A
Plany. Allargassada damunt la chaise longue amb els ulls fits en l´aranya que penjava del sostre, na Paula romania completament absorta en els seus records. La llum de color de mel del capaltard entrava amb grans onades pels finestrals oberts damunt els marges d´oliveres que baixaven cap als comellars plens de la verdor lluent dels horts amb tarongerars i canalons d´aigua, escassa per la sequera de l´estiu. I la mar, present pertot arreu, reflectia com una làmina metàl·lica la llum del sol que feia de l´aigua una bassa d´oli, immòbil de tan densa com semblava.
Emanava de na Paula una sensualitat fonda. S´havia compost un personatge utilitzant cadascuna de les seves qualitats físiques: una cabellera castanya travessada de fils daurats, fluida i lleugera, uns llavis ben dibuixats, un nas recte, uns pits alts i ferms, la cintura estreta, els malucs potents. Hi havia alguna cosa musical i inassolible que surava entorn d´ella, que es deslligava del seu cos i que ensems el seu cos retenia. Modernitat bellugadissa impossible de fixar dins la serenor clàssica.
Na Paula es demanava si la substància opaca del món real no era més que un efecte òptic provocat pel joc dels signes; o no era més que el resultat de forces secretes, efímer equilibri entre contraris, esquer i parany d´una transparència que dissimulava fins a l´infinit les faccions; res més que aquesta insistència en arrabassar superfícies de la realitat una rere l´altra, el recobriment de les seves pells múltiples.
Leopardi deia que les rialles i les gateres eren el més propi del gènere humà i que no hi havia cap poble que no hagués inventat alguna manera d´entrompar-se fins a l´acubor. Na Paula se sentia com un d´aquests personatges menors de Xècspir que són assassinats als passadissos i no participen pus a l´acció fins que al final surten a l´escenari per saludar el públic. No sabia com, però repetia com una salmòdia unes paraules que semblaven tretes d´un somni turbulent que havia tingut aquella nit passada: Nosaltres actuam com pensaven els nostres avantpassats, i els nostres descendents realitzaran allò que nosaltres hem pensat.
Na Paula va sentir la remor del cotxe que s´acostava pel caminal. I amb una pruaga al cervell es va aixecar a poc a poc de la chaise longue, va fer un parell d´estiraments per recuperar el to muscular i es dirigí cap al finestral per veure com arribava el doctor Servera, el seu ginecòleg i amant.
B
Vivim en l´error. Allà reposarem i veurem; veurem i estimarem; estimarem i lloarem. És allà que serà la fi sens fi; i quina altra fi per a nosaltres, que arribar al reialme que no té fi? No t´agrada, Paula, aquest pensament que he trobat en un llibre de sant Agustí que vaig fullejar a Embat i que em recordà algunes de les teves idees delirants? Em vaig treure el mòbil i vaig fotografiar la plana de La ciutat de Déu davant els ulls estupefactes de la dependenta. Després vaig comprar Repeticions, de Iannis Ritsos, perquè anava a tir segur amb aquells versos fets amb foc i encruia que t´entusiasmen.
Encara no estàs? Arribarem tard a la funció i no ens hi deixaran entrar. Que t´has endormiscada i ja no hi pensaves? Això vol dir moltes de coses. Et puc llegir com un llibre obert. Has entrat en la fase d´allunyament, de distància, de fredor. No és ver? Dius que no és ver? Mentidera! I això no ho consentiré. Et sacsejaré com un arbre fins que et caiguin totes les fulles mortes dels pensaments necròfils, de l´autocompassió gegantina, d´aquesta passió per l´abisme que t´agafa quan menys ho esperes. M´entens? M´escoltes? M´estimes?
C
Sobreexposició de certes coses. Des de la fila vint de platea de l´Auditòrium na Paula domina la massa de ballarins, de cossos que fan voltes i es mouen en una espècie d´acord aproximatiu, que ressonen amb les violentes percussions, amb aquest batec que els travessa, uneix i desposseeix. Allò és Acteó, de Ruth Glasman pel grup de dansa contemporània anglès, The Feet. Descriuen figures incomprensibles, dibuixen cercles i el·lipses, esquematitzen els motius d´una estranya al·legoria el sentit de la qual escapa a na Paula, que mira de reüll en Mateu totalment embambat amb aquells cossos que es freguen i es fugen, es criden i es perden en una llenegadissa persecució sens fi, una finta gloriosa, arabesca, gràcil i gratuïta. Cada cos es fa jeroglífic, ocupa el centre d´una societat d´ombres febroses, exaltades i suadores. Na Paula sap que en Marc, el seu home, des de Roma estant per negocis, deu pensar en ella i que és al ballet amb el seu millor amic. Té un calfred a l´espinada, com si algú hagués trepitjat la seva tomba.
Cossos que desafien la gravetat, es revelen, irradien al voltant del seu punt d´equilibri amb una potència terrible i continguda. Han desaprès a caminar i a parlar. Estan preparats per enlairar-se.
La música amara aquests cossos, els fa estrangers de si mateixos, música sincopada d´altres músiques, nodrida d´empelts i d´híbrids, fundada sobre l´eco i la ressonància, la distorsió, la posada en joc de ritmes anteriors, un decalatge irresistible. Cicles que s´obren dins altres cicles, matrius que es multipliquen per si mateixes. Na Paula hi reconeix l´horror en la creença ingènua en l´expressió, l´originalitat i la comunicació.
Na Paula agafa la mà dreta d´en Mateu i es tem que està freda, gelada. Ell ni la mira. S´ha entregat a aquell home per la seva intensa aroma i el seu ample pit pilós, gairebé idèntic al del seu marit però, alhora, tan diferent!
Na Paula té por que aquell amor per en Mateu es vegi, que la gent el vegi. L´amor és mal d´amagar. És com el foc, tothom sap la funció destructiva de l´amor. Com si en l´amor hi hagués una amenaça mortal.
D
La passivitat apassionada. "En la passió hi ha una manca essencial. En aquesta follia sentimental, follia del cos i de l´esperit, sempre hi ha una manca. No sé on és, no sé com dir-la, sempre l´he soferta sense poder-la situar." Fragment del diari de na Paula.
E
No es veu quasi mai que moltes de coses en la vida social estan fundades sobre impulsos irracionals. Na Paula va amb l´audi d´en Mateu, que condueix en silenci, cap a l´aeroport de son Sant Joan per esperar en Marc que arriba de Roma aquest vespre calorosíssim.
La setmana que ve no ens podrem veure, diu na Paula. La setmana que ve et veuré, et tocaré, anirem al llit, ens estimarem. Estàs tocat, Mateu, si fas això tot es pot enfonsar. Deixa en Marc i vine a viure amb mi! No puc. Hi ha un silenci llarg, molt llarg. Ell va més a poc a poc. Són per devers el Coll d´en Rabassa. No vols, Paula, no et vols separar d´en Marc. Sempre hem de parlar d´aquests temes quan no hi ha temps! Quan tenim tot el temps del món tu no en vols parlar. Vénga, Paula, fes el boliquet i vine a viure amb mi. Ja t´ho he dit, no puc. En Mateu desaccelera. Uns cotxes el piten. Tendrem un accident si frenes cop en sec. Ja no m´estimes... Calla! T´enyor sempre seguit. Excuses de mal pagador. I si avui vespre quan sopem a la Roqueta li ho cont tot a en Marc? Na Paula es posa a plorar. Ets dolent, només em vols fer mal! Ets molt dolent! Ja arriben a les sortides on han quedat citats. Enmig de la gent en Mateu veu en Marc, alt i fort, que els fa senyes amb un somriure feliç. Quan se saluden, en Mateu es pensa sentir un lleu perfum de dona, desconegut.
