Estimat Dàior, acab de llegir el resultat de les recerques d´uns neuròlegs estudiosos del cervell humà que s´avenen molt amb el que pens. Diuen que el caos és l´origen de la capacitat de comprensió. Asseguren que la comprensió ve del desordre, perquè en tota la nebulosa d´informacions, que és caòtica, el cervell aconsegueix fer un curtcircuit i n´escull el que vol. Per aquesta raó em sembla que és més important una ment caòtica que una ment molt llesta, programada, burocràtica. El caos és un portador de moltes d´informacions i dóna possibilitats al cervell. No trobes, Dàior, que és millor escollir entre moltíssimes opcions , i no tan sols entre dues?
A
L´emoció extrema és quan no pots contenir les llàgrimes, és quan plores. Tu em digueres com si no res: Sovint m´han retret que don massa importància a la forma en detriment de l´emoció, en la meva feina d´escriptor. Però la forma és l´emoció mateixa, n´és l´expressió més directa i més elegant.
Com podria haver capturat l´efímer d´aquesta frase teva que es feia malbé com una bombolla de sabó que explota? M´hauria agradat que fos com una ona enorme que quedàs suspesa en l´aire i no es rompés mai.
Estàvem asseguts damunt un penya-segat i totes les frases que ens dèiem semblava que fossin les rèpliques d´un diàleg incandescent que tu haguessis escrit per intentar aigualir la fortor d´un desenllaç que semblava inevitable.
Voldria poder descriure la vermellor hemorràgica d´aquell sol que es menjava l´horitzó marí i que convertia el ciclorama que ens envoltava, el poblet de Muriar, els grans cims de la serra dels Capblaus, els boscos de la possessió de Saliordíssia, en un paisatge en què surava la bellesa de color d´albercoc madur que durant uns instants, d´una forma tan fràgil com evanescent, ens va obrir la possibilitat d´enlluernar-nos.
D´aquella plagueta negra que sempre duies dins la butxaca llegires unes frases que vaig reconèixer: Though nothing can bring back the hour / Of splendor in the grass, of glory in the flower; / We will grieve not, rather find / Strength in what remains behind. (Encara que res no pugui fer revenir l´hora de l´esplendor en l´herba, de la glòria en la flor, nosaltres no en farem un dol, més aviat en trobarem força en el que en resta.)
Allò, uns versos de William Wordsworth, em va semblar un epitafi per a aquella societat secreta que formàvem els dos i alguna cosa per dedins s´esquinçà amb un esqueix dolorós que jo intentava dissimular amb un somriure fals.
L´univers basculava i semblava tremolar. La nit devorava lentament el dia. Una dolçor desconeguda ens embolicava. El temps semblava abolit. Tenia els ulls plens de llàgrimes sense saber-ho.
B
La tristesa harmoniosa. A Muriar tot estava impregnat de tu. Aquells carrers empedrats, plens de plantes davant cada casa, eren com un teatre d´ombres on podia trobar fins i tot el renou de les teves passes les nits d´hivern quan t´escapaves a la mala hora per fer voltes amb el cap tot ple de pensaments que no podies governar. No sabia mai quin temps estaries. I no em podia dormir. Primer feia voltes dins el llit. Després m´aixecava, bevia un poc d´aigua i guaitava per la finestreta del pis per veure si et podia afinar enlloc. Només les ombres que projectaven les bombetes de les cantonades em tranquil·litzaven. Sabia que no hi havia cap regla per al teu retorn. I m´imaginava com devies sofrir per haver de fer aquelles esses sense sentit, a la recerca d´una mica de pau que l´interior de la casa i la meva presència no et donaven. Després tornaves amb els ulls inflamats i et posaves a escriure un parell d´hores amb la Mont-Blanc que jo t´havia regalat tot d´una de conèixer-nos i aviat quedaves adormit, esgotat damunt aquell caramullet de folis plens de la dansa dels mots que havies confegit com una secreció, com una exhalació i, de vegades, com un vòmit.
C
Metabolisme. De petit era un nin físicament feble. Vaig tenir molt mala salut a causa d´una infecció als ronyons. Era poc atlètic, amb reflexos dolents i sempre anava ple de blaus, crosteres i ferides. La por i el dolor eren els meus companys. Em sentia emocionalment desemparat. Quan veia persones amb el cos desfigurat (per la pólio, per cremades, per accidents, per degeneracions òssies, pel mal) tenia la sensació que el meu cos també estava mutilat. Ho somniava, ho sentia, ho desitjava. Mesclava les sensacions penoses i terribles amb una seducció estranya que em feia ganes de mirar i sentir aquells cossos malfets, ferits, destrossats per la malaltia, acostar-m´hi íntimament, culpabilitzar-me´n. Per això em vaig posar a escriure: perquè visualitzava l´anticipació de la mort en els cossos desfigurats.
D
Una bolla del Món. No sé quan va ser que me´n vaig témer. No podíem viure plegats. De vegades em trobaves aferrada a la bolla del Món, que m´havies regalat per al meu darrer aniversari, amb els ulls plens de llàgrimes i el dit índex de la mà dreta que es passejava per les ciutats, pels oceans, pels continents, pels pols, pels cels com si descrivís viatges impossibles.
Havia descobert, després de cinc anys de viure junts, que sentia alguna cosa rara, però que presentava una estranya familiaritat. Era un sentiment que recordava d´infant, d´aquells que quan entres a la vida adulta comences a reprimir, controlar i negar. No és la simpatia, o la fragilitat, o el desig, ni fins i tot l´amor: és el sentiment brut i dolorós del pas de la vida. Del pas inexorable del temps.
Em feia sentir com si fos el subjecte d´una autòpsia, com si em traguessin la pell a poc a poc i les capes de dermis que aixecava el bisturí fossin d´una certa manera la pell de la meva mirada. Autòpsia vol dir veure´s un mateix. Veure el que es pot, fins on es pot, vol dir fer justícia a la mirada. Mirar no és mai un gest innocent.
Tu em mataves aquesta vulnerabilitat (o jo m´ho pensava) i això no duia enlloc. Calia deixar enrere el que era vell i avançar cap al nou. Allò em va fer un esvoranc a l´esperit, un buit que m´ofegava. Potser no hi havia respostes definitives als meus interrogants. Potser les respostes eren allà però jo no tenia aparells perceptius per comprendre-les. O potser era com l´ombra d´un record llunyà que he vist, o no he vist, aquell dia perdut fa tant de temps, enterrat en la pols dels meus oblits.
Podia ser.
Ens separàrem.
E
La immensitat visual de la vida. Cap escena d´aquesta història del final d´un amor no és secreta ni prohibida, sinó ben oberta als qui volen jugar a aquest joc, i aquest joc violent no és més que el reflex de la nostra civilització.
Mestre Arthur Rimbaud deia: Un coup de ton doigt sur le tambour décharge tous les sons et commence la nouvelle harmonie... (Un cop del teu dit sobre el tambor descarrega tots els sons i comença l´harmonia nova...)
Hi ha imatges que només ens hem pensat veure. Són fantasmes d´imatges que no hem vist mai, però de les quals fins i tot conservam records. Com en un crim perfecte o en un malson la manera com es conjuguen els elements no és aparent. De vegades, per sort, la composició ens apareix com la realitat mateixa, com una gerra damunt el torn de l´oller.
