntics i bells passadissos que fan els corcs a la fusta. Na Bel només vol convertir-se en morta per saber la cadència del no-res.
